L'entrada del mes de juliol representa, per algunes persones com jo, la tornada a la normalitat. Amb ella, i amb la calma que propicia l'època estival, arriba el temps de fer les primeres valoracions de la feina projectada i executada en els últims dies, sobretot quant a la posada en escena de la Festa Major de Sant Joan de Valls, tres anys després de l'última celebració feta amb normalitat.

El primer fet evident, i més que celebrat, és que el principal èxit festiu d'enguany ha estat el retorn del Seguici Cerimonial al carrer, en el seu format habitual, i sense patiments ni invents. Aquesta realitat s'ha evidenciat en els actes multitudinaris i participatius dels últims dies, amb una sortida de Completes més que aplaudida i una posada en escena del ball de Cavallets apoteòsica a més no poder.

La nota negativa d'aquest àmbit ha estat la durada extrema de la sortida principal del seguici, és a dir, el Tomb del Poble. Feia gairebé una dècada que l'Àliga no entrava a la plaça a quarts d'onze de la nit, la qual cosa va fer perdre intensitat al ritual. Va ser una tarda amb casuístiques complexes, diverses i derivades de molts factors que van fer que la proposta llançada per la comissió pertinent no relluís tal com s'havia projectat.

L'altra cara de la moneda, en la part més fosca, ha estat la programació musical que ha ocupat l'aparcament de l'Hort del Carme en les tres nits centrals de la festa. El de 2022 ha estat un cartell amb un nivell clarament baix, amb una mala distribució de grups per dies i escenaris que han fet que les barraques de Reus ocupessin, de nou, l'espai territorial.

En aquest àmbit, resulta evident que Valls ha perdut la brillantor nocturna que caracteritzava la seva Festa Major. Tant és així, que fins i tot el campanar, l'autèntica talaia festiva d'aquests dies, ha romàs apagat durant els concerts i ha passat completament desapercebut entre el públic, menys nombrós i poc participatiu, que ha ocupat el nou espai en les diferents nits.

Per últim, una altra de les evidències que reclamen un canvi en la gestió de la festa recau en el piromusical que segella el Sant Joan vallenc. Després la proposta flamant de les passades Festes Decennals de la Mare de Déu de la Candela, el d'aquest mes de juny ha estat, com a mínim un treball rídicul. De fet, entre els espectadors decebuts, de tornada a casa, va ressonar repetidament que «un castell de focs, amb música, no és un piromusical».