“Quan es toca un instrument de corda, les dues mans es dediquen, al mateix temps, a coses ben diferents. El braç i mà esquerra són els responsables de trobar a les cordes els punts relacionats amb les notes. S’han de moure amb facilitat, rapidesa i precisió. Mentrestant, el braç i la mà dreta s’encarreguen a la producció del so, tot movent l’arquet a través de les cordes. Produeixen el so de la mateixa manera que el cantant o instrumentista de vent crea el so amb el seu alè.

De vegades, la mà esquerra es mou ràpidament, mentre el braç dret es mou lentament; d’altres, va a l’inrevés. Hi ha moments en què dret i esquerra es mouen conjuntament, lent o ràpid. Des d’un bon principi, l’alumne d’un instrument de corda s’ha d’endinsar en un joc complex de lateralitat, que recorda el repte que posem als infants de fer cercles a la panxa amb una ma i donar-se copets al cap amb l’altre. En la mesura que l’estudi avança, els moviments que s’han d'executar conjuntament i d’una manera coordinada, esdevenen cada vegada més i més complexos.

Aquest treball té un efecte profund i positiu en el desenvolupament cerebral. Segons diu Brenda Brenner, professora de música a la Universitat d'Indiana:

Les recerques neurològiques comproven que l’estudi de la música a edats primerenques i, en particular, l’estudi d’un instrument de corda, altera els camins de desenvolupament cerebral... Els instrumentistes de corda tenen més activitat neuronal i també un còrtex motor dret més gran dels que no toquen un instrument de corda.”

Stringed Instrument Instruction in the Waldorf School, Monika Sutherland, MMus

Monika Sutherland és una pedagoga americana de renom en els cercles de l’educació Waldorf. En el llibre d’on he tret aquesta cita, explica per què l’estudi d’un instrument de corda és una assignatura troncal en l’educació Waldorf.

En la seva exposició no fa cap referència a la possibilitat d’invertir la manera de tocar en el cas d’un alumne esquerrà. Amb aquesta omissió perpetua un greuge històric contra els esquerrans?

Alguns dirien que sí. En els últims anys, la compra per internet ha afavorit la proliferació d’una indústria de productes específicament dissenyats “per a esquerrans”, entre els quals figuren instruments musicals construïts i muntats al revés, com una imatge al mirall. ¿És que aquests instruments arriben per rectificar un problema real, o és una mostra més de la tendència mercantil d’inventar solucions, basades en la compra/venda, a problemes inexistents?

La possibilitat de tocar instruments de corda “al revés” sempre ha existit: originalment, els instruments de fusta eren per força peces artesanals, un format que convida a fer excepcions a les normes i experimentar amb paràmetres com llargada, amplada, forma, i ocasionalment lateralitat, com un vestit fet a mida. Malgrat aquesta facilitat, els instrumentistes que tocaven “al revés” sempre han constituït comptades excepcions.

¿És que les funcions diferents de les dues mans en un instrument de corda s’adapten millor a una configuració o una altra del cervell? És una qüestió vàlida i interessant. Els primers anys de l’estudi d’un instrument de corda són ben difícils, i és natural voler aplanar aquest camí costerut per motivar millor un infant.

Però de moment, és una pregunta sense una resposta clara. Ningú ha fet un estudi rigorós que demostri fins a quin punt el fet de ser esquerrà o dretà incideix en la facilitat d’aprenentatge d’un instrument de corda. Només hi ha fets anecdòtics, intuïcions i experiències subjectives.

Hi ha la posició majoritària: els partidaris de la hipòtesi que tant li fa; que els esquerrans i dretans tenen avantatges i desavantatges diferents, però que aquests efectivament es cancel·len, ja que tot és complex i difícil per a tothom. Aquest camp compta amb molts bons instrumentistes esquerrans que han après a tocar d’una manera estàndard. També compta amb legions de professors que han tret alumnes brillants—dretans i esquerrans— que fan servir processos físics i imitatius per impartir els seus coneixements: qui, per exemple, ajuda els seus alumnes a aprendre els camins diferents de les quatre cordes tot agafant-li la ma que sostén l’arc i guiant el camí a traçar amb el seu propi braç, com qui ajuda un nen petit a formar les lletres del seu nom en un paper; o qui cultiva en alumnat la capacitat de mirar i copiar els seus propis gests físics, un procés d’aprenentatge que resulta molt més complicat si s’ha d’invertir la imatge.

Hi ha, també, els partidaris de la hipòtesi que els esquerrans juguen amb desavantatge i que tot l’aprenentatge hauria de plantejar-se al revés. Aquest camp compta amb el testimoni d’uns quants músics esquerrans que han après a tocar així i estan convençuts que els era més fàcil. També compta amb l’experiència d’un grup reduït de professors que opten per fer formació d’aquesta manera; solen ser grans defensors del paper de l’auto-aprenentatge; si un alumne agafa l’arquet el primer dia amb la mà esquerra, doncs és un missatge que hauria de tocar d’aquesta manera.

Existeix una tercera hipòtesi, que també té adherents: la idea que són precisament els esquerrans els que tenen avantatge perquè tenen el còrtex motor dret més ben desenvolupat des del primer moment.

El fet que el primer grup sigui majoritari no necessàriament li dona la raó. El coneixement evoluciona; de vegades cal tallar la vegetació antiga perquè pugui créixe’n de nova. Però una hipòtesi sense un consens que l’acompanyi tampoc s’ha d’acceptar cegament.

Els anglesos, irlandesos, australians i uns quants països més condueixen a l’esquerra. Almenys pel que fa a Austràlia, puc constatar que trobaràs gent que argumentarà el perquè és millor així. Els alemanys, francesos i espanyols, que n’opinen? L’art de conduir resideix en la mà que fas servir per fer canvi de marxa o l’ull que queda més centrat al mig de la carretera?

Això no obstant, tothom està d’acord que si vas a Anglaterra, val més adaptar-se a les normes locals. I vet aquí una altra raó per la qual molts pedagogs de corda som reticents a experimentar amb canvis laterals. Una orquestra no és una carretera, no et mataràs per anar en sentit contrari. Però un arc és força llarg i l’alumne que toca al revés és l’alumne que sempre haurà de seure una mica apartat dels altres. Només podrà compartir faristol amb un amic si aquest amic també toca al revés.

Evidentment, per poder fer música, tot s’hi val, i si hi ha raons de pes, cal fer l’invent que sigui.

Conec el cas d’un violista professional holandès que va tornar a aprendre a tocar al revés després de perdre dos dits de la mà esquerra en un accident. Al cap i a la fi, la part mecànica de tocar—tot i que és essencial arribar a dominar l’instrument—no és el que distingeix un músic d’un altre. La qualitat real d’un músic es troba en la intuïció, la percepció, la sensibilitat i la capacitat de transmetre sensacions; qualitats que alguns diuen que els esquerrans tenen més ben desenvolupats que la resta.

Gabrielle Deakin és professora de violoncel i música de cambra a l’Escola Municipal de Música Robert Gerhard i cap de corda de la Camerata Eduard Toldrà de Vilanova i la Geltrú