Ha estat un cap de setmana intens al Reus i això, en una ciutat consumida en l'endogàmia fofa d'una societat civil en clara decadència però encara pagada de si mateixa, ja és notícia. I aquest reviscolament momentani no ha vingut pas de les tradicions anquilosades i xarones de la ciutat, com les festes populars i les tronades, el hòquei, les reivindicacions quixotesques dels jaios grocs, l'obsessió malaltissa pel vermut o la ridícula fixació amb Antoni Gaudí, un geni senyoro ultramuntà que ni està clar que fos de Reus i que, sigui d'on sigui, així que en va tenir l'ocasió va fotre el camp d'aquí i no hi va tornar.
No. Ha vingut d'una cosa en principi poc connectada amb el dogma sectari del RTV (reusenc de tota la vida) i que és una afició majoritària de borjamaris, de quillos i d'argentins. Sectors amb forta presència a la ciutat però allunyats dels cercles de poder identitari reusenc. Almenys fins ara. Parlo del noble esport del pàdel, un germà pobre del tenis en l'imaginari col·lectiu. Una mena de petanca, un pretext per beure cervesa els diumenges a migdia després d'haver suat un mínim la cansalada que aquesta setmana ha pres de cop i volta una volada de dignitat i de prestigi.
Ha estat una mica de puta xamba, val a dir. No se sap com, el regidor d'esports Pep Cuerba —que sembla el calbo de Brazzers— va convèncer l'alcalde Pellicer de posar uns eurets en la celebració d'un torneig del World Padel Tour. Concretament, la segona prova del circuit mundial de 2022. La primera va ser a Miami, no al nostre sinó al de Florida. L'esquer definitiu va ser l'existència d'una noia reusenca de vint-i-cinc anys, número 3 del món, que va causar sensació al Màsters de Barcelona de l'any passat i que tothom diu que serà la millor jugadora del món. Com que no volen tornar a repetir el trist cas de Gaudí o de Gabriel Ferrater, tots dos exiliats i morts, es va creure convenient donar l'escalf corresponent a Ariana Sánchez abans que es mori.
Exiliada a Barcelona de fet ja ho està, però Reus li ha dedicat uns grans cartells promocionals i una pista de pàdel al bell mig del Mercadal, que no sigui dit que no tractem bé els nostres fills prodigi. Això està bé, i Ari Sánchez ho ha agraït amb una entrega total i una identificació total durant tot el torneig. Es diu que ha estat una inversió de 130.000 euros i es calcula que el retorn superarà els dos milions. Ben jugat, ajuntafems. Però no tant per la cosa crematística —els quartos ens la rebufen— sinó per haver sabut, per fi, donar suport a una figura local d'abast internacional abans que t'ho facin de fora.
Tanmateix, som tan desgraciats que la jugada no ens ha acabat de sortir bé. Els factòtums locals —Pellicer celebrava els punts com un hooligan, Llauradó no sé si entenia res— estaven excitadíssims amb la idea de poder-se fer la foto al costat de la campiona reusenca aixecant el trofeu reusenc. Però Màgic Ari i la seva parella l'extremenya Paulita Dinamita —els epítets no són meus, per sort—, es van trobar a la final amb unes rivals que van demostrar estar encara un punt per sobre. No us faré l'anàlisi del partit —ni que fos l'insuls Ramon Besa—, i només diré que Ari i Paula tan sols es van acostar a la victòria quan van aconseguir forçar i guanyar el tie break del segon set, a base de casta i vamosrafa. Va ser quan van aconseguir desfer la teranyina tàctica proposada per les números 1 Salazar i Triay, deixar de banda els nervis —Ari va tirar una quantitat insòlita de pilotes contra el vidre— i entrar en una mena de comunió extàtica amb el públic.
La menorquina Gemma Triay ho va expressar perfectament al final del matx, quan va dir que 'luchábamos contra muchíssimos' i en puc donar fe. Reus creia en la victòria i s'ho va passar molt bé, pensant que vés a saber quan tornaria a tenir una ocasió d'èxit esportiu comparable. Diria que mai. Potser qui ho veia menys clar era la família Sánchez, que vaig observar atentament tot el partit i no acabaven de creure amb la mateixa fe que el pavelló. Van estar callats i tensos les tres hores de batalla, i només en un moment a una senyora que semblava son àvia se li va escapar un tímid, inaudible 'Vaaaa, Ari'. Cal dir que sa mare tenia més moral que l'Alcoiano i, després de l'inesperat glop d'aire fresc del segon set, va deixar anar un resignat 'ya tenemos un tercer set, lo que queríamos'. Se la van mirar una mica malament i van acabar el partit com si estiguessin al tanatori de Bellissens.
No, no hi va haver victòria de la nova heroïna reusenca a Reus. I el que és més fotut: potser no hi serà mai. El gran èxit d'organització i d'afluència de públic, que l'acord de l'Ajuntament de Reus i World Padel Tour havien garantit per dos anys, podria perfectament no tornar. Sense que ningú n'hagi parlat obertament, una ombra ha recorregut aquesta fastuosa setmana de pàdel. La Federació Internacional i el qatarenc Al-Khelaifi, president del PSG i home carregat de bitllets, han muntat un circuit paral·lel que ja ha rebut el suport de l'associació de jugadors —com a mínim els masculins— i que traurà el monopoli del pàdel mundial a l'organització actual, espanyola i auspiciada per Estrella Damm. El torneig de Reus depèn exclusivament de què el circuit World Padel Tour no es desintegri cosa que, ara per ara, sembla impossible.
Els espanyols han fet un pas, apujant l'import dels premis, ampliant el nombre de tornejos i equiparant el que reben homes i dones. En feminisme podem competir i guanyar els moros. Però no n'hi haurà prou. Aquesta alegria de veure competir al màxim nivell Ari Sánchez a la seva ciutat haurà estat una flor que ha fet un estiuet breu, però molt agradable.
Ja és mala sort, sembla que haguem trepitjat merda. En fi, a l'Ari sempre li podem tornar a muntar la pista a la plaça del Mercadal, per la Misericòrdia i per Sant Pere, i fer-li jugar unes boles amb la Vitxeta. Això és prou folklòric perquè a Reus agradi.