El Centre de Lectura de Reus viurà aviat un canvi al capdavant de l'entitat: la fins ara secretària general, Empar Pont, es convertirà en la primera presidenta de l'ateneu en els seus més de 160 anys d'història. La filològa, nascuda a Albaida (País Valencià) l’any 1957, substituirà Lluís Miquel Pérez en el càrrec, que havia ocupat des del 2019.

Com ell, la futura presidenta -es votarà en l'assemblea general del 18 de juny- també va passar per l'Ajuntament de Reus, on va ser regidora amb competències en les àrees de Medi Ambient, Educació, Família i Cultura, del 1995 al 2011. A més, ha sigut professora en diferents centres de secundària i va tancar la seva etapa docent a l'Institut Salvador Vilaseca, que també va dirigir. El projecte que presenta per liderar l'ateneu reusenc inclou aconseguir més relleu generacional i obrir les nombroses activitats del centre a tota la ciutat.

Els estatuts marquen un màxim de sis anys en la presidència, per tant, el relleu de Lluís Miquel Pérez era esperat.
Aquesta casa és molt complexa i democràtica. Té deu seccions i entre els seus membres es tria una junta de cinc persones, per tant, un total de 50 que configuren el plenari de juntes, a més del consell directiu, que és l’òrgan que ha de donar el vistiplau als pressupostos, organitzar les activitats… Aquestes sis persones del consell també s’han de renovar i ara hem d’esperar el vistiplau de la comissió de garanties, que la formen els dos últims presidents de l’entitat i un jurista. Van avalar la meva candidatura, que com era única, no s’han fet eleccions.

Fa cinc anys que és la secretària general de l’ateneu. Què la va impulsar a presentar candidatura?
El meu interès mai ha estat presentar una candidatura en el lloc del Lluís Miquel, no tenia cap sentit perquè jo estava dins del consell directiu. Per tant, quan fa dos anys, que ja sabíem que seria l’últim període, m’ho vaig començar a plantejar. Els ateneus estan en un moment difícil, en què o s’adapten al segle XXI o desapareixen, les administracions no veuen com una prioritat el suport a aquestes entitats; però més enllà d’això, m’atreia. M’agrada gestionar, m’agrada més la feina de presidència que de secretària general. Vaig pensar que era un repte i que pagava la pena intentar-ho.

«Els ateneus estan en un moment difícil, en què o s’adapten al segle XXI o desapareixen, les administracions no veuen com una prioritat el suport a aquestes entitats»

Ja ha avançat alguns noms que l’acompanyaran en la junta, com ha preparat el canvi?
He trobat un equip que m’acompanyi, de persones que els ho he demanat i m’han dit que sí. Sovint, es diu que el consell directiu és tot gent gran, però són gent amb experiència perquè, al final, és voluntariat i exigeix moltes hores, temps i compromís. Tenim la sort que un equip de persones professionals treballen a la casa, sense elles seria impossible que pogués funcionar, però tota la funció directiva és voluntària. La gent més buscada és entre els 40 i 50 anys, que encara són joves, ja estan més assentats, però s’han de guanyar la vida i tenen fills adolescents que els deixen poc temps. Llavors, quedem una generació que hem tingut l’oportunitat de jubilar-nos aviat i amb ganes de fer coses.

El relleu general continua sent, per tant, un dels objectius primordials de la casa?
A les juntes de les seccions ja s’està incorporant gent d’aquesta generació i altres més joves, perquè és una manera d’entrar en l’engranatge de l’entitat i agafar experiència. Hem de ser capaços d’incorporar socis més joves i en actiu, que es vulguin involucrar en la vida del centre.

Tot i ser en ple 2025, serà la primera presidenta del Centre de Lectura. Què suposa?
Jo formo part d’una generació de dones que vam descobrir el feminisme quan érem molt joves. Hi ha una data clau, que va ser el 20 de novembre del 1975, quan es mor el dictador, que va ser un abans i després. Ens havíem criat en una societat grisa on, de cara a l’exterior, a totes les cases passava el mateix, tots érem educats sota els mateixos principis i tot era pecat; llavors, vam passar a descobrir un món, inclòs el feminisme. En el meu cas, va coincidir que m’acabava d’incorporar a la universitat. He tingut la sort que sempre he fet allò que m’ha semblat que havia de fer en cada moment.

«Durant molts anys, abans de la guerra n’hi havia, però després, des del 1948 al 1975, no hi havia cap dona a la junta; Les dones al centre eren només les senyores dels socis»

En clau feminista, com ha evolucionat el centre?
Fa cinc anys, quan vam entrar a la junta, ni tan sols se celebrava el 8 de març. Quan vaig fer penjar a la façana una coberta morada ens van preguntar que si érem d’En Comú Podem, la gent ni sabia què feia allò allà. Va ser molt bonic perquè vaig remenar arxius i papers, les bibliotecàries em van ajudar molt i vam trobar dones que havien tingut responsabilitat a la casa. Durant molts anys, abans de la guerra n’hi havia, però després, des del 1948 al 1975, no hi havia cap dona a la junta. Les dones al centre eren només les senyores dels socis. Aquí s’ensenyava a cosir i segur que ho feien les dones, l’exposició de roses majoritàriament són roseristes, etc.

Quins propòsits es posa al davant ara que presidirà el centre?
El centre ja està obert, perquè totes les activitats ho són, no demanem el carnet a ningú per entrar com passa, per exemple, a l’Ateneu Barcelonès; però sí que crec que encara s’ha d’obrir més. Cada dia hi ha dues o tres activitats, a la tarda i al matí, hi ha molts alumnes de les escoles; però hem de sortir al carrer. La gent de Reus ha de sentir que pot venir al Centre de Lectura i sempre trobarà alguna cosa a fer. 

Quin full de ruta es marca? Com ho aconseguiran?
Volem que el bar sigui un espai de trobada, hem de redissenyar la manera de funcionar d’alguns espais. Per exemple, volem potenciar el cineclub, ja que avui dia és l’únic de Reus, volem fer difusió perquè estudiants universitaris que són de fora puguin aprofitar per gaudir de pel·lícules en versió original, cinema d’autor, i també pel·lícules més comercials. Volem fer més activitats als matins, perquè hi ha molta gent al territori que està jubilada, i hem començat a treballar el tema de la llengua catalana amb el Consorci de Normalització Lingüística per valorar una col·laboració amb els cursos d’acollida-iniciació, perquè a la casa hi ha molts mestres i professors que podrien oferir-los.

Un dels actius imprescindibles és l’escola de dansa.
L’escola de dansa està molt reconeguda, també pel departament d’Educació, i ho volem també per a l’escola de música, que tingui un rellançament perquè així els alumnes d'institut podrien convalidar i compactar l’horari lectiu per anar al conservatori. D’altra banda, a l’escola de teatre li ha costat, però està funcionant molt bé; es van crear els Premis Òrbita, vinculats a l’escola de dansa, i fa un parell d’anys que tenim molts nens petits i això vol dir planter i futur. De fet, han començat, també, un programa teatral de col·laboració intergeneracional amb la regidoria de gent gran.

Pel que fa a les obres d’ampliació del centre, el projecte continua en marxa tot i la manca de finançament? Quines previsions hi ha?
Ara mateix, no és una prioritat. És un projecte que anava lligat a la remodelació del nucli antic ja fa trenta anys, perquè quan es va fer l'ampliació del Teatre Bartrina, el centre va cedir els jardins perquè el teatre tingués entrada per a tothom i que l’Ajuntament, a canvi, ens cedís els espais a tocar de la plaça. Inicialment, el projecte de reforma anava lligat al Trapezi i al Centre d’Arts Escèniques de Reus, que havia de tenir un espai d’assaig com a referent del circ i s’havia d’ubicar allà on avui hi ha el parc infantil. Després, l’Ajuntament es va desfer de la idea.

D’això van passar anys perquè en el seu moment estaven habitats. Nosaltres el que hem fet és endreçar tot aquest espai, enderrocar les cases i aixecar l’estructura; ara són uns espais diàfans, una construcció ferma, però s’ha de fer la divisió interior, l’aïllament, el mobiliari… Són molts diners, el dia que trobem finançament, ja decidirem, però de moment, el Centre de Lectura no s’hi pot ficar. Volem ser molt realistes.

Repassant la seva trajectòria, com descriuria el seu vincle amb l’educació i la cultura?
L’educació i la cultura sempre han d’anar lligades, perquè cultura és educació i viceversa; és una parella de fet. Jo sempre m’he dedicat a l’educació, em vaig jubilar després de 39 anys treballant en escoles, vaig estar uns anys fora quan era regidora i després vaig tornar a fer classe. Aquesta última va ser l’etapa docent més bonica per a mi, vaig xalar. El primer any de tornada va ser molt dur perquè del que havia conegut només quedaven les parets i un 30% del professorat, tot s’havia informatitzat, els alumnes no tenien res a veure... Però vam fer moltes coses, vam inventar un programa de servei a la comunitat i projectes amb tota la diversitat d’alumnes.

«L’educació i la cultura sempre han d’anar lligades, perquè cultura és educació i viceversa; és una parella de fet»

Com es traduirà aquesta experiència, també havent passat per l’administració, en el seu lideratge?
Perquè he estat a l’altre costat, sé que la voluntat política és més complexa que ella mateixa per se, l’Ajuntament té els seus pressupostos i a Reus hi ha moltes entitats; o bé, equivalent en altres institucions, sigui la Diputació a la demarcació de Tarragona o la Generalitat de Catalunya. De fet, la Diputació ens va donar una subvenció per poder acabar les obres a la biblioteca. Nosaltres ens acollim a totes les subvencions ordinàries, no defallim, i amb les obres d’ampliació, quan pugui ser, serà. També hem de veure com anem amb l’espai que tenim.

Es troba molt limitat el creixement del centre?
Ens manca espai, la biblioteca va molt ofegada perquè contínuament estem rebent biblioteques personals, arriben moltes donacions i la biblioteca del centre és limitada. La part més important és la que no es veu, està plena d’armaris compactes. Fa poc, vam rebre la d’en Jordi Berguedà i la de Joaquim Mallafrè també farà cap al Centre de Lectura. Ens les hem d’inventar per veure com col·loquem més prestatgeries, tenim tot catalogat, perquè sinó no serveix per a res, i fa una dècada que es va començar a digitalitzar i ara tot el que entra automàticament es cataloga.

Quina visió té de la cultura de Reus a peu de carrer? Hi ha un gran teixit associatiu…
Sempre s’ha dit que Reus no té rius ni muntanyes, però té la seva gent. És el capital més important que tenim i és una ciutat amb moltes i moltes entitats. Hi ha una gran vida associativa, tot el dia que no parem de fer coses; però crec que falta un projecte important, que hauria de ser transversal a diverses àrees, que posicioni la ciutat. Com en el seu moment va passar amb el Trapezi i que ara està molt consolidat.