El valor de les llengües (I): el mercat lingüístic

Com a parlants, tots circulem en el mercat lingüístic i, tant si ens agrada com si no, ens afecten les seves “regles”
Les opcions de tria davant de l'oferta sempre estan influïdes per marcs previs de valor simbòlic. | Rafel Al Saadi

Els lingüistes recorden sovint que totes les llengües valen igual, però l’experiència del dia a dia ens demostra que, a la pràctica, això no acaba de ser ben bé així. Si no, per què les escoles d’elit incorporen el xinès i no el rus? O per què alguns dels grans referents de YouTube, Instagram i TikTok no fan els continguts en català, si aquesta és la llengua que parlen habitualment? O per què alguns pares no parlen la pròpia llengua als fills, sinó altres suposadament “més útils”?

Que totes les llengües valen igual és innegable si seguim criteris estrictament lingüístics: no hi ha sistemes millors ni pitjors que d’altres en qüestions de fonètica, morfologia, sintaxi o vocabulari. Això és tan cert com que, socialment, s’atribueixen valors diferents no tan sols a les diferents llengües, sinó a les diverses maneres de parlar una mateixa llengua. Quantes vegades hem sentit dir que a tal lloc “parlen malament” o que el català de no sé on “és molt bonic”?

El sociòleg i antropòleg Pierre Bourdieu va posar en relleu aquest contrast entre la perspectiva estrictament lingüística i la perspectiva social a l’hora d’entendre les diferències entre maneres de parlar. Aquest autor, tot un referent en l’estudi de les relacions de poder en la vida quotidiana, explica les desigualtats entre llengües i entre parlants a partir del símil del mercat lingüístic. Per circular pel mercat lingüístic cada parlant disposa d’una sèrie de recursos, com la quantitat de llengües que sap parlar i la pronunciació, la gramàtica i el vocabulari que té en cada una.

El valor d’aquests recursos pot variar segons l’època i el lloc en què ens trobem i, fins i tot, segons cada situació en concret. Pensem, sense anar més lluny, en alguns dels nostres pares i avis, per a qui saber francès no tan sols servia per comunicar-se internacionalment, sinó que també “feia fi”, i era modern i cosmopolita. En l’actualitat, però, aquest prestigi s’associa principalment a l’anglès. No cal dir que el valor atribuït a les diferents maneres de parlar no cau del cel, sinó que és construït socialment a partir d’uns determinats interessos i dinàmiques de poder.

Com a parlants, tots circulem en el mercat lingüístic i, tant si ens agrada com si no, ens afecten les seves “regles”. Per això en el dia a dia cadascú tendeix a utilitzar els recursos lingüístics més valorats en cada situació (si és que els té, és clar). És a dir, intenta treure el màxim rendiment del capital lingüístic de què disposa. Per exemple, un adolescent que es passa les tardes fent skate amb altres skaters anticiparà beneficis del fet de parlar d’una manera que l’identifiqui com a part del grup, i aquesta manera de parlar difícilment coincidirà amb el català o el castellà “correctes” que li ensenyen a l’escola. A l’extrem oposat, un empleat d’una sucursal bancària anticiparà sancions, com ara l’esbroncada de la directora o la pèrdua de clients, si parla com l’adolescent de l’skate.

El model de Bourdieu, doncs, va molt més enllà de la idea de “parlar bé” o “parlar malament”. El que interessa és mirar a qui se li concedeix la legitimitat –és a dir, l’autoritat reconeguda per la resta del grup– per decidir com s’ha de parlar en cada ocasió, i les conseqüències per a qui no pot o no vol adaptar-s’hi. Per exemple, no poder accedir a determinades feines o càrrecs o, senzillament, sentir-se exclòs. El símil del mercat no s’ha d’entendre des d’una perspectiva estrictament economicista, exclusivament orientada a obtenir beneficis, sinó des d’un punt de vista de l’exercici del poder en un determinat àmbit. Perquè les pugnes sobre llengua són, en realitat, pugnes sobre poder.

El millor de tenir un capital lingüístic valuós és que es pot transformar en altres tipus de capital. Parlar “com toca” en cada ocasió pot facilitar l’obtenció de capital econòmic –aconseguir feines, ajuts o subvencions–, capital social –formar part d’una xarxa de coneixences–, capital cultural i educatiu –tenir accés a informació i coneixement– i, sobretot, capital simbòlic –desprendre autoritat per ser escoltat i obeït. Dit d’una altra manera, els recursos lingüístics socialment valorats poden donar accés a altres recursos materials i simbòlics també ben desitjables.

I ara ve el més interessant de tot: el mercat es pot manipular. O, per dir-ho més suaument, l’anem construint entre tots. Això sí, uns hi intervenen més que d’altres: com més poder, més capacitat per intervenir en les dinàmiques de mercat. És en aquest punt quan poden començar les disputes per fer prevaldre els propis interessos a l’hora de consensuar el valor de cada llengua.

Tota política lingüística va orientada potenciar el valor de la llengua o llengües que vol fomentar. Això val tant per a la política lingüística dels estats com per als projectes de revitalització lingüística de llengües minoritzades. La segona part d’aquest article posarà el focus en les pugnes per marcar el valor del català i del castellà des de les acaballes del franquisme fins a l’actualitat. D’aquesta manera veurem com el model dels mercats lingüístics de Bourdieu pot ajudar a explicar les dinàmiques sociolingüístiques dels territoris de parla catalana durant les darreres dècades.

"Joan Perucho a Prades, per David Figueres" "El Bitllet | «Pobra Cultura», per Toni Cabanillas"