Una aula d'universitat buida pel decret d'estat d'alarma

El valor de les llengües (II): on val la pena invertir

Quin incentiu pot tenir algú per sumar el català als propis recursos lingüístics si no cal parlar-lo per treballar a les universitats catalanes, atendre pacients catalanoparlants o col·laborar als mitjans de comunicació en català?

Fa unes setmanes vèiem com la teoria dels mercats lingüístics de Bourdieu entén la llengua com un recurs que pot donar accés a altres recursos. D’aquesta manera, el “capital” lingüístic de cadascú pot transformar-se, segons el seu valor, en capital econòmic, social i simbòlic. Com es concreta això en el cas de les dinàmiques sociolingüístiques de Catalunya? Fem una mica d’història dels últims quaranta anys.

Després que el franquisme intentés deixar el valor del català sota mínims amb quatre dècades de repressió i prohibicions, les polítiques de normalització tenien com a objectiu fer del català una llengua necessària per desenvolupar un projecte de vida a Catalunya. Això incloïa estudiar, treballar, exercir càrrecs a les institucions i, en general, participar en la vida pública. A la pràctica, per fer totes aquestes coses calia saber també castellà, però això ja es donava per descomptat, entre altres motius, perquè la legislació espanyola obliga a saber-lo.

En paral·lel, les mateixes polítiques anaven orientades a garantir l’accés al català tant als catalanoparlants, als quals el franquisme havia negat l’aprenentatge formal de la pròpia llengua, com als castellanoparlants arribats de diversos indrets d’Espanya, als quals el mateix franquisme havia dificultat adoptar la llengua del lloc on vivien. Així, el sistema d’ensenyament, els cursos per a adults, uns mitjans de comunicació acabats de crear o la simple presència pública i institucional acostaven el català a tota la població –tot i això, aquest accés era desigual i l’entorn social de cada persona hi tenia un paper important.

Però més enllà dels requeriments instrumentals, el valor de la llengua es jugava –i es juga– també en el terreny el simbòlic. En aquest sentit, el català tenia el valor de ser la llengua parlada històricament a Catalunya –la bilingüització social s’havia produït, precisament, durant el franquisme, tal com expliquen amb detall estudis sociolingüístics recents a través de les veus dels testimonis. Per això el fet d’aprendre-la, o d’assegurar-se que l’aprenguessin els fills, denotava voluntat d’adaptació a l’entorn i, en certa manera, adhesió al canvi polític. Així doncs, agafant la terminologia de Bourdieu, invertir en capital lingüístic en català podia implicar augmentar el capital econòmic (feines, estudis), social (moure’s sense limitacions lingüístiques en entorns catalanoparlants) i simbòlics (saber parlar i escriure “correctament”, la qual cosa indicava també possessió de capital cultural).

Ja des de l’inici de les polítiques de normalització, aquests canvis en el mercat lingüístic no semblaven bé a tothom. Articles a la premsa de l’època o iniciatives com el Manifest dels 2.300 assumien, amb un vocabulari que sona ben actual, que el bilingüisme havia de ser només per als parlants de la llengua considerada “regional”. Des d’aquestes posicions s’intentava tornar a rebaixar el valor del català i, per tant, evitar cap conseqüència negativa per a qui no estigués disposat a adquirir aquest recurs. Això tenia l’inconvenient que, en aquell moment, estar en contra de les polítiques de normalització es podia percebre com a poc legítim perquè les prohibicions del règim contra el català i la repressió que van rebre els seus parlants eren encara molt presents en la memòria col·lectiva.

Passats quaranta anys, quina situació tenim a dia d’avui? Per una sèrie de causes interconnectades, en els últims temps el català ha perdut pes en àmbits com les institucions pròpies, les universitats, els comerços o el sistema sanitari, entre d’altres. Alhora, hi ha indicis que s’ha anat afeblint la consciència generalitzada sobre la conveniència de fer del català un recurs necessari per viure i treballar als territoris en què es parla. El fet que ja no hi hagi lleis que el prohibeixin explícitament fa passar desapercebuts altres aspectes igual d’importants, com la política lingüística d’un estat que no ha deixat mai de ser homogeneïtzador o unes dinàmiques econòmiques que, de la mateixa manera que afavoreixen les desigualtats socials, potencien les llengües dominants. En aquest context, els partidaris de rebaixar el valor del català en el mercat lingüístic es poden sentir més legitimats per intentar aconseguir-ho, mentre que els partidaris d’augmentar-lo poden sentir-s’hi menys.

No sabem com evolucionaran les dinàmiques del mercat lingüístic en el futur. En bona part, això depèn de factors estructurals relacionats amb el model econòmic, polític i social que construïm. Però sí que sabem que perquè el català es percebi com un recurs útil en el qual valgui la pena invertir ha de tenir un valor afegit que no tingui cap altra llengua. Quin incentiu pot tenir algú per sumar el català als propis recursos lingüístics si no cal parlar-lo per treballar a les universitats catalanes, atendre pacients catalanoparlants o col·laborar als mitjans de comunicació en català? Una altra cosa que sabem és que els parlants tenim cert marge de maniobra a l’hora de donar forma al mercat lingüístic. De la mateixa manera que influïm en les dinàmiques de mercat quan triem un banc, contractem una companyia energètica o comprem roba o aliments, amb les pràctiques lingüístiques quotidianes contribuïm a construir el valor de les llengües. I, en un context com el nostre, com més s’usa una llengua, més valor se li atorga i més val la pena invertir-hi.


Comentaris