NOVETATS

L'Ajuntament de Torredembarra acusa Magrinyà de falsificar uns 100 documents

El camí de rajoles grogues cap al país de VOX

Segueix el camí de rajoles grogues, Dorothy. — Rik Trottier

Com a catalans el més assenyat era abstenir-se, massivament. No ha estat així. De fet la participació d’aquestes segones eleccions generals de 2019 ha estat perfectament normal, i no gaire lluny de l’excepcionalitat de les dades del 28A. Tot i així, les veus minoritàries que advocaven per una abstenció o vot en blanc massiu que no legitimés un sistema polític amb totes les costures descosides, després de la ignominiosa sentència del Suprem i un cop el mateix President del Govern havia admès obertament la inexistència de separació de poders a Espanya i per tant el fet de viure en una pseudo-democràcia, han continuat sent titllades d’extremisme, nihilisme i d’enrajolar l’arribada del llop ferotge de la ultradreta. Fins i tot d’antisistema, com si fos res dolent quan la gran majoria del poble ja veu que aquest sistema no s’aguanta per enlloc. 

El centre polític es troba cada cop més al marge dels partits tradicionals i fins i tot dels nous, que es comporten igual i han trencat la cadena de representativitat. En la ruptura d’aquest vincle —diria sagrat, però quedaria cursi— cal buscar les respostes a l’adveniment del totalitarisme, no pas a qui es nega a participar en aquest circ. Això no funciona així. Votar a la contra, perquè ve la ultradreta, com a mal menor, sense convenciment, amb la pinça —o agulla d'estendre roba— al nas. Són tot maneres de defensar-se posant l'autobús davant de la porteria. Potser, de miracle, mantens l'empat a zero, però a final de temporada baixes a segona divisió. Avui, s’han salvat els mobles, el papu neofranquista no pot articular cap majoria estable tot i doblar vots, però VOX —oportunament blanquejat pels grans partits espanyols— ha quedat legitimada i ara la feinada serà treure’ls del Congrés.  

De la mateixa manera que no hi ha pla per reconduir la crisi d’Estat que significa l’entrada de VOX en escena ni el conflicte català, que són dues cares de la mateixa moneda, insistir en donar un cop i un altre les eines per solucionar-ho als mateixos ja es veia que no era gaire bona idea. Anem de cap i sense fre cap a un bloqueig permanent i s’està gestant el caldo de cultiu ideal ja no per als 50 diputats d’ara sinó per una cosa pitjor. Mentrestant, la gran solució que s’intueix i que és més a prop que mai, és la gran coalició entre PSOE i PP, que només farà que tirar més llenya al foc de la gran pira funerària que estem alimentant entre tots. Potser en un futur pròxim desitjarem que VOX torni a aquesta xifra voluminosa de diputats però amb poc marge de maniobra i de pacte. 

Catalunya només hi podria perdre, en aquest joc dels disbarats. El sistema necessita urgentment un reset. Feia falta valor per prémer aquest botó i deseixir-se de la propaganda dels partits, de la por, de les amenaces i del xantatge emocional. Però era la sortida valenta i amb futur: trencar la baralla i negar-se a jugar aquesta partida amanyada. Pinten bastos i l’únic consol i lectura positiva de la nit és l’hòstia descomunal de Ciutadans, que té visos de justícia poètica i de càstig per tot el verí que han inoculat a la societat catalana. Un discurs fals, demagog i incendiari que ja va intentar imposar fa un segle l’il·lustre antecessor d’Albert Rivera, el senyor Lerroux, que parlava el 1905, després que els militars espanyols incendiessin les redaccions del Cu-cut i de La Veu de Catalunya, en aquest termes i llenguatge que sonen tan actuals: 

 

«Hace menos de seis años imperaba en Barcelona el catalanismo políticohijo degenerado de un contubernio monstruoso entre una aspiración literaturescaromántica y un malestar social subido al período agudo con motivo de la catástrofe nacional. [...] Los castellanos, que forman la tercera parte de esta población, no se atrevían á hablar fuerte en las Ramblasporque la bestia separatista se mofaba cínicamente de su idioma. La bandera de la patria fue numerosas veces ultrajada. Con tal estado de cosas acabó el partido republicano. [...] Y al compás de la Marsellesa, que apagó la fosca y estúpida solemnidad del canto llano que diputaron himno los «segadores» melenudos de dudoso sexo, volvió á las calles la alegría [...]. Ellos, aquí, hablando de enviar la «última embajada á España», repitiendo lo de «cortar las amarras», silbando la bandera españolaponiendo en caricatura el Ejército. [...] Así, no me digáis que condene la violencia iracunda con que los representantes del Ejército vengaron á la patria en Barcelona. [...] Yo digo que si hubiera sido militar, hubiera ido á quemar La Veu, el ¡Cu-Cut!, la Lliga y el palacio del obispo, por lo menos. Y si yo hubiera estado en Barcelona la noche de «autos» hubiéramos ido  el pueblo y yo á quemar varios conventosescuelas de separatismo, y á llamar á la puerta de los cuarteles y á decirles á los soldados que antes que la disciplina están, en la conciencia de los hombres, la libertad y la patria. ¡Condenar á los oficiales! Sí, yo les condeno por prudentes, por disciplinados. ¡Censurar á los militares porque han tenido un arranque de vergüenza! [...] Me alegro mucho de lo sucedido. [...] Que antes de pactar con esa chusma envilecida por el amor al ochavo, que es la quintaesencia de su regionalismo separatista, estoy dispuesto á rebelarme contra todo el mundo, acompañado ó solo.» 

 

Aquesta aberració de la política i de la Natura només la vam poder vèncer amb la unitat de Solidaritat Catalana, que va treure 41 de 44 diputats el 1906. Ara s’han fotut la nata sols, amb la traveta oportuna d’una dreta molt més bèstia, però més honesta, que la d'ells. En aquesta ocasió, vist que els partits catalans no estan per les fórmules clàssiques del combat polític, ni es plantegen un front comú i porten dins, indestriable, la llavor de l’autodestrucció, la unitat postmoderna requeria dels ciutadans assenyats un bon cop de porta, una solució imaginativa i innovadora: enviar un missatge de SOS al món i sortir d’aquest espiral que ens porta altre cop pels mateixos senders que van desembocar en la guerra del 36. 

També cal dir que, junts o per separat, el que pensem i votem els catalans tampoc compta gaire per res, cosa que relativitza la victòria independentista —revalidada i inclús millorada— i qualsevol cosa que Catalunya es plantegi com a nació política. Sent realistes, poques coses estan a les nostres mans, tret de parar l’altra galta. 

Caminem pel camí de rajoles grogues, borratxos d’ingenuïtat i victimisme, cap a veure el màgic d’Oz de Madrid, que com sap tothom no és el que aparenta. Havíem d’apartar-nos d’aquest camí. Però no ha estat així, hem decidit tornar-ho a deixar tot en mans dels que ens han portat fins aquí: una colla de micos amb metralladores de fireta. Els que arriben ara, entraran amb tancs de veritat.