Tarragona Digital

Telegram : +34 639 048 422

E-Mail: info@tarragonadigital.com

Els millors contes per dormir, per a petits i grans

Històries amb lliçons d'allò més valuoses ideals per llegir abans d'anar al llit
Aquestes històries faran volar la teva imaginació i t'ensenyaran lliçons importants | Kasper Rasmussen

 

Els contes per dormir constitueixen una finestra cap a mons desconeguts, un autèntic estímul per a la nostra imaginació que conté un instant totalment màgic de connexió entre els menuts i els adults, tal com ha revelat 'Carácter Urbano'. Per aquest motiu, tenim ganes de mostrar-te els contes més indicats perquè els petits de la casa puguin quedar fascinats amb cada història abans de posar-se a descansar.

 

A banda de contenir narracions relaxants i molt boniques, aquests contes tenen lliçons que ens faran aprendre coses noves mentre gaudim.

 

 

CONTINGUT

1. Contes breus per dormir.

2. Contes infantils per abans d'anar a dormir.

3. Contes per als adults per abans de dormir.

 

Contes breus per dormir

Et presentem diverses històries que constitueixen alguns dels contes breus més interessants que hi ha. No et seran difícils de recordar i, a més, les aventures que expliquen són d'allò més divertides i plenes de màgia. Primer de tot et presentem un conte que va escriure el gran Tolstoi, i després continuarem amb diverses històries i faules que emocionaran tant els petits de la casa com els més grans.

 

1. El tsar i la camisa, una història de Lev Tolstoi

Hi havia una vegada un tsar que tenia un estat de salut molt crític. Un bon dia, va dir als seus súbdits que si algú aconseguia guarir la seva malaltia li donaria la meitat de les seves propietats. Aleshores, els homes més savis de tota la cort es van trobar per tal de mirar de buscar una solució, i n'hi va haver un que va tenir una gran idea: si a la Terra troben un home que sigui feliç i fan que el tsar es posi la seva camisa, segur que es guareix.

 

Per això, el tsar va fer anar tots els emissaris que tenia a la recerca d'un home feliç a la zona. Ara bé, tot i que els seus emissaris van remoure cel i terra, van ser incapaços de trobar un home feliç. Els homes amb diners no tenien salut, i els que tenien salut no tenien ni un ral. Si n'hi havia algun amb diners i salut, es queixava contínuament dels fills i de la dona. No estaven mai contents i sempre volien coses que no tenien.

 

Ara bé, un bon dia el fill del tsar estava passant pel davant d'una barraca d'allò més humil quan va sentir dir a algú: «Dono gràcies a la vida perquè he fet la meva feina, he menjat com cal i ara puc posar-me a descansar. Soc ben feliç!». Ja està, havien trobat l'home feliç que tant buscaven. El fill del tsar va fer venir els seus soldats i va demanar-los que li prenguessin la camisa a l'home per tal d'oferir-la al seu pare. 

 

En el moment en què van introduir-se dins de la barraca per tal de dur a terme l'encàrrec que els havien fet, però, els soldats van veure que la pobresa de l'home feliç era tan gran que no tenia ni una camisa.

 

2. La guineu i el lleó vell

Al bosc, hi havia un lleó molt vell, amb unes urpes i unes dents molt i molt febles. Tant, que li era impossible proveir-se menjar. Per aquest motiu, va tramar un pla: va fer creure als altres animals que tenia una malaltia i els va demanar que, d'un en un, l'anessin a veure a la cova on vivia. Quan l'anaven a visitar, se'ls menjava amb una sola mossegada.

 

Entre els animals que el van anar a veure hi havia la guineu que, això no obstant, era una criatura d'allò més astuta. Es va quedar a una distància prudencial i, des d'allà, li va demanar al lleó com es trobava. El lleó va dir-li que estava molt malalt, i va demanar-li que entrés a la cova a fer-li companyia una estona. La guineu, però, no va acceptar la seva invitació i li va demanar per quina raó hi havia petjades dels animals cap a l'interior de la cova però no n'hi havia cap que en sortís.

 

El vell lleó va ser incapaç de respondre al seu dubte i, per això, la guineu va veure que estava en perill i va decidir marxar. La lliçó de la història és que s'ha d'aprendre dels errors que cometen els altres per tal de no cometre'n un mateix.

 

3. El cavall i el ruc

Hi havia una vegada un pagès que, amb la companyia d'un ruc i un cavall, transportava diverses mercaderies entre pobles. El pobre ruc era l'encarregat de dur el pes de tots els paquets i, com que s'estava cansant molt, va demanar-li al seu company cavall que li oferís la seva ajuda per tal de compartir el pes dels productes. El cavall era gandul i egoista i, per això, va rebutjar la seva petició d'ajuda. Tots dos animals van continuar la marxa.

 

Quan havien arribat a la meitat del camí, el ruc ja no podia més i va caure desplomat per culpa del cansament. El pagès, ple de compassió pel ruc, va desfer-li els embalums i les gerres que duia, i va creure que seria millor que el cavall transportés totes les mercaderies.

 

Per tant, l'egoisme i la manca de solidaritat del cavall van fer que finalment hagués de carregar ell tot sol les mercaderies fins a la seva destinació.

 

4. El llenyataire honrat

Hi havia una vegada un llenyataire que vivia de la llenya que tallava cada dia per tal de mantenir els seus familiars. Un dia, però, li va relliscar la destral amb tan mala sort que va anar a parar al riu. El llenyataire va arrencar a plorar a causa de la desesperació, però els seus plors van ser escoltats per una nimfa del bosc, que va demanar-li què li passava. Ell li va explicar la història de la destral perduda.

 

Aleshores, la nimfa va capbussar-se al riu i va sortir-ne amb una destral feta d'or. El llenyataire, però, va explicar-li que no era la seva destral, i aleshores la nimfa va capbussar-se de nou a l'interior del riu. En va sortir amb una altra destral, aquesta vegada de plata. El llenyataire va dir-li que tampoc era la seva eina i, finalment, la nimfa va extreure una tercera destral del riu. L'home va acceptar-la sense poder contenir les llàgrimes de felicitat: «aquesta sí, aquesta és la meva destral!». 

 

La nimfa, captivada per l'honradesa del llenyataire, no només va oferir-li la seva destral: també li va donar la de plata i la d'or.

 

5. La llegenda asteca de la Lluna i el conill

Aquesta llegenda asteca ens explica que la divinitat Quetzalcóatl, que recorda una serp amb plomes, es va transformar per tal d'esdevenir una persona de carn i ossos amb l'objectiu de descobrir el món terrenal. Un cop fet home, aquest déu va quedar absolutament meravellat amb els paisatges de la Terra i, per això, va caminar fins ben entrada la nit. Cansat de tot el dia i amb gana, va decidir fer una parada a la vora del camí.

 

Quan estava descansant del seu dia intens, un conill va passar per allà. Va veure que l'home tenia gana i que estava molt cansat i, per això, li va voler donar una mica de la seva herba. Ara bé, l'home moribund va dir-li que no menjava herba, perquè era una persona. Aleshores, el conill li va dir que ell era un animaló insignificant i que no li podia oferir gaire cosa més. Finalment, li va demanar que se'l mengés per poder continuar caminant.

 

La divinitat va quedar totalment commoguda per aquest gest, i per això va tornar a la seva forma de serp amb plomes. Llavors, va agafar el conill i el va elevar fins a la Lluna. Tot seguit, el va tornar a deixar a la Terra i va dir-li que no era cap animaló insignificant i que a partir d'aleshores la seva bondat arribaria a la Terra a través del seu reflex a la Lluna. 

 

Contes infantils per abans d'anar a dormir

Tot seguit, hem fet un recull de contes infantils ideals per abans de dormir, que obren la porta a un món màgic i a la imaginació dels menuts de la casa. Són ben variats: hi ha des de contes de princeses fins a faules i clàssics de Disney.

 

6. L'oca d'or

Hi havia una vegada un home que era pare de tres fills, i al més jove li deien Beneit. La gent el desdenyava, el marginava i se'n burlava. Un bon dia, el germà més gran va decidir anar al bosc per tal de portar llenya, i la mare va oferir-li llet i pa pel camí, per si li agafava gana. Un cop dins del bosc, va trobar-se amb un senyor que tenia els cabells grisosos i que va saludar-lo amb molta amabilitat. 

 

L'home tenia set i gana i, per això, va demanar-li una mica de llet i de pa al fill gran. Ara bé, ell s'hi va negar i va continuar amb la seva tasca de buscar llenya. Es va posar a talar un arbre però va fer-se mal amb la destral i va haver de marxar del bosc sense llenya, com a represàlia pel mal comportament que havia tingut.

 

El fill mitjà, aleshores, va voler continuar la feina del seu germà i se'n va anar al bosc. També es va trobar l'home d'abans i, com el seu germà gran, no va voler-li donar ni llet ni pa. Quan estava tallant llenya amb la destral es va fer mal i va haver de marxar, igual que li havia passat al fill gran. 

 

Aleshores, en Beneit també va voler anar cap al bosc a tallar llenya. Va trobar-se el mateix home pel camí, que també li va demanar menjar i beure, i en Beneit va proposar-li compartir la llet agra i la coca que duia. Tots dos van menjar i beure plegats i, com a recompensa per la seva amabilitat, l'home li va oferir un regal: «ves cap a aquell arbre vell, quan el talis et trobaràs un regal a les arrels». Després d'acomiadar-se d'ell, l'home va marxar.

 

En Beneit va encaminar-se cap a l'arbre i, després de talar-lo, a les arrels va veure que hi havia una oca que tenia les plomes d'or. Aleshores la va agafar i va anar a passar la nit en un hostal de la zona.

 

El propietari de l'hostal era pare de tres noies que es van encuriosir molt quan van veure l'oca. En Beneit va sortir i, aleshores, la germana gran va voler agafar l'oca a través de l'ala, però se li van enganxar la mà i el dit. La segona germana va tocar la seva germana gran i s'hi va quedar enganxada del tot. Finalment, la més petita també es va quedar enganxada a elles, tot i que l'havien avisat.

 

Contes fascinants per abans de dormir | Nong Vang

 

L'endemà, al matí, en Beneit va agafar l'oca sense fer gaire cas de les tres noies que s'hi havien quedat enganxades. Un cop va arribar al bosc, van trobar-se amb el capellà de la zona, que va renyar les noies: «no us cau la cara de vergonya de seguir així un noi pel camp?». L'home va mirar de separar les noies d'en Beneit, però s'hi va quedar enganxat.

 

Es van trobar amb el sagristà, que va dir-li al capellà: «per què té tanta pressa, on va? Recordi el bateig que tenim avui!». El va voler agafar de la jaqueta, però s'hi va quedar immediatament enganxat. El capellà va demanar ajuda a dos pagesos que, de seguida que van tocar el sagristà, van quedar-hi enganxats: ja hi havia set persones que corrien enganxades rere el bo d'en Beneit. 

 

D'aquesta manera, van entrar en una ciutat dirigida per un monarca amb una filla molt seriosa, tan seriosa que no reia mai. Per això, el monarca havia establert que si algú aconseguia fer-la riure s'hi podria casar. Quan se'n va assabentar, en Beneit va anar a trobar la princesa amb el tren de seguidors que tenia enganxats. De seguida que els va veure amb aquella fila, corrent un rere l'altre, la noia va esclatar a riure.

 

En Beneit, així, va conquerir el cor de la filla del rei, amb qui es va casar. Tots dos van ser feliços per sempre més.

 

7. La princesa i la sal

En un regne molt allunyat, un monarca tenia tres filles que vivien amb ell. Un bon dia els va demanar com de gran era l'amor que sentien per ell, i la filla més gran va dir que l'estimava més que a la plata i l'or. La mitjana va afirmar que l'estimava més que als robins i als diamants. Finalment, la filla petita va dir-li que l'estimava més que a la sal. L'home va irritar-se molt quan va sentir aquesta darrera comparació, perquè no podia suportar la idea que el comparessin amb una espècia ordinària. Aleshores, va decidir desterrar la germana petita.

 

Hi va haver una cuinera del palau reial que es va compadir de la noia, i la va decidir acollir a la cabana que tenia. Aleshores, va ensenyar-li a cuinar. La noia treballava de valent i tenia una gratitud enorme cap a la cuinera, però quan recordava la mala interpretació que el monarca havia fet de les seves paraules s'entristia de cop.

 

Va passar el temps i un bon dia el monarca va decidir fer un banquet per a la noblesa de la zona. La noia ho va saber i va demanar a la cuinera que li permetés preparar els plats d'aquell banquet. Quan va arribar el dia, la taula feia goig amb tot de plats que tenien una pinta formidable. El rei va tastar el plat que més li agradava, però va exclamar: «s'han oblidat de la sal, que vingui la cuinera».

 

Quan la cuinera va aparèixer, el seu pare li va demanar: «com és que t'has deixat una cosa tan essencial com la sal?». Aleshores, ella va dir-li: «un bon dia vas decidir desterrar la teva filla petita perquè va fer la comparació de l'amor que sentia per tu amb la sal. Ara bé, el teu afecte feia que la seva vida tingués bon gust, igual que la sal ho fa amb aquest plat».

 

En el moment en què va sentir aquestes paraules, el monarca va adonar-se que tenia la seva filla petita al davant. Va demanar-li disculpes i va suplicar-li que tornés amb ell al palau reial. A partir d'aquell moment, no va tornar a posar mai en dubte l'amor que la noia sentia pel seu pare.

 

8. El nan saltador

Hi havia una vegada un fuster que tenia ganes d'impressionar el rei de la zona. Per això, va dir-li que tenia una filla amb una habilitat tan gran per filar que transformava en or la palla. Aleshores, el monarca va dur-la al palau i va fer que la tanquessin a l'interior d'un estable ple de palla: «té, una filosa i un rodet. Quan hagis transformat en or tota la palla podràs marxar d'aquí». La noia estava totalment desolada perquè no tenia la capacitat de convertir la palla en or.

 

Aleshores, un nan saltador va sentir els plors de la noia i s'hi va acostar. Quan va saber quina era la seva preocupació, va fer-li una proposta: l'ajudaria a transformar en or la palla si, a canvi, li donava el collaret que duia. Ella va acceptar i li va entregar el collaret. Tot seguit, el nan va fer que la palla es transformés en or.

 

L'endemà, el monarca va quedar fascinat quan va veure que la palla havia esdevingut or. Tot seguit, va dur la noia cap a una estança encara més gran i amb més palla, i li va demanar el mateix. En aquesta ocasió, el nan va ajudar-la amb la transformació de la palla en or a canvi de l'anell que duia. A continuació el rei, que tenia molta cobdícia, va dir-li a la noia que acceptaria casar-se amb ella si transformava la palla de l'estança més gran en or.

 

En aquell moment, el nan va proposar-li un darrer intercanvi: la noia li hauria de confiar el seu primer fill. Un cop transformada la palla en or de la darrera estança, la noia va contraure matrimoni amb el monarca i un temps després van tenir un fill. Una nit, el nan va anar a reclamar el nadó, però la reina va suplicar-li que no s'endugués el menut. El nan li va dir que si encertava el seu nom desapareixeria i no tornaria més, i li va donar una setmana per tal d'endevinar-lo. 

 

La reina, durant aquells set dies, va trobar-se amb totes les persones que vivien al seu regne fins que, en un moment donat, va trobar un pagès que afirmava que havia pogut veure un nan saltador que cantava una tonada que feia així: «pasto el pa a la tarda i a la nit al forn el posaré. Demà, el fill dels monarques tindré. El meu nom li posaré: Rumpelstiltskin!»

 

Després dels set dies que li havia donat de temps, el nan va tornar a aparèixer al davant de la reina, i ella li va dir que el seu nom era Rumpelstiltskin. En aquell moment, el nan saltador va desaparèixer i no va tornar mai més.

 

9. Rapunzel

Una parella tenia ganes de tenir un fill i, un bon dia, el seu desig es va materialitzar. Per la finestra, arribaven a veure un jardí molt gran que estava franquejat per un mur. No hi havia ningú que gosés penetrar-hi, perquè els rumors deien que a l'interior hi residia una malèfica bruixa. La dona, que estava embarassada, va tastar les herbes del jardí i es va posar molt malalta.

 

El seu marit estava totalment desesperat i, per això, va decidir penetrar a l'interior del jardí de la bruixa. Allà, va agafar uns quants espinacs i, amb ells, va fer-li una amanida a la dona. L'endemà va voler agafar-ne més, però quan era dins del jardí la bruixa el va enxampar i li va dir: «com has gosat venir fins al meu jardí?». A més, va prometre-li que es venjaria perquè li havia robat els seus espinacs.

 

Quan li va explicar que els havia agafar per pura necessitat, perquè la seva dona estava malalta, la bruixa va oferir-li un tracte: li donaria tots els seus espinacs si el matrimoni li donava el seu primer fill. La bruixa va prometre que li faria de mare i que s'asseguraria que sempre tingués de tot. 

 

L'home va acceptar la proposta de la bruixa perquè no volia que la seva dona es morís. Aleshores, un cop van tenir el seu primer fill, la bruixa va agafar la nena i se la va endur amb ella. La va anomenar Rapunzel, i va esdevenir una noia preciosa. Quan tenia 12 anys, la bruixa va decidir que la tancaria a dalt de tot d'una torre per la qual només es podia accedir a través d'una finestra molt elevada. Sempre que la bruixa hi volia anar, li demanava a la noia que deixés caure per la finestra la trena que portava als cabells.

 

Va anar passant el temps, i un bon dia el fill del monarca anava a cavall pel bosc quan, de sobte, va sentir la veu de la noia que cantava una melodia molt bonica. El príncep tenia moltes ganes de pujar i veure la noia que cantava, però no va trobar cap porta per on accedir a dalt de la torre. A partir d'aleshores, cada dia anava al peu de la torre per sentir la dolça veu de la Rapunzel mentre cantava.

 

Aquestes narracions et faran viure tota mena d'emocions | Imagen de: Anthony Tran.

 

Un bon dia, el príncep estava espiant la noia i va veure com s'acostava la bruixa i li demanava que deixés caure la trena des de la finestra. Aleshores, va veure clara la manera d'accedir a la torre i, a la nit, va tornar-hi i li va demanar que deixés caure la trena. La noia va pensar que es tractava de la bruixa i, com sempre, va deixar caure la seva cabellera a través de la finestra. El príncep va fer servir la trena de la noia per pujar al balcó de dalt de la torre, on estava confinada. 

 

La Rapunzel primer va espantar-se molt, però el príncep li va explicar que havia quedat enamorat de la seva veu i que tenia ganes de casar-se amb ella. La noia va acceptar la proposta, molt contenta. Per ajudar-la a sortir d'allà, cada nit li portava fil perquè ella pogués teixir una escala. Quan la bruixa va pujar un dia a veure la noia i va descobrir l'escala que estava fent, es va posar feta una fera i la va acusar de traïdora.

 

Plena d'ira, la bruixa va decidir tallar-li els cabells  i, quan el príncep la va voler visitar, li va llençar els cabells per tal que pugés. Ara bé, quan el noi va arribar a dalt de tot no hi va trobar la Rapunzel, sinó que va topar-se amb la malvada bruixa. Li va dir que no la tornaria a veure mai més, i el noi es va desesperar tant que va saltar des de dalt de la torre. En caure, va anar a parar al damunt d'unes espines i es va quedar sense vista.

 

El príncep va passar-se molt de temps anant sense rumb pel bosc mentre buscava la seva enamorada, sense veure-hi, fins que un bon dia va anar a parar a un llac des del qual va sentir una veu que de seguida va saber de qui era. La Rapunzel va veure el seu estimat i el va abraçar feta un mar de llàgrimes. Aquestes llàgrimes van anar a parar als ulls del noi i li van tornar la vista. Tots dos van contraure matrimoni i junts van ser feliços per tota la vida.

 

10. Aladí i la llàntia meravellosa

Molt lluny, a la Xina, hi havia un jove que es deia Aladí i que s'estimava més jugar amb les seves amistats que no pas ajudar els seus progenitors amb la feina. Un bon dia, quan el seu pare ja havia mort, va topar-se amb un home singular i adinerat que el volia enganyar. Volia fer-li creure que era germà del seu difunt pare, i va proposar-los a ell i a la seva mare un viatge pel món. 

 

La mare volia que el seu fill es convertís en algú de profit i respectable. Per això, va acceptar la proposta de l'home que, l'endemà, va dur el noi a un bosc molt recòndit on va obrir una rasa. Li va dir que baixés per la rasa fins que arribés a una caverna i que, un cop allà, trobaria una paret amb un forat a dins que contenia una llàntia, que li hauria de portar. 

 

L'home, en realitat, era un fetiller que havia vingut des de molt lluny per tal d'aconseguir la llàntia. L'Aladí no gosava baixar per la rasa i, per això, el fetiller li va donar l'única cosa que tenia: un anell màgic que el podria protegir. El noi finalment va baixar i quan es disposava a pujar altre cop va poder sentir l'home que murmurava que tancaria l'Aladí per sempre més tan bon punt li donés la llàntia.

 

L'Aladí li va dir que fins que no l'ajudés a pujar no li donaria la llàntia, i com que no accedia a les seves demandes el fetiller va procedir a tancar la rasa. El jove no tenia present que duia l'anell màgic, i va fregar les mans amb la intenció de posar-se a resar. Aleshores, un geni va sorgir del no-res i, quan va saber que el noi volia tornar a casa, va satisfer la seva voluntat immediatament. 

 

Un cop va haver tornat a casa seva, l'Aladí tenia una gran curiositat i va posar-se a fregar la llàntia. D'allà en va sortir un altre geni, molt més voluminós, que li satisfeia qualsevol desig. El noi va poder viure de manera tranquil·la fins que, un bon dia, va veure la filla del sultà i va quedar-ne bojament enamorat. El geni el va ajudar a omplir un bagul de joies, que va fer arribar al palau del sultà per mitjà de la seva mare. La dona va presentar el regal com una ofrena del seu fill Aladí.

 

Tot i que el sultà va quedar ben impressionat amb aquell regal, no es va conformar únicament amb allò. Va demanar més riqueses i va dir que quan tingués tot allò que estimés necessari, deixaria que l'Aladí es casés amb la seva filla. L'Aladí li va oferir grans quantitats d'or i, després d'això, el sultà va concedir-li la mà de la jove. El noi va anar al palau del sultà per viure-hi, i va endur-se amb ell la seva valuosa llàntia màgica.

 

Un bon dia, el fetiller va assabentar-se dels actes de l'Aladí, i va decidir presentar-se al palau. Va parlar amb la princesa i li va proposar canviar les antigues llànties per unes de noves. D'aquesta manera, va aconseguir la llàntia màgica i va requerir-li al geni que s'encarregués de fer desaparèixer el palau i la princesa i que els dugués amb ell cap a terres ben llunyanes. En el moment en què l'Aladí va tornar al palau, va veure que ni l'edifici ni la princesa no hi eren.

 

Mentre plorava desconsoladament, es va fregar els ulls i, aleshores, va fer la seva aparició el geni de l'anell. Aquest geni va satisfer el desig de l'Aladí d'anar a trobar la princesa i el fetiller. Un cop es va poder reunir amb la princesa a dalt de tot del palau, la noia li va dir que el mag estava tot el dia enganxat a la llàntia. Aleshores, l'Aladí li va demanar a la noia que fes adormir el fetiller amb l'ajuda d'unes pols somníferes.

 

La noia ho va fer així i va poder recuperar la llàntia. L'Aladí la va fregar i va alliberar el geni que hi havia a dins, per demanar-li que el dugués a ell i a la seva esposa a la Xina i que deixés el fetiller allà on era per sempre més. D'aquesta manera, els dos enamorats van poder viure junts i feliços durant la resta dels seus dies.

 

Contes per als adults per abans de dormir

Igualment, hi ha històries inspiradores i precioses per als adults, algunes de les quals fins i tot ens poden relaxar. Primer de tot, presentem un conte molt emotiu escrit per Haruki Murakami. Tot seguit, exposem una història curta d'Edgar Allan Poe i, al final, tancarem el recull amb una metàfora al voltant dels humans.

 

11. Trobar la noia 100% perfecta un matí del mes d'abril

Un matí del mes d'abril d'allò més bell, en un carrer més aviat estret del districte de Harajuku, una zona 'chic' de la ciutat de Tòquio, vaig trobar-me amb la noia que era 100% perfecta. Si he de ser franc, cal que digui que en realitat la noia no era tan bonica. No té res que la faci destacar, i la roba que du posada no és pas especial. Ara bé, de lluny en veure-la ho puc saber del cert: per a mi, és la dona 100% perfecta.

 

Únicament la vaig trobar mentre anava pel carrer, cap a l'est, i ella caminava cap a l'oest. Era un matí preciós del mes d'abril, i m'hauria encantat que tinguéssim una conversa. Amb 30 minuts n'hauria tingut prou: li hauria pogut demanar coses seves, explicar-n'hi de meves, parlar-li de les complexitats dels nostres destins que haurien contribuït a la nostra trobada, un matí preciós d'abril de l'any 1981, en un carrer ben estret de Harajuku.

 

Quan haguéssim acabat de parlar, ens hauríem parat a menjar en un indret qualsevol, potser hauríem pogut gaudir d'un llargmetratge de Woody Allen o hauríem pogut anar a beure còctels en un bar d'algun hotel. Amb sort, potser ens hauríem pogut embolicar. Algú truca a la porta del meu cor: és la potencialitat.

 

O potser la veritat més senzilla: «Hola, vostè constitueix la noia perfecta per a mi» li costaria de creure. «Ho sento», hauria dit potser, «jo podria ser la teva noia perfecta, però t'he de dir que tu no ets pas el meu noi perfecte». Si m'hagués dit això, em seria impossible recuperar-me de l'impacte.

 

Els millors contes per a adults per llegir abans d'anar al llit | Kinga Cichewicz

 

Quan caminem, passem just per davant d'una botiga de flors. Hi ha humitat a l'asfalt i m'envaeix el perfum de les roses. No goso dirigir-li la paraula. Du posat un jersei de color blanc, i amb la mà dreta està sostenint un sobre també de color blanc, però que no té enganxat cap segell. Amb això, penso que deu haver-li escrit una carta a una persona. Segueixo caminant una mica més enllà i finalment em giro, però la noia desapareix entre la multitud de gent.

 

És clar que ara mateix soc totalment conscient d'allò que li hauria d'haver comentat. Hauria d'haver estat un discurs extens, que comencés amb la fórmula «Hi havia una vegada» i acabés amb les paraules «Una història d'allò més trista, oi?».

 

Hi havia una vegada una noia i un noi. La noia tenia 16 anys, i el noi en tenia 18. Cap dels dos no era especialment bell, únicament eren una dona i un home solitaris, igual que la resta de persones. Ara bé, estaven totalment convençuts que en algun lloc d'aquest planeta hi havia algú, una dona i un home, que eren perfectes per a cadascun d'ells. Tenien fe en un possible miracle, i el miracle va tenir lloc.

 

Un bon dia, l'home i la dona es van trobar pel carrer. L'home va atrevir-se a exclamar: «He mirat de trobar-te durant tota la vida. Tot i que potser no t'ho creus, ets la dona perfecta per a mi». I la dona li va respondre: «I tu ets precisament tal com havia imaginat que series, ets l'home perfecte per a mi».

 

Ara bé, mentre tots dos seien i parlaven, van començar a tenir un dubte que els inquietava: era bo que els somnis personals s'acomplissin d'una manera tan senzilla? En aquest sentit, el noi va proposar: «Intentem-ho. Si estem fets l'un per l'altre, aleshores ens retrobarem en algun indret, en alguna ocasió, i contraurem matrimoni».

 

En aquell moment, van emprendre camins separats. El noi va caminar cap a l'oest, i la noia cap a l'est.

 

Un temps després, durant un hivern, tots dos van emmalaltir d'una grip molt forta. Van lluitar per sobreviure i, després d'aquesta malaltia tan terrible, van oblidar els seus anys de joventut. Es van adonar que era com si tinguessin el cap buit, però a partir d'un gran esforç van poder tornar a fer-se seus els coneixements i el sentiment de normalitat que necessitaven.

 

Igualment, van tornar a estimar, de vegades arribant al 75%. El temps va anar passant, a una velocitat increïble, i un bon dia la noia tenia 30 anys i el noi en tenia 32.

 

Un matí d'abril molt bonic, mentre la noia caminava de l'est cap a l'oest, el noi caminava de l'oest cap a l'est. Tots dos anaven pel mateix carrer poc ample de Harajuku, a la ciutat de Tòquio, fins que van trobar-se al bell mig del carrer. Durant un instant fugaç, una petita llum va brillar a la memòria de tots dos.

 

El cor els va fer un salt a tots dos, i ho van saber: la noia era la dona perfecta per al noi, i el noi era l'home perfecte per a la dona. Ara bé, la llum de la seva memòria era massa tènue, i no podien pensar amb la mateixa nitidesa que feia 14 anys. Van passar de llarg l'un de l'altre i van acabar desapareixent enmig de la gentada, per sempre més.

 

Una història d'allò més trista, oi?

 

Sí, hauria d'haver-li explicat aquesta història. Ell és l'home perfecte per a mi, ella és la dona perfecta per a mi.

 

12. Ombres

Havia estat un any ple de terror i de sentiments que tenen encara més intensitat, uns sentiments per als quals no hi ha persona en aquest planeta. S'havien produït un gran nombre de senyals i prodigis, i a la llunyania i a tot arreu, per damunt de la terra i també del mar, s'estenia la fosca amenaça de la pesta. 

 

Una nit, set dels nostres érem en un palau noble d'una localitat fosca que rep el nom de Ptolemais, amb diversos flascons de vi vermell. La nostra estança únicament tenia una entrada: una porta de bronze d'una gran alçària, que havia fos l'artesà anomenat Corinnos amb un pany que es podia assegurar des de l'interior. 

 

Dins de la fosca estança, hi havia domassos de color negre que contribuïen a allunyar el món exterior de la nostra vida. Ara bé, no podíem obviar el Mal ni tampoc el presagi. Ens envoltaven diversos elements espirituals i materials, una atmosfera d'allò més pesada i una sensació d'ansietat i també de sufocació. A més, ens envoltava de manera molt persistent l'estat fatídic de l'existència en què els sentits continuen desperts i amb vida, mentre que les facultats estan totalment abaltides.

 

El gustós vi ens feia pensar en la sang, perquè a l'habitació n'hi havia un dels nostres, el jove Zoilo, que jeia amortallat i sense vida. Tenia la cara marcada per la terrible plaga, i semblava que els ulls del jove tinguessin un interès per l'alegria dels vius, tal com els morts tenen interès per l'alegria de les persones que estan a punt de morir. Així, la mort únicament havia aconseguit apagar una part del foc de la pestilència.

 

De mica en mica, dels domassos negres va començar a emergir una ombra indefinida i molt profunda, que no semblava que pertanyés a una divinitat o un mortal, ni a res que s'hi assemblés. Aleshores, aquesta curiosa i inquietant ombra va quedar-se parada just al davant de l'arc de bronze. En aquest punt, es va quedar totalment quieta al davant dels peus del noi amortallat, en Zoilo.

 

Finalment jo mateix, que em dic Oinos, vaig demanar-li molt fluixet a l'ombra com es deia i on vivia, i l'ombra va respondre: «em dic Ombra, i visc just al costat de les catacumbes que hi ha a Ptolemais».

 

Aleshores, tots set vam aixecar-nos de cop, amb el terror als ulls. Estàvem pàl·lids, tremolant i teníem calfreds constants: el to de veu d'aquell ésser fosc no era el d'un ésser i prou, sinó que la seva veu pertanyia a molts éssers diferents, i la sentíem a través dels accents i tons totalment familiars de milers d'amistats que havien mort.

 

13. El cavaller i el món

El protagonista d'aquesta història és un cavaller d'aquells que sempre tenen èxit a les faules i als contes. Com que estava una mica fart de tants triomfs, va optar per fer una visita al món real. Quan va arribar-hi, va adonar-se que no hi havia cap princesa que calgués rescatar ni cap drac que s'hagués de vèncer. Ans al contrari, només hi havia persones tristes que no parlaven entre elles i que corrien sense parar amunt i avall, amb una cara d'espant igual que la de les persones que ell solia rescatar al món dels contes.

 

Aleshores, el cavaller es va adonar que estava al davant d'una nova aventura fascinant: veure per quin motiu aquelles persones tenien tanta tristesa i per què sentien tanta por si no hi havia cap drac en aquell món. Va investigar però no va aconseguir esbrinar la resposta als seus dubtes i, per això, va optar per demanar-li a un home savi: «quin ésser invisible té atemorida la gent d'aquest món?». El savi va dir-li que era impossible vèncer-lo, i va revelar-li que, com que no hi havia dracs ni ogres, cadascú havia creat un enemic a mida.

 

El cavaller estava fart i cansat de combatre uns enemics que no podia veure. Aleshores, va anar a passejar una estona i va entrebancar-se, amb tan mala sort que va caure de lloros. Un pobre pagès que era per allà a prop va començar a riure sense poder parar i, quan va veure com li brillaven els ulls de felicitat, el cavaller va veure clar que no li calia un escut i una espasa en aquell món, sinó que havia de trobar raons per somriure.

 

D'aquesta manera, un altre cop el cavaller va sortir victoriós: va posar-se a encapçalar un exèrcit de llibertadors, i va decidir-se a omplir el món humà de somriures.

 

📍 Fes clic aquí per rebre al teu mòbil les notícies de Tarragona. És gratis!

🍅 Ets un apassionat de la cuina? Subscriu-te gratis al butlletí per rebre la recepta de la setmana al teu correu!

Comentaris