Imatge d'una sortida de sol entre núvols

Tinguem fe

L’admirada Makineta del Temps ens advertia, dimarts i a través de Twitter, que quan tot s’ensorra, només ens queda la fe. La fe que cadascú tingui, ja que no necessàriament ha d’anar vinculada amb una religió. Així, tot i que «fe» és una paraula quotidiana que molts associen fàcilment a la divinitat, també és un concepte que pocs poden definir-lo amb certesa.

Penso que qualsevol fe es basa en una creença determinada per la confiança i la seguretat d’alguna cosa que s’espera. És a dir, allò que reclamem i que encara no hem rebut. Així, d’alguna manera, la fe ens dona l’evidència de tot allò que no podem veure i que roman ocult en l’avenir.

Sigui com sigui aquesta fe, el cert és que hi ha dies que és més necessari que mai aferrar-se a alguna cosa per poder seguir endavant. Més quan el camí es preveu pedregós i accidentat. Això ens fa palpar que no vivim en la seguretat que ens pensàvem i de la qual estàvem tan cofois. En això, tot d’un plegat i de manera sobtada, hem descobert la feblesa del nostre sistema, ja que amb un entrebanc com l’actual, tot ha trontollat en el major dels desvaliments.

Qui no necessita, doncs, una mica de confiança en un temps d’incertesa i de proves personals? En aquest sentit, una de les capacitats innates de la humanitat és la de trobar, en la fe, el poder sustentador amb un principi etern. I ara sembla que, totes aquestes fes, han estat revelades i perduraran per sempre, fins i tot quan tot s’esfondra.


Comentaris