Tarragona Digital

Telegram : +34 639 048 422

E-Mail: info@tarragonadigital.com

El cirurgià de l'Hospital de Reus que va passar les vacances amb Open Arms

Jordi Jara va decidir destinar els seus dies lliures a una experiència totalment nova: el rescat de refugiats i migrants al Mediterrani a bord de l'Astral, el vaixell de l'ONG catalana
Entrevista a Jordi Jara, cirurgià de l'Hospìtal Sant Joan | Isma Llanes

 

En Jordi Jara és cirurgià i metge d'urgències a l'Hospital Sant Joan de Reus. El que per ell havien sigut sempre unes vacances de descans i plaer, va canviar totalment l'estiu de 2017, quan va decidir passar les seves vacances a dalt de l'Astral, el vaixell de l'Open Arms, que navega al Mediterrani per rescatar migrants i refugiats. Ho va fer amb una companya del mateix hospital, coma voluntaris i per primera vegada. Ara, un any després, fa balanç d'aquella experiència. 

 

De l'Hospital Sant Joan al Mediterrani

 

—Què et va portar a sortir d'aquí i col·laborar per Open Arms?

—Sempre he col·laborat. Vaig conèixer l'ONG quan va començar a sortir a la premsa. Vaig ser-ne col·laborador passiu, donant el que podia. Hi ha un moment que va fer que volgués deixar de ser col·laborador passiu i ser col·laborador actiu. Va ser l'aparició de la foto de l'Aylan, el nen mort a les costes de Turquia, un nen que fugia de la guerra de Síria. He passat una situació personal que m'ha sensibilitzat molt amb el tema dels nens, i això em va fer saltar. No hi ha dret que mori un nen per una cosa així. Vaig pensar que podria sumar.

 

 

—I quan vas decidir fer el pas? 

—Per casualitats de la vida Open Arms contacta amb mi. Coneixia el coordinador mèdic de l'entitat, el doctor Guillermo Cañardo (reballa a l'Hospital Joan XXIII). Em va proposar apuntar-me, dient que necessitaven metges tot terreny. Jo li vaig dir: «Cada cop sóc menys tot terreny i tota la vida m'he marejat als vaixells, però jo ja tenia intenció i m'ho poses fàcil». Em va apuntar en una missió pel juny i vaig demanar-me vacances. Les missions són de 15 dies perquè físicament i psicològicament no s'aconsella més, és dur.

 

—Amb quin vaixell vas anar?

—Era la missió 21 de l'organització però la primera de l'Astral, el nou vaixell de l'Open Arms.

 

Jordi Jara, el metge de l'Hospital de Reus que ha col·laborat amb l'Open Arms | Isma Llanes

 

—Decideixes embarcar-te en el projecte i marxar 15 dies.

—La missió va durar 15 dies, 15 dies al vaixell, però no tots en alta mar. Vam sortir de Malta. Des de Malta fins a la zona de rescat davant de les aigües territorials de Líbia hi ha un dia de navegació. Tot estava molt organitzat, sempre a les ordres de Salvament Marítim de Roma, que indicava si veia alguna cosa o una barca per rescatar. Els primers dies no hi havia sortida de pasteres pel control de les patrulles costaneres del mar. S'havia parat la sortida. Això va donar un marge de 3 o 4 dies en què vam aprofitar per muntar i organitzar el vaixell, la infermeria i tot. No hi havia res. Ens vam dedicar a ordenar i adequar el vaixell.

 

 

El rescat de migrants i refugiats al Mediterrani

 

— I quan arriba el primer rescat? 

—Quan vam tenir el vaixell arreglat vam tirar rumb cap a Líbia. No hi havia activitat encara, però ens vam trobar el vaixell de l'ONG Sea Watch que feia tres dies que estava a la deriva perquè s'havia quedat sense motor. Com que l'ONG som persones salvant persones, i poc ens importa el color, origen o la religió i en aquell moment els col·legues alemanys tenien problemes els vam donar menjar i aigua, els vam rebolcar i els vam deixar a Malta i vam tornar cap a Líbia. Llavors ja ens van avisar que les pasteres tornaven a sortir.

 

 

—Portaveu ja uns cinc dies i us trobeu el que per tu era el primer rescat. Què vas sentir?

—Vas cap allà, no amb por, però pensant 'a veure què ens trobarem'. Portes un cert estrès acumulat de la vida al vaixell. Allí tothom ha de treballar. Treballes a la cuina, netejant el vaixell, guàrdies de coberta. Són rodes de tres dies i no pares en tot el dia, a 40 graus. En un vaixell pensat per una tribulació de 10, érem 18. El tercer dia, tot i no estar a la mar, ja t'adones que serà dur.

 

 

Quan tires avall comences a pensar si ho aguantaràs o no, des d'un punt de vista físic o psicològic. «Serem capaços de resoldre-ho o no?», et preguntes. Però penses «ells estan pitjor», i et treus tot això del cap. La vacuna és aquesta. No tens excusa per estar malament. Penses: «estic en un vaixell que porta gasolina i aigua i menjar per cinc dies i aquestes persones estan tirades al mig del mar». I t'adones del gran que és el mar quan ets allà, el mar dóna molt respecte, sobretot quan no es veu la costa. Em faria molta por estar flotant dia i nit allí al mig del mar. Per tant, per molt incòmode que em senti ells estan pitjor.

 

—Arriba el primer rescat, com és aquell moment?

—Vam començar el rescat a les cinc del matí. Una de les claus és la velocitat a l'hora d'actuar, perquè les pasteres que porten tenen cadascuna el seu perill. A banda del perill afegit: el temps que porten a l'aigua sense menjar i sense veure. Com més s'allarga el temps més probabilitats que trobis persones pitjor o fins i tot que naufraguin. Has de ser molt ràpid, és molt més fàcil rescatar 60 persones dalt d'una barca que no 60 que hagin naufragat i estiguin escampats pel mar.

  

  

Una hora abans d'arribar a l'objectiu baixen les llanxes de rescat que van directe cap a la zona on hi ha la pastera detectada i nosaltres seguim darrere. En arribar contacten amb ells i els tranquil·litzen. Quan veus les dues llanxes que s'acosten al vaixell que ja porten refugiats, és quan ja se t'accelera el cor. Quan puja el primer, comences a atendre'ls sense parar. A partir d'aquell moment només existeixen ells. Vam començar a les cinc de la matinada i no vam acabar fins a les quatre de la matinada de l'endemà.

 

Un moment de l'entrevista amb Jordi Jara | Isma Llanes

 

—Quina és la tasca de la qual t'encarregaves, que podies aportar com a metge?

—Com a metges hem de garantir la salut i la seguretat sanitària. Primer de la tripulació, vam haver de fer atenció de la tripulació també, i després dels que venen. Una cosa important és atendre els que estan més fumuts, però no amb aquesta prioritat. Si hi ha algú que està molt malament l'has de deixar i anar pels que estan més bé, això és una de les coses que costa més assumir. És com una medicina de guerra: no has de perdre el temps amb una persona que no té opcions perquè pots fer que sis que tenen opcions perdin les seves opcions, és un canvi de xip. Però la nostra missió en aquest sentit va ser bastant dolça perquè no vam haver de decidir com a metges si algú vivia o algú moria, que és la decisió més greu.

 

 

—Alguna tasca més relacionada amb l'atenció dels refugiats i migrants?

—A cada persona que pujava els hi posàvem una polsera amb un nombre, i els registràvem, per saber país d'on ve, edat que té, si té familiars, per mantenir-los agrupats. Has de ser prou ràpid com per a preguntar tot això i demanar per si tenen alguna malaltia. Els has de veure a tots per descartar malària, tuberculosi o febre hemorràgica que pot ser endèmica en alguns punts d'Àsia, com l'Ebola o el Zica. 

 

 

—Alguna història complicada que t'impactes personalment?

—En el nostre cas vam tenir una nena greu, que tenia hipertensió cranial amb lesions neurològiques: no hi sentia i no hi veia. Havia nascut així i l'havien operat dues o tres vegades a Líbia. El seu pare ens deia que l'havien fet servir de conillet d'índies, que havien experimentat amb ella i que els àrabs no li arreglarien el problema. Feia el viatge a Europa amb tota la família, dos fills més i la dona, perquè creia que la medicina dels europeus salvaria la seva filla. Veient- com estava neurologicament pensaves: «no ho crec», però no li pots dir això a aquell home que s'havia tirat al mar amb tota la família. Nosaltres no estem preparats per atendre un cas així, si per fer una primera atenció, però ja està. Vam contactar amb la guarda costanera italiana i vam demanar que es trasllades la nena a un vaixell per poder ser transportada amb helicòpter, estava gairebé en coma, es negaven perquè hi havia d'anar tota la família, cinc membres, però al final van acceptar. 

 

 

—Quanta gent vau arribar a rescatar?

—En un vaixell pensat per 10 persones vam arribar a ser-ne 419. Vam fer un rescat de 400 persones. Vam començar i no ens paraven d'avisar de barques que estaven al mar. Quan ja en portàvem gairebé 300 vam demanar a control marítim si podíem passar persones a un altre vaixell, de la guàrdia costanera italiana o al d'una altra ONG, però ens van dir que no. I que a més tenien localitzat un altre vaixell que feia 12 hores que estava a la deriva i que ningú havia trobat i l'havíem de trobar. Vam començar el rescat de nit, nit fosca, encara és pitjor, amb focus. Al final els vam trobar, era una llanxa de goma i hi anaven 150 persones, tots africans. L'arribada la recordaré tota la vida. Era negre, fosc, i només veies les armilles reflectants i uns ulls blancs que impactaven. Només es veia això.

 

 

L'aprenentatge personal dels rescats d'Open Arms

 

—En aquests 15 dies, què és el que més et va impactar i què és el que més satisfacció personal et va provocar?

—La resposta és la mateixa per les dues preguntes. El que més em va impactar és la por que em fa el mar, veure el gran que és el mar, està allà al mig i veure aquelles persones allà al mig. Ho havia vist en foto o per la tele, però no es pot explicar. Em va impressionar veure que eren persones de veritat, que tenien la seva història. Quan t'expliquen la seva història penses en la sort que tenim nosaltres d'estar aquí. Em va impactar que al mig del no-res hi hagués aquestes persones, juntament amb la valentia de fer això. Estàs al mig del no-res i has pres aquesta decisió amb aquesta valentia? Això és el que més em va impressionar.

 

 

El pitjor és trobar aquestes persones allí, el pitjor és haver de ser allí perquè hi ha aquestes persones allí, i el millor és poder ser allí, per ajudar a aquestes persones. És el mateix fet. El que més satisfacció et dóna és poder ser allí.

 

El metge de l'Hospital de Reus que ha passat les vacances amb l'Astral | Isma Llanes

 

—Després de la missió quan tornes aquí, creus que aquesta experiència t'ha fet canviar la forma veure les coses o de fer la feina aquí a Reus?

—Et canvia molt el punt de vista de tot. En situacions d'estres tens tendència a fer certs llaços d'amistat amb el grup i generes interdependència amb els membres del grup, és un micro món on penses que tots fem pinya i t'entens. Quan s'acaba penses: «Jo no vull tornar, hi ha gent que segueix allí al mar, què faig jo tornant a casa a les meves comoditats quan hi ha gent allà que segueix sortint?». Quan arribes no vols estar amb la gent, vols estar sol i comunicar-te més amb el grup format, amb el grup amb qui has compartit allò, perquè hi trobes més comprensió, que no pas amb el teu voltant.

 

—Canvia la teva perspectiva dels problemes de la gent d'aquí. 

Vas a fer un cafè al bar del poble i parles amb gent i t'adones de la quantitat de ximpleries que hi arriba haver que per la gent d'aquí són problemes enormes, i només són ximpleries. Aquesta experiència t'ensenya a veure què és una persona: deixant de banda religions, històries, etc. Que bastants són immigrants il·legals? Sí. Però com et deia: som persones salvant persones. Són persones que en aquell moment estan a l'aigua i a punt d'ofegar-se. Tu el que fas és salvar a la persona. Els immigrants il·legals un cop han arribat l'endemà són tornats al seu país d'origen. Però després hi ha els refugiats. Fugen de guerres o persecucions, de la mort, etc. Et fas una idea del que és important en aquesta vida i del que no. Aquestes persones passen molts inferns. Travessar el Mediterrani en aquestes condicions és un infern, però viure a Líbia és un infern. Per molta gent l'esperança és sortir de Líbia i tirar-se al mar tenint un 99% de possibilitats de morir, perquè saben que si es queden es moriran segur. 

Comentaris