Pla tancat de Magí Seritjol, director del festival Tarraco Viva

Magí Seritjol (Tarraco Viva): «La història s’assembla molt més a una finestra que a un mirall»

El director de Tarraco Viva demana fer de la divulgació històrica «una estratègia de ciutat» | El festival arrenca amb 220 actes i un format híbrid

Rere unes de les ulleres més acolorides i simbòliques de tota la Mediterrània, el Magí Seritjol s'apasiona i ho encomana amb una naturalitat que sobta. Enamorat de la història  i de la seva Tarragona —la d'abans i la d'avui—, fa tres dècades que es dedica a la gestió cultural i és el director del festival de divulgació històrica Tarraco Viva, que enguany recupera les seves dates habituals amb un programa híbrid de més de 200 actes que arrencarà aquest dissabte, 22 de maig.

La temàtica general escollida per enguany —per a l'edició número 23 de la mostra— són els Idus de Març, el sempre atractiu assassinat de Juli Cèsar que va accelerar les marxes cap a la desfeta de la República de Roma. Seritjol demana prendre notes, no oblidar que «les democràcies d’avui estan amenaçades  per la mateixa raó que va enviar la República romana per l’aigüera» i té bastant clar que «la història s’assembla molt més a una finestra que a un mirall».

El director de la sempre aplaudida Tarraco Viva no creu que el festival sigui una degustació elitista i defensa amb fermesa que «no hi ha ningú que sigui insensible a la cultura». Fem un cafè amb ell en una Part Alta d'aroma napolità, des d'on lamenta les inèrcies de closca d'una Tarragona  a qui li prega «que la divulgació històrica sigui una estratègia de ciutat». Entre la història, el patrimoni  i la cultura, Tarraco Viva engega motors i el Magí també ho fa. Ens tornem a posar la mascareta, que no costa res.

«És impossible que hi hagi progrés social sense una cultura viva»

Pla americà de Magí Seritjol, director del festival Tarraco Viva
Seritjol és gestor cultural i màxim responsable del festival Tarraco Viva | Àngel Ullate

—Magí, la història és un mirall?

—No ben bé. S’assembla molt més a una finestra  que obres per contemplar un paisatge diferent, capaç de fer-te pensar i imaginar. Patrick Boucheron sempre deia que ell estudiava el passat  per comprendre el present, i tenia tota la raó. Sense memòria  no hi ha futur, ni per a les persones ni per a les societats.

—L’assassinat de Cèsar és un bon tema per Tarraco Viva?

—El tema de la mort de Cèsar  és molt contundent, és un dels pocs fets de l’antiguitat que ha arribat a arrelar a la nostra cultura popular. Ha generat pel·lícules, sèries, llibres... És, amb molta diferència, el fet més significatiu de la fi de la República romana.

—Per què als tarragonins d’avui els ha d’interessar la República romana?

—Per què les democràcies  d’avui estan amenaçades per la mateixa raó que va enviar la República romana per l’aigüera: la desigualtat. Mentre una minoria acumula molta riquesa, a una gran majoria ens costa sobreviure. Aristòtil ja ho deia, que la diferència entre la democràcia i la tirania  està en la riquesa i en la pobresa.

—Què va passar?

—Que Roma  va passar de ser una ciutat-estat controlable a expandir-se en tot un imperi  que es va seguir governant com si fos una ciutat petita. Tota la riquesa  que va generar l’expansió es va concentrar en una elit  molt petita, i això va crear unes desigualtats brutals.

«Ciceró era com un Donald Trump, però en versió il·lustrada»

—I tot va saltar pels aires.

Matances  per poder, una crisi política enorme i tres guerres civils en un mateix segle, a grans trets. Una república  que havia de solucionar els problemes per la via del pacte i la negociació ho va acabar fent a través de la violència.

—La història l’escriuen els vencedors?

—La visió històrica que ens ha arribat d’aquells dies és la dels poderosos, la d’autors com Ciceró, que veien les masses, el poble, com un perill que amenaçava el seu statu quo de privilegiats. Les presenten com un ramat que només vol menjar i divertir-se, pa i circ. I aquesta és una òptica extremadament conservadora.

—No era així?

—En absolut! Els historiadors de l’escola social, al segle XX, van començar a trobar que rere aquesta òptica dels privilegiats hi havia una altra història  sense explicar. Que les masses populars  de l’antiga Roma sí que feien política, que van muntar mecanismes de control, que van intentar canviar  les coses... el que passa és que durant tot un segle, literalment, els van anar pelant.

Pla obert de Magí Seritjol, director del festival Tarraco Viva, al passeig de Sant Antoni
Seritjol, al passeig de Sant Antoni de Tarragona durant l'entrevista amb Tarragona Digital | Àngel Ullate

—Ciceró mentia?

Ciceró  és el gran autor de fake news de fa 2.000 anys! Era com un Donald Trump, però en versió il·lustrada. Escrivia centenars de cartes, sempre defensant que calia vedar el pas a aquestes lluites populars i garantir que el sistema social no canviés. I això no ens ho explica la seva versió  de la història!

—Sona molt actual.

—És la història d’unes elits  que no volien cedir ni un pam de poder, com ara. Jo volia parlar d’això a Tarraco Viva: de com els moviments populars són utilitzats per líders que venen de les pròpies elits aristòcrates, d’aquestes guerres civils entre reformistes i contraris als canvis... Són coses que hem seguit veient al llarg de la història.

«Les democràcies d’avui estan amenaçades per la desigualtat»

—I la mort de Cèsar?

Cèsar  venia d’una família noble i va començar a impulsar una sèrie de reformes  que no van agradar gens a l’aristocràcia. Això va generar un sentiment de traïció, un clima de deslleialtats, que ajuda a entendre el seu assassinat. Cèsar era un dictador, i tant, però molt intel·ligent.

—Per què la història no desperta interès?

—Fa molts anys que em faig aquesta pregunta, Toni. És evident que el fallo és nostre, que no hem sabut fer veure que la història  i la cultura  són molt més interessants que la majoria dels programes que emeten a la televisió. No hem sabut connectar. Freeman Tilden deia que la divulgació del patrimoni no es fa per educar  a la gent, sinó per provocar interès. La nostra feina sempre ha estat aquesta.

—Què vols dir?

—Que qui té interès, ja aprendrà  després. Però despertar aquest interès des de zero requereix un petit esforç  i xoca amb la cultura general del no-esforç i de la immediatesa que tant ens asfixia. La gent que es beneficia de la producció cultural del nostre país no arriba al 10%. Això és demolidor. I la gran barrera que allunya al 90% restant no són els diners.

—És el temps?

—Són els estudis. Si bé entre els universitaris el consum de cultura és alt, entre aquells qui no hi han arribat predomina el sentiment que això no va amb ells. Aquí hi hem fallat  tots, sense excepcions. És molta la gent que considera que això no està fet per a ells, i això és tan tristíssim com fals. No hi ha ningú que sigui insensible  a la cultura.

«No hi ha ningú que sigui insensible a la cultura»

—Com s’arregla, això?

—Hauríem de provocar més interès. Tarraco Viva enguany ve a explicar que els populismes, els totalitarismes, les desigualtats o els lobbies ja estaven al final de la república romana que va descavalcar. Podríem aprendre moltes coses amb aquesta mirada al passat. No podrem canviar la història, però sí que ens servirà per entendre com hem arribat fins aquí.

—Un fil conductor.

—De vegades pensem que les coses passen perquè ens cauen del cel, i això mai és així. La meva dona, que és metgessa, em va preguntar no fa gaire per què seguíem invertint  en cultura mentre seguim tancant quiròfans.

—La pregunta és bona.

—Hi seguim invertint perquè la cultura  té molt a veure amb què hagin pogut obrir. És la cultura qui desvetlla la necessitat de saber, el desig de millorar, de coneixement, de talent. És impossible que hi hagi cap progrés social sense una cultura molt viva. Impossible.

Pla obert de Magí Seritjol, director del festival Tarraco Viva, al passeig de Sant Antoni
El festival proposa desenes d'actes ubicats estratègicament en punts diferents de la ciutat | Àngel Ullate

—Què és la cultura?

—Diria que he llegit prop de 300 definicions de cultura, i la majoria no les he entès. L’experiència i els anys em diuen que és oxigen  per viure, que no és el mateix que sobreviure. Viure vol dir tenir expectatives, projectes, somiar coses o crear-les. La cultura és el lloc que ens fa humans  i que provoca que les persones ampliem els nostres horitzons.

«Les masses populars de l’antiga Roma van intentar canviar les coses»

—D’aquí ve el nom de Tarraco Viva?

—Sí, en part sí. Jo no vull que la història  es quedi només reservada pels enteraos. M’agrada pensar que la història pot seduir  a moltíssima gent, i per això proposem un festival  cultural que la vol divulgar des del coneixement i la passió. Tilden diu que tot allò que es diu sense passió  es rep sense interès. I en aquestes ens movem.

—Has aconseguit fer el festival que volies?

—Ni hi he començat.

—Ho sospitava.

Tarraco Viva és un vaixell magnífic, però jo sempre he volgut crear una flota. El futur del festival no té límits, igual que no els té el coneixement humà.

«Per a Tarragona, la divulgació històrica ha de ser una estratègia de ciutat»

—Què vols dir?

—Que la divulgació  de la història no pot ser una activitat concreta, sinó una estratègia  de ciutat amb la qual fer una indústria forta. Podríem caminar cap a una programació  anual de divulgació històrica, de totes les èpoques, i no només de la romana.

—I com es fa aquesta indústria?

—Teixint una xarxa de les que permeten pescar. Amb uns guies  que passin a ser intèrprets, els millors del país. Amb guionistes, actors, il·lustradores, tècnics, fotògrafs, talent jove... Amb uns  estudis universitaris específics en divulgació del patrimoni. El festival  Tarraco Viva sempre ha estat una eina per fer veure que, si algun dia apostem per això, generarem riquesa  de veritat. Jo he fracassat, però no et pensis que no ho he intentat.

—Pensar en gran.

—Jo vull això, i no només un festival! El problema és que, entre tantes urgències i emergències, sembla que mai hi ha temps per abordar allò important. De què viurem, d’aquí a uns anys? Tarragona no podrà viure sempre de la química. I la història i el patrimoni haurien de ser un dels grans cavalls de batalla per generar la riquesa que necessitarem.