No sé, per on començar.

Hi ha un mur envoltant la ciutat.

La ciutat es desperta—

           Hi ha una guerra al seu voltant.

 

Kòlia Kulinitx, poeta

Per on començar? On és, el començament? Començo per aquest punt d’espai on sóc ara. Temporalment, se’l pot definir molt fàcilment, som al vint-i-dosè dia de guerra. O al vint-i-tresè, o… Però la guerra a dins té una cronologia que no depèn sinó de les seves pròpies lleis, incomprensibles fins i tot per a mi. I en aquesta estranya cronologia, sembla que no hi hagi ni començament, ni fi. Tot és com un malson continu, del qual no et pots despertar, i que no et deixa viure ja des de fa vuit anys. O potser, hauria d’anar més lluny encara, buscant el moment de la foscor absoluta, quan en la torre del mal es van donar el dret de decidir el nostre destí. No sé si hi ha un moment exacte de l’inici. És com si sempre visquéssim amb la consciència del perill surant a l’aire, aquests últims mesos especialment palpable. I la intuïció amb agudesa de ganivet tallava qualsevol raonament lògic de la impossibilitat d’una guerra, en mil trossos. Però qui li fa cas, a la intuïció?

No, no et pots preparar per a la guerra. T’arriba brutalment, a les cinc del matí, quan la notícia embolicada en la veu d’un ésser estimat t’explota com un míssil a sota el diafragma, i ja no cal més explicacions. I la ment fa aquestes coses estranyes, quan ho entens tot, et fa encara dubtar de la terrible veritat, i repeteixes preguntes absurdes, i remenes el mòbil, buscant la més mínima possibilitat d’escapar-ne. Però d’escapatòria, no n’hi ha, i això, també, ho saps de sobres: la teva ciutat es desperta amb sirenes d’alerta aèria i terrabastall de bombardeig. Totes les informacions que trobes expliquen el mateix –com el “poble germà” entra al teu país per tots els costats amb l’atrocitat de bàrbars, portant l’amor fraternal a la punta dels míssils. I després, venen les imatges de les bombes rebentant-se a prop de casa teva, aquella que prometies a la canalla visitar a l’estiu.

Han atacat, mama –i en la cara de ma mare llegeixo alhora dolor i ràbia, i tot allò que no sóc capaç d’expressar. I ni una sola llàgrima, quan jo ja tinc un nus a la gola. La pregunta que fan les filles amb llavis tremolant –per què ens volen matar?– traspassa els límits de geopolítica apel·lant a la metafísica. Els dic allò que no convenç ni a mi mateixa, que tot anirà bé, fixant-me en “ens” que els ha sortit amb tanta naturalitat. –Mama, m’has de posar l’esmorzar. –ah, sí, ara… –obro i tanco la motxilla mecànicament sense saber què estic fent. –Mama, aigua! –sí, sí, perdona. –El soroll d’explosions que m’omple és tan estrident que ensordeix tot el que hi ha al meu voltant i em costa pensar en altra cosa.

Miro el mòbil, l’enèsima vegada ja. Fa dos dies que no sabem res del meu germà gran que es va quedar a Kyiv, en TerOborona. Defensa territorial, és com es diuen a tots els que fan resistència a les seves ciutats com a voluntaris. La imaginació em dibuixa el germà –que en l’altra vida passava hores a l’ordinador entre els intricats esquemes d’enginyeria i videojocs– amb camuflatge pixelat i kalàixnikov. Un altre germà, que deu estar camí cap a la frontera, tampoc no dóna notícies. La guerra a vegades té aquests silencis que costa mitja vida aguantar. En sabem massa el significat, i no cal que en diguem res, ni ma mare, ni jo. Tot s'entén sense paraules, que ara o sobren, o són massa poques. 

Només em pregunta si havia menjat. La seguretat del “sí” que deixo anar automàticament em fa esforçar la memòria, intentant treure’n els detalls, però no me’n recordo. Aquests dies (quants són, ja?) no puc ni menjar ni dormir com abans. El temps i l’espai se’m fa un embolic continu, sense nits i dies, on jo toco d’esma el món d’enfora que cada vegada em sorprèn amb la indiferència d’una vida despreocupada. Em trobo enmig de les converses, que són les que es fan quan estàs per la vida on viuen i no pas on moren, que ara per mi és de l’altra galàxia. Perquè tot el que veig són els nens amagats de les bombes en refugis freds i humits, sense menjar ni aigua, la gent abandonant cases sota el foc de canons i les ciutats arrasades. I faig el que puc perquè tot aquest horror no se’m noti, per no espatllar una trobada d’amics en el meravellós parc de pins, mentre a la pantalla del mòbil es reflecteix el cel, blau i assolellat, que penja damunt amb tota la pau i serenor. 

No hi ha res del germà gran. Precisament aquest matí hi ha hagut un fort atac amb míssils a la capital. El silenci es fa eternitat. No li puc ni trucar ni enviar missatges. Parlem per una aplicació especial i només quan ell pot fer-ho, qüestió de seguretat. La mateixa aplicació m’indica que està a 2494 km, però no em diu si està viu. Fa dos anys que no l’he vist, des de la covid, i ara començo a fer el balanç de tot el que no ens havíem dit. Serà possible d’omplir, aquest buit? La consciència de la possibilitat de no tornar-lo a veure em deixa sense respiració. Què li diria, si pogués, ara? Perquè, existeixen paraules, que ho diuen tot? Existeixen. “Aquí”, ras i curt, que m’acaba d’aparèixer a la pantalla. Viu! Li torno “+”. En la conversa, més breu i amb més contingut que mai he tingut en la meva vida, tot està entre les línies. L’“aquí” té un significat colossal. La resta, ens ho direm després, si hi ha aquesta sort. Tot això, em travessa com una ràfega de bales, enmig d’una festa infantil, quan mirant els globus i banderetes bigarrats, hi veig el germà amb kalàixnikov en el fons de la nostra ciutat en barricades. 

Els missatges del germà petit també són curts. M’adono que parlem com si fóssim tots un exèrcit (i ho som), tot és sec i concret. No estem per romanços. L’últim que sabíem d’ell, era que evacuava la família. Ara diu que mentre esperaven per travessar la frontera polonesa en les cues que trigaven dies, s’havia anunciat l’estat de guerra i els homes no poden sortir del país, ni tan sols per acompanyar. I aquí ho tens: la decisió de la teva vida en trenta segons. Dir adéu a la dona i al petit Marc, mentre el guardafronteres et prega educadament d’afanyar-te. Dir-ho tot, en un migminut. Tota la teva vida, en un espai de quatre paraules. En un comiat que pot ser l’últim. Veig el petit Marc caminant a peu, travessant la frontera agafat de la mà de sa mare, girant el capet ros enrere, on es queda el pare, un home fort que ni intenta amagar les llàgrimes. 

Aquests episodis, tan sols és una gota minúscula enmig de la immensa tragèdia que ha tocat a viure al meu país, hi ha centenars de milers d’estelles de les vides destrossades que arriben al cor cada dia. Són històries de dolor, de valentia i d'humanitat, que la gent explica de vegades amb una banalitat sorprenent. Però que no ens sorprengui –és la realitat de viure una guerra. Per mi, la més gran de les històries que hauríem d’explicar sobretot, és la de la solidaritat que ja s’ha fet habitual per tot arreu al país. Dels herois, en totes les ciutats i pobles, grans i petits, que fan tot el que puguin, allà on són –a l’exèrcit, en la defensa territorial, a casa cuidant els veïns, a la feina treballant, organitzant l’ajuda humanitària, fent front informatiu, salvant els animals. 

Cada dia que passa rebota a dins amb noves estelles de la guerra, mentre el silenci entre els missatges de signes secrets es fa una altra vegada massa llarg. Se sap que Kyiv és un lloc estratègic (quina absurditat dir a la teva ciutat “lloc estratègic”!), està a punt d’estar bombardejat i hi ha interminables combois de tancs precipitant-se per encerclar-lo. Diuen que els pròxims dies hi haurà una batalla decisiva per Kyiv. Se’m gela la sang, però l’únic que puc fer és esperar. El germà petit, que deu ser ara a Lviv, perquè ja no ha tingut temps de tornar a Kyiv, tampoc no diu res. Des del primer dia de guerra han trucat cadascú un parell de cops, a la mare. Jo no els hi he sentit la veu des de fa setmanes. M’hauré d’aguantar. El que és difícil de suportar són els silencis, profunds i negres com un abisme. Esperar algú de guerra és una eternitat. 

Tot i que ara res no és com abans, encara arrosseguem inèrcies de la vida “normal”, que s’imposen d’una manera més inesperada. De cop ma mare se’n recorda d’haver demanat un abric. –Ai, ja deu estar per arribar de Mykolaiv! –Mama… l’estan bombardejant… –Ja… –i fa un gest amb la mà: tant se val, l’abric… Ha arribat dies abans la guerra, amb el passaport i un recanvi de roba. Els germans l’havien convençut de marxar i ara se’n penedeix, perquè ella volia ser allà, ajudant com pugui. Diu que no té por i està preparada per a tot. Poc després truca el meu germà per dir-li que ha passat per casa i que les seves orquídies estan vives… 

La línia entre la guerra i la vida en temps de pau és fràgil. Em retorna allà, vuit anys d’ençà, quan intentaves trobar un equilibri entre les dues realitats. Quan en les bandes informatives els partits de futbol s'alternaven amb les imatges de les ciutats en ruïnes, o quan al costat de l’anunci de texans veies la crida per ajudar a l’exèrcit. Ara també, la gent intenta seguir amb la seva vida tot i les atrocitats que li cauen a sobre sense parar. Pensar en la vida enmig de la mort, dolor i desesperació, només és un intent de sobreviure, de resistir-hi; és una reacció de defensa. La vida no pot parar ni durant la guerra. I l’únic important que hi ha en aquests moments, és no perdre mai la dignitat.

No, no t’acostumes a veure la teva gent morir, i les horribles imatges del teu país desfigurat et rebenten el cor amb la mateixa despietat. Només “aprens a respirar de nou”, com diu una poetessa. Aprens a viure amb la guerra, una altra vegada. I potser, aquesta no és la distància necessària per poder explicar-la. Tot el que puc ara és parlar des de la ferida oberta, quan encara és difícil de construir la reflexió i trobar paraules. Tinc aquests trossos desordenats, que reboten en mi com a estelles de bombes, impossibles de replegar. Hi ha tantes coses a dir. I costa mitja vida explicar-les. Però també les explica la mateixa vida. La distància es va fent més curta, i les estelles de les vides destrossades arriben de retruc per tot arreu. Els primers refugiats ja són aquí. La guerra, a tres mil quilòmetres lluny, és així de palpable. La resta, està entre les línies.