Terrenys del Centre Recreatiu i Turístic (CRT) de Vila-seca i Salou

Hard Rock, la roca que s'estova

Un breu estat de la qüestió del CRT de Vila-seca i Salou, hores després de la dutxa d'aigua freda provocada per la sentència del TSJC

Aquesta setmana hem viscut, via sentència del TSJC, un altre capítol important de la història de la implantació del complex Hard Rock a la nostra regió. Una història que ja fa gairebé mig segle que dura i que ha tingut de tot: especulació immobiliària, testaferros, grups inversors de procedència diversa, maniobres bancàries, parcs d'atraccions, magnats americanscasinos. I, sempre, sobrevolant-ho tot, l'interès de la Caixa, propietària dels terrenys privilegiats al cor del Camp de Tarragona i vora la mar. On som ara? Fem una retrospectiva breu per situar-nos.

Es pot datar el començament de tot ja el 1989. La segregació dels municipis de Vila-seca i Salou, el desengany d'EuroDisney i l'inici del projecte de PortAventura es van concentrar en el temps. La Caixa disposava entre el Port de Tarragona i Salou, d'una vasta extensió de terreny que ja havia acollit la primera indústria química de la regió. Amb l'ajuda de la Generalitat, va aconseguir que el parc temàtic tirés endavant en una part petita de les seves possessions. En aquell moment eren els noms de Lluís Prenafeta, Joan Maria Pujals i Javier de la Rosa els que portaven la veu cantant. Ja a l'inici i durant la construcció del parc, tots els sectors implicats tenien entre cella i cella la segona fase del macro complex d'oci, que havia d'avançar en direcció a la Pineda en ampliacions successives.

Què havia de consistir aquesta ampliació? No es va acabar de saber mai. L'interès per construir hotels i casinos hi havia estat sempre, però la manera de concretar-ho i, sobretot, la manera de finançar-ho van portar molts anys el projecte de corcoll. Si bé els equipaments lúdics com els parcs temàtics i el golf ja formaven part de l'ordenament inicial de PortAventura i es van acabar fent amb el temps —amb l'entrada d'Universal i dels italians al conglomerat empresarial— la somiada segona fase d'expansió no tenia coartades turístiques. O la que tenia, els casinos, eren més difícils de vendre a l'opinió pública.

Eurovegas, el somni humit de Sheldon Anderson

Tot ho va desencallar Anderson, l'home que va venir de Las Vegas amb la intenció de replicar el model americà a casa nostra. El Delta del Llobregat havia de ser l'escenari d'aquestes noves Vegas al Vell Món. El magnat i la seva corporació va entendre molt depressa la idiosincràsia espanyola i va posar a competir Catalunya amb Madrid per fer-se amb el projecte. Al darrere, el bé més cobejat la llicència de joc, competència autonòmica, i les exempcions fiscals que ja li havien dut problemes en els complexos de Macau i Singapur.

El 2012, Anderson va pondre l'ou. Es desestimava la candidatura barcelonina i el PP d'Esperanza Aguirre i Aznar guanyava el pols. La inesperada cortina de fum que es va engiponar el Govern de la Generalitat va ser èpica: just el dia abans de la fugida d'EuroVegas a Madrid, encara que al final també va naufragar i Sheldon va desaparèixer d'Europa. El president Artur Mas, els consellers d'Economia Mas-Collell i de Territori Recoder, Isidre Fainé de la Caixa, l'especulador valencià Bañuelos i el tarragoní Adserà presentaven un projecte faraònic que havia de fer oblidar les noves Vegas. Es recuperava l'interès pels terrenys tarragonins de la Caixa i s'anunciava la construcció de cinc parcs temàtics amb hotels, centres comercials, teatres i, evidentment, casinos. Les xifres, astronòmiques, parlaven d'una inversió pròxima als cinc mil milions d'euros i vint mil llocs de feina..

L'ombra de Barcelona World

Era la llavor de Barcelona World, una mena de parc temàtic de parcs temàtics. Una cosa ingent i mai vista a Europa. No es va fer, esclar. Bañuelos i el seu hòlding Veremonte es van retirar del projecte  el 2015 perquè el nucli del negoci estava en les llicències de joc, massa subjectes a les decisions parlamentàries. Un escull que no podia superar, així com la poca probabilitat d'obtenir comissions en la venda dels terrenys de la Caixa.

Malgrat que CiU i el PSC, majoria a la cambra catalana, havien aprovat la requalificació urbanística requerida, la Generalitat es va quedar sola. Va fer signar a l'ens públic Incasòl un contracte de compra-venda amb la Caixa —que segons va denunciar l'oposició convertien el Govern en una immobiliària— i va reduir molt l'abast del projecte que es va esdevenir l'actual CRT o Centre Turístic i Recreatiu de Vila-seca i Salou. El Parlament va aprovar les polèmiques llicències per a dos casinos i les va posar a concurs. Les operadores interessades van ser tres: la xinesa Melco (que s'havia relacionat amb la màfia oriental), l'americana Hard Rock i el grup català Peralada.

Opositors

La concreció el projecte va despertar les primeres veus opositores. L'entrada en funcionament del CRT comportava una important rebaixa fiscal per als beneficis del joc que va tenir en contra la CUP, els Comuns i ERC, tot i que quan Junqueras va assolir la vicepresidència i la cartera d'economia va matisar molt la seva posició. Una plataforma ciutadana, Aturem BCN World, es va organitzar ràpidament per denunciar l'operació que beneficiava fonamentalment la Caixa amb la mediació del Govern i que introduïa un model turístic basat en el joc i la precarietat laboral, segons les seves tesis. S'hi van afegir els ecologistes del GEPEC, amb dubtes sobre l'emplaçament, pròxim als aiguamolls de la Torre d'en Dolça i la Sèquia Major, espais naturals protegits.

Pere Granados, Damià Calvet i Pere Segura, en la inauguració de l'ampliació de la depuradora de Vila-seca i Salou.
Els alcaldes de Salou i Vila-seca, Pere Granados i Pere Segura, amb el conseller de Territori i Sostenibilitat, Damià Calvet. | I. Alcalá
 

La doble amenaça econòmica —amb risc per l'erari— i mediambiental, però, no va ser suficient per fer descarrilar la idea que tard o d'hora el CRT seria una realitat. Un corrent d'opinió favorable que la crisi dels anys 10 i l'important creixement de l'atur a Tarragona va consolidar. Després de l'acord polític de 2014 entre convergents i socialistes. Hard Rock va començar a pressionar. Tots els competidors es queden pel camí només els americans persisteixen en la inversió. En resulten adjudicataris. El 2016 Hamish Dodds, el CEO de la multinacional es reuneix amb Puigdemont i Junqueras. Els catalans els donen llargues, més amoïnats en aquells moments per altres qüestions. Fins i tot plantegen una consulta popular, vista amb recel per les forces vives tarragonines, aferrades al projecte com una taula de salvació territorial.

La banana

El 2019, però, la compra dels terrenys continua sense efectuar-se. L'agenda política catalana ha canviat i es comença a veure amb preocupació l'estancament del projecte. La Generalitat amplia els terminis que havia fixat Mas-Colell. No hi ha alternatives. La llicència de casino es congela i l'Incasòl continua amb el compromís contractual adquirit amb la Caixa. La crisi de la pandèmia ho complica tot una mica més. Hard Rock demana una pròrroga i el conseller Calvet, atrapat, la concedeix fins al 2021. De fet, la Generalitat es posiciona clarament, esperaran el que faci falta, perquè és una inversió estratègica i no se'n poden desdir. El conseller d'economia també ha de sortir al pas per recalcar que en cap cas els terrenys s'acabaran pagant amb diners públics. CaixaBank es mostra inflexible i no perdonarà ni un duro d'allò signat amb Incasòl.

Plànol amb els usos del CRT de Vila-seca i Salou
Plànol amb els usos del CRT de Vila-seca i Salou | ACN
 

En aquest context arriba la sentència del TSJC. La franja exterior del pla director coneguda com a Sector 1 —destinada a equipaments públics i zones verdes— o més popularment com a la 'banana' per la seva forma característica no compleix els requisits mínims de seguretat, al trobar-se just al costat de les plantes químiques d'Ercros i Covestro. L'opinió del tribunal, i més en un moment de màxima sensibilitat al respecte després de l'explosió d'IQOXE, considera que no pot aprovar el Pla en aquestes circumstàncies, És un victòria de la part demandant, GEPEC i Aturem BCN World. Però si en una primera impressió semblava que això era l'enterrament definitiu del projecte, la Generalitat afirma ara que no donarà el braç a tòrcer.

Modificar el projecte

La sentència desfavorable en realitat no esmena la totalitat del CRT. Dóna marge a la modificació i que aquestes zones d'accés públic en zona de risc per a la població puguin ser reubicades. És esperable que ara entrem en una fase de revisió del Pla Director, que allargui encara més els terminis i l'inici de les obres. Mirat fredament, és un temps que pot ser molt útil a Hard Rock per concretar el finançament de la compra dels terrenys i a la Generalitat per reconduir l'opinió pública, que si bé espera majoritàriament que per fi arrenqui el nou complex, en qualsevol moment pot tombar cap a posicions més hostils. Qui no esperarà serà CaixaBank, que ja s'ha assegurat la venda, que era el seu pla originari. Continuarem esperant.


Comentaris