Ser un bon amfitrió és un art. I, com la cultura en general, no passa per un bon moment. Jo, per exemple, en sé molt d’acollir gent a casa, però no en sé prou. Sóc capaç de disposar tots els elements idonis per a una recepció com cal —tots els artefactes de la festa: ja sigui el condicionament estratègic dels espais, el tractament de menges i begudes selectes, la lliure disposició de substàncies vigoritzants— però fallo estrepitosament en el segon requisit de l’hostatjador perfecte: l’atenció personalitzada a tots els convidats i la gestió de la conversa.
La meva ànsia servil em converteix en un majordom; ço és en un mal amfitrió malgrat. L’invitat a qualsevol esdeveniment de celebració o trobada social vol lideratge, compostura i certa supèrbia. Que se sentin lliures, deseixits i considerats, però que en tot moment sàpiguen que són a casa teva. I deixar-los fluir amb aquella sensació plaent de ser el convidat més especial que només saben transmetre els grans mestres de l’hostatge. Des d’aquí les meves disculpes a totes les visites dels meus últims deu anys i el meu propòsit d’esmena futura: no és que no volgués estar per vosaltres, és que no he sabut arribar a tot arreu.
Tot això ve al cas perquè dijous vaig assistir a una trobada d’uns que sí que saben muntar festes, com són els amics de Repsol Tarragona. Em direu que ja podran, ells que la bitllen i tenen menjant de la mà tota la societat tarragonina de manera incondicional. Però ja us he dit que no tot és qüestió de pasta, hi ha els intangibles i el savoir-faire, coses que no es compren amb diners i només es desenvolupen a base de constància, tradició i elegància congènita.
És que mira que en saben, els de Repsol. I són tots tan simpàtics i ben plantats! La nova direcció del complex petroquímic va convocar els periodistes tarragonins a la tradicional convenció de Nadal. L’excusa per la demora van ser els dos anys llargs de pandèmia, però no ens enganyem: si Repsol diu que a partir d’ara Nadal se celebra al maig, doncs serà el Nadal de primavera i santes pasqües. Calla que estem per discutir aquestes nimietats amb l’empresa privada amb més volum de facturació de la província. Primavera d'hivern, primavera d'istiu. Tot és primavera i tota fulla verda eternament.
Tanmateix, no tot el gremi va saber apreciar les bondats de la convocatòria, i això que el programa era temptador: una mica de teatre —primer professional—, una mica de compadring, un kahoot amb el sorteig d’un iPad, una entrevista informal al nou director del complex Javier Sancho passant revista a l’estat de la companyia i un magnífic piscolabis vintage amb fideuà inclosa. Tot sota l’experta batuta del cap de comunicació i mestre de cerimònies Pep Bertran, un home amb una habilitat única per deixar anar xascarrillos un pèl arnats sense perdre la gràcia natural i sense despentinar-se. Tot i la cinquantena de persones que ens vam citar a la Sala Trono i al jardí del Metropol, hi vaig trobar a faltar alguna cara. Algun alt directiu de Repsol a Tarragona que ja s’espavilarà a donar explicacions a la plana major i algun periodista més del Diari de Tarragona parant la mà. O Rafa Marrasé, que pel que li llegeixo als articles de Porta Enrere em pensava que tindria més bona relació amb Repsol, acudiria a la cita i el podria saludar.
No va ser possible i els assistents érem els de sempre, els convençuts de la bondat de l’empresa privada i la magnificència del mecenes del fum. I això que el teatret va estar millor del que m’esperava. Havia vist que era una obreta de Marc Artigau, aquest noi que escriu infames novel·letes de lladres i serenos amb la bèstia comunicativa Jordi Basté (a quatre mans i dugues polles) i, per tant, l’expectativa era baixa. Es tracta de Les bones intencions, una producció pròpia de la tarragonina Sala Trono que s’estrenava divendres al vespre i que gràcies al patrocini omniscient de Repsol es va poder veure en preestrena privada per als periodistes dijous.
No sé si ho van fer expressament —ho dubto molt— però l’obra va de dos arreplegats (un coach maricon i una traficant de pastilles) que munten una empresa de festes personalitzades, cosa que estava fent Repsol amb naltros. Es va produir, doncs, un efecte shakespearià de teatre dins del teatre deliciós. Que ni fet a posta, vaja. A més a més, els actors de la funció Joan Negrié i Míriam Iscla van fer participar una mica a l’estil Cubana el públic de la primera fila, que va resultar que eren els alts càrrecs de Repsol Tarragona i jo, que en aquestes ocasions m’assec sempre davant de tot per intimidar.
Puc perdonar que em fessin posar una barretina o que em fessin aixecar de la butaca. Al cap i a la fi anava de convidat i això t’impel·leix a ser més receptiu a les pallassades i les ocurrències festives de l’amfitrió. Ja em costa més passar per alt que em donessin un canó kabuki perquè tirés confetti al final de la funció. Que per cert n’hi van donar un altre a l’ínclit Pep Bertran i em preguntava a mi com funcionava l’aparell. Li vaig fer el gest inequívoc d’agafar-se la soca dels ous i retorçar-la, i ho va fer molt millor que jo. Perquè ja us he dit que és un artista innat.
Un cop acabat el teatre oficial va ser el torn dels missatges institucionals. En aquells moments, després de la dilatació còmica, jo ja no sabia quines bones intencions eren les de ficció i quines les de la realitat, però sospito que això ja estava en el pla calculat de l’organització. El periodista Moisés Peñalver —un cronista tarragoní que s’entesta a recordar-nos que va treballar al Terrat, com si això no fos un demèrit— va mantenir una breu conversa amb el director de Repsol, que va assegurar que se sentia molt còmode a l’acte. Unes declaracions molt interessants on ens van venir a dir que encara que ens bombardegin amb la matraca de la descarbonització de la indústria, això va per llarg, pel 2050, i que potser ni ho veurem. En tot cas, que tinguem la certesa que el petroli no és cosa de dos dies, que en queda per anys i que calma amb la propaganda climàtica i despasito, que això és una transició (volgudament) tranquil·la.
També va deixar anar que els marges de la refineria en la situació de guerra a Europa actual són altíssims, la demanda creix i la recuperació pinta bé. Però això va ser amb la boca petita perquè l’objectiu prioritari de la trobada era transmetre als mitjans que poden continuar posant publicitat però amb moderació i sense passar-se, que la cosa no està tan esplèndida com abans de les crisis.
Una vetllada magnífica, que com a súbdit de tan meravellós amfitrió provincial, crec que he sabut valorar com cal. Llàstima del càtering, que justejava una mica, no disposava d'una trista ampolla de vi blanc i em va estar a punt de revoltar quan un cambrer em va fer arribar una cullera de ceràmica de boda norantera amb un tros de formatge embolicat en carabassó, ceba i una tàpera. Després, en fred, vaig pensar que comptat i debatut som periodistes del règim i que voler comprar unes voluntats que ja tens és un acte de gran generositat. Encara gràcies.