Tarragona entra a la fase 1 entre terrasses plenes i botigues obertes

Hi conviurem

«És dilluns, i avui tampoc s'ha acabat el món. Poca alternativa tenim a la d'assumir, conviure i adaptar»

I si hi hem de conviure, hi conviurem. M’agrada parlar amb l’Eva Llàtser, la presidenta del Col·legi de Psicologia a Tarragona, perquè és una de les poques persones a qui no he vist canviar d’opinió des del mes de març. També és d’aquelles persones que quan et deixa caure un com estàs? no sembla que s’ho prengui com un tràmit. Però no hem vingut a parlar d’això.

El cas és que avui, el primer dilluns des del nou tancament de bars, restaurants i tants altres negocis a tocar de casa nostra, pensava en alguna de les coses que sempre m’explica l’Eva sobre relativitzar els problemes, sobre la necessitat d’adaptar-nos i sobre les frustracions que anem acumulant. I, com és psicòloga, doncs jo suposo que deu tenir raó.

Si hi hem de conviure, hi conviurem. Entenent i compartint el dret de tothom a guanyar-se o malaguanyar-se la vida, si alguns han d’abaixar temporalment la persiana per al benefici de tots, ho assumirem. Jo no he trobat cap indicador fiable que ens digui que anem bé, que no és per tant, que els de dalt exageren. El que vingui vindrà. La cosa serà entomar-ho tan bé com es pugui sense fer-nos massa sang addicional. L’Eva sempre diu que frustrar-nos pel que podia haver estat i no serà és fer-nos un mal mental important sense solucionar, a canvi, ni les molles del problema.

Està bé preguntar-nos si l’hostaleria té alternatives, si hi havia mecanismes per salvar la cultura, si la universitat està preparada per ser virtual o si mantenir les competicions esportives era realment imprescindible. Està bé. O si els governants estan a l’altura, si estan fallant com una escopeta de fira o si val la pena tornar-los a donar una oportunitat al febrer. Tot està bé. Però només té sentit si, quan ens fem la pregunta, no tenim la resposta clara. Potser hi ha més d’una resposta possible. Pensem-hi, que ara en tindrem temps.

És dilluns i avui tampoc s’ha acabat el món. Travessem setmanes greus, ens queden al davant més mesos  difícils i tot es farà una mica menys costerut si assumim que, en ple període d’excepcionalitat —ni nova normalitat ni punyetes—, les coses ni seran com eren ni s’hi acostaran. Poca alternativa hi ha: assumir, conviure i adaptar. Sense deixar ningú enrere. Que, al cap i a la fi, a aquestes altures ja sabem tots que un pas en fals, més d’hora que tard, s’acaba convertint en vint salts enrere.


Comentaris