Joan Perucho a Prades

Per tot això no és gens estrany que Joan Perucho decidís que les seves cendres reposessin a l'ermita de l'Abellera al municipi de Prades

El vint-i-vuit d'octubre del 2003 moria a Barcelona, als vuitanta-dos anys, l'escriptor Joan Perucho. La cerimònia de comiat es va fer dos dies després al tanatori de les Corts de la mateixa ciutat. Hi va sonar el Virolai. Autor d'una extensa i interessant obra repartida entre poemes, novel·les i assajos, va voler que el seu paisatge vital i literari fossin les comarques de Tarragona. La seva designació el 1955 com a jutge de la Granadella el portà a descobrir els pobles del voltant i, de mica en mica, anar ampliant la seva descoberta i fascinació pel sud. Ho havia explicat moltes vegades: al matí feia de jutge i a la tarda llegia, escrivia i es deixava ensenyar el paisatge que li acabaria robant del cor.

Per tot això no és gens estrany que Joan Perucho decidís que les seves cendres reposessin a l'ermita de l'Abellera al municipi de Prades, Baix Camp. Situada a mil vint metres d'altitud, l'ermita està situada en una balma i és un balcó privilegiat de les Muntanyes de Prades. Segons expliquen, va ser un pastor qui va trobar la imatge en una alzina tota voltada de ruscos quan buscava mel. La imatge hauria tornat fins a dues vegades al lloc on havia estat descoberta cada vegada que el pastor volia emportar-se-la cap a casa.

El vint-i-vuit de gener del 2002 a la seva secció de la Vanguardia "El arquero dubitativo", Joan Perucho escriu un article sobre l'ermita. A "La Virgen de la Abellera" explica com després d'adquirir en una llibreria de vell la col·lecció completa dels Quaderns de Poesia, revista del 1936 dirigida per J. V. Foix, Tomàs Garcés, Marià Manent, Carles Riba i Joan Teixidor, va descobrir en el seu sisè número, nou poemes titulats com a "Nou poemes del Montseny" d'un tal Melcior Font amb un peu de pàgina on indicava que havien estat escrits a Sant Marçal del Montseny. Perucho intenta esbrinar qui era el poeta infructuosament, deixant la recerca en l'aire.

Tot seguit l'acció es trasllada a la Granadella on Perucho diu que des de "la catedral de las Garrigues" es trasllada al "Montsant, Siurana y la sierra de Prades" indicant que el camí de Siurana a Prades "es abrupto y difícil". Després cita Rovira i Virgili on parla del poble, de la seva magnífica font renaixentista i de l'ermita de l'Abellera. Perucho hi fa cap tot afirmant, quan hi arriba, que és un dels llocs més bells de Catalunya amb el cant de tants de moixons com s'hi senten. També fa notar, reconnectant amb la primera part de l'article, que el 1960 s'hi va posar una placa per recordar a l'autor dels goigs a la Mare de Déu, escrits el 1926 i amb música de Joan Llongueras, que resulta ser Melcior Font.

Arribat a Barcelona, Perucho investiga més exhaustivament qui va ser Melcior Font i ens en dona notícia. Nat a Sant Andreu de Palomar, el 1905, va ser periodista, escriptor, traductor i poeta. Secretari del selvatà Ventura Gassol quan aquest va ser conseller de la Generalitat, no especifica de quina cartera, als anys trenta del segle XX. Va morir a Barcelona el 1959. Aprofitant que Font va fer una biografia de Josep Maria de Sagarra, Perucho s'ho fa venir bé per dir que en aquest llibre hi apareixen molts ocells els quals Font "se debía acostumbrar desde el abismo del balcón de la ermita de la Mare de Déu de l'Abellera". Acaba l'article afirmant: "He decidido enterrarme a los pies de la Mare de Déu de l'Abellera, desde donde veré los bosques de Cataluña y la pajarería en el cielo translúcido de amor".

Set mesos després, concretament el dia trenta-u d'agost, Perucho torna a referir-se a Prades amb l'article "Prades y la Abellera". Si en l'anterior la literatura i fins i tot la poesia, s'apoderen de l'article, aquest és molt més terrenal, fins i tot "maliciós". Després de ser felicitat per Martí de Riquer per un article, aquest li pregunta quins plans té per la resta de l’estiu, Perucho contesta amb el genial: "(...) mis hijos ensayaban tiernamente llevar a la ermita de la Abellera mis cenizas, o sea, a los pies de la sierra de Prades y lanzarlas al vacío". Segons Perucho, Riquer li diu que les seves cendres haurien de ser enterrades "en los aledaños" amb el permís de l'Ajuntament de Prades.

El dia 5 de juny d'aquell any, segons Perucho, des de l'Ajuntament de Prades es posen en contacte amb ell. Volen que pronunciï el pregó de les festes del poble. Se li diu que l'únic inconvenient és que no poden pagar-li. Perucho escriu: "Yo no cobro nada a mis amigos; sólo lo hago con las universidades, centros de cultura, instituciones y similares". En contrapartida a aquest favor, però, Perucho demana ser enterrat al costat de l'ermita, en terreny municipal, a la qual cosa des de l'Ajuntament se li diu que ja ho pot donar per fet i que ho notificaran al rector d'Ulldemolins, encarregat de la parròquia de Prades. El rector no és desconegut per Perucho: "Yo ya conocía por entrevistas sobre bibliografía". D'origen mallorquí i establerta, la seva família, al principat amb una imprempta i obrador litogràfic, "imprimía los "goigs" de los pueblos de la comarca y enderazando, a veces, versos defectuosos de los mismos, tal como los de la virgen de Loreto en Ulldemolins". Aquesta afirmació podria passar com una simple informació, però pel que ve tot seguit, les intencions vull creure que són unes altres i és que, segons Perucho, arriba a les seves orelles que el mossèn havia indicat que no hi havia cap problema en dir-li una missa però que "si quería ser sepultado, que lo hiciera, como todo el mundo, en el cementerio de Prades, que era muy bello".

A partir d'aquí tot va pel pedregar. Amb la Medalla d'or al Mèrit Artístic atorgada aquell mateix any per l'Ajuntament de Barcelona, Perucho afirma que el consistori de Prades no li ha enviat cap carta de convit. Perucho diu que puja a l'Abellera a donar les gràcies pel guardó. Hi entra amb tot l'ocellam cantant i posant-se als peus de la imatge. En l'article hi transcriu sencer el poema Cançons de l'avenc del cor de Sebastià Sànchez-Juan i que acaba amb un dramàtic: "No em deu amor, que no sacia / doneu-me joia per morir". La Verge es gira i li somriu amargament i "Sólo entonces mis ojos se llenaron de lágrimas", cita uns versos dels goigs de la Mare de Déu i acaba l'article fent sortir "la áurea picuda y la avutarda géminis, que me miraron tristemente y valoraron, como siempre, mi manera de estar en el mundo", aus fantàstiques que Perucho va inventar per a la seva extraordinària novel·la Les històries naturals.

Perucho la sabia molt llarga i tot i que s'estimava de cor les comarques de sud, que coneixia molt bé, que les seves cendres fossin llençades a l'Abellera, no era de fet la seva primera opció. El 2001, en una entrevista també a La Vanguardia, parla de la casa que té a Albinyana. Explica que se l'ha anat fent a poc a poc però que ell ja fa cinc anys que no hi posa els peus. La raó?, doncs probablement us sonarà: vol ser enterrat sota uns xiprers del cementiri de la localitat; no en un nínxol, sinó sota els xiprers, cosa que des de l'ajuntament de la població del Baix Penedès no acabaven de veure clar. D'aquí que, enfurismat, decidís no trepitjar més Albinyana i que una vegada incinerat, les seves cendres fossin portades a Prades. Tot molt Perucho.

El Parc Astronòmic de les Muntanyes de Prades ofereix la possibilitat, a l'hivern, de pujar a l'ermita de l'Abellera per veure els estels. L'altitud i la poca contaminació lumínica, ofereixen un espectacle preciós. Jo n'estic segur que un dia o altre, algú preguntarà per una estrella que brilla tota sola i que ningú sabrà encabir en cap constel·lació. No us preocupeu, ja us dic jo que aquest cos celeste no serà altre que Joan Perucho que us estarà mirant enfotent-se, entre altres coses, del fet que l'any del seu centenari, s'hagi declarat una pandèmia mundial. No costaria res que l'Ajuntament de Prades, en un moment o altre, tingués la deferència de recordar-ne la figura i la seva obra, no pas perquè hi estigui en deute, sinó senzillament perquè hauria de ser un honor per a qualsevol poble poder acollir a les arrels dels seus arbres, a les aigües de les seves fonts, tot el que resta d’un magnífic escriptor.

"El Bitllet | «Pobra Cultura», per Toni Cabanillas" "El Bitllet | «La formiga i els gegants», per Albert Oliva"