Àlfred Pitarch: «Hi hauria d'haver una entitat que englobés tot el comerç de Reus»

TarragonaDigital entrevista el president sortint d'Unió de Botiguers per fer balanç i valorar la situació actual del comerç de Reus
Àlfred Pitarch, expresident de la Unió de Botiguers de Reus, repassa el seu mandat i el present i el futur del comerç local | Laia Solanellas

 

La Unió de Botiguers de Reus ha renovat, aquesta setmana, la seva junta. La presidència l'ha assumit Meritxell Barberà, que ja en formava part, i que manté un dels objectius que ja s'havien posat sobre la taula els darrers anys: la fusió de les entitats comercials de la ciutat. El president sortint, Àlfred Pitarch, es mantindrà com a vocal a la nova junta, igual que ho faran la resta de membres que fins ara en formaven part.

 

NOVETAT: Sigues el primer en conèixer les notícies i els successos de Reus gratis al mòbil. Fes clic aquí!

 

Entrevistem Pitarch per fer balanç del seu mandat i de la situació del comerç local, avaluar els reptes plantejats i dibuixar l'evolució de l'entitat i del comerç reusenc al llarg dels darrers quatre anys. El ja expresident d'Unió de Botiguers també situava la fusió de les entitats comercials com un dels pilars de la seva tasca; finalment no s'ha assolit, tot i que des d'UB se segueix perseguint. El que sí que s'ha aconseguit és redreçat la situació financera de l'entitat, un repte que, explica, tampoc ha sigut fàcil.

 

Professionalment ha passat, en aquest període, per una botiga a Reus, per la gerència d'un club esportiu local, per la d'un altre de Sabadell i, finalment, ha tornat a la capital del Baix Camp per incorporar-se al departament d'administració d'una empresa. Se segueix mirant amb preocupació la situació del comerç, i transmet la sensació que no veu una línia clara i planificada en l'actuació de l'administració al respecte, de la mateixa manera que es mira amb escepticisme l'aplicació pràctica que es pugui fer de la llei dels APEU.

 

Redreçar les finances de l'entitat, primer objectiu assolit

—Per què vau decidir no tornar-vos a presentar?

Perquè són mandats de quatre anys molt intensos; ho fem vocacionalment, sense remuneració; és una entitat que al final ens la fem nostra tots els associats i hi participem d'alguna manera o altra, , i penso que és bo que hi hagi relleu, cares noves, i que tothom pugui participar-ne. No és bo que aquests càrrecs perdurin en el temps, com passa a altres àmbits on s'enquisten i es personalitzen molt, no és positiu. Continuaré donant suport i seré a la junta; de fet repetim tots i hi posem tres noves incorporacions; serem una desena de persones de diferents gremis.

 

—Quina valoració feu, del mandat que ara heu acabat?

Molt positiva, vaig entrar en un moment molt complicat, l'anterior president i l'anterior junta havien dimitit per motius diversos, entre altres per la situació econòmica delicada que tenia l'entitat, que estava molt endeutada i no hi podia fer front. Era una patata calenta que ningú volia i es veu que els meus companys em van veure com algú que podia tirar del carro en moments difícils i em van empènyer a presentar-m'hi.

 

Vam fer una junta que tenia, com a primer objectiu, posar ordre a l'entitat econòmicament parlant. Per sort ens en vam sortir, teníem un deute de més de 90.000 euros i algun conflicte laboral no resolt, i vam aconseguir saldar el deute venent, que no és fàcil, el pis que teníem, i amb els diners de la venda ens vam poder refer i dedicar-los a fer promoció de ciutat.

 

En quatre anys hem passat d'estar endeutats, cosa que penalitzava l'associat, fins a arribar al punt de regalar un cotxe. Més totes les accions de promoció que hem fet aquests anys, tan pròpies com en col·laboració amb l'Ajuntament o amb altres entitats de la ciutat. La valoració és positiva, i humanament també, perquè tenim una entitat engrescada, amb ganes de fer coses, on es respira molt bon ambient, on la gent participa tant si és a la junta com si no.

 

—Quan vau entrar, un dels objectius era unificar les entitats comercials, com ho valoreu actualment?

Aquests quatre anys hem anat insistint que hi hauria d'haver una entitat que englobés tot el comerç, i la nostra podria ser paraigua o no, però sí que hi hauria d'haver una entitat forta a tota la ciutat que englobés tot el comerç, fins i tot serveis i restauració; s'han fet aproximacions però no ha acabat de lligar. Podria ser com un gran club amb diferents seccions, el cas és que puguem treballar més a una del que fem fins ara.

 

Les nostres relacions amb altres entitats són molt millors que les que havíem heretat antigament per motius diversos. Ens entenem molt millor, les campanyes van coordinades, hi ha vegades que hem treballat conjuntament, mirem de no trepitjar-nos... De l'acció que fem uns i altres ens en beneficiem tots, i com més accions hi hagi, millor, cal que sempre hi hagi algun ganxo.

 

Els locals buits, en venda o lloguer, són exemple de la situació a la qual es refereix Pitarch | Laia Solanellas

 

Una crisi estructural

—Quina radiografia feu, de la situació del comerç?

Fa més de deu anys vam entrar en una crisi, que primer era conjuntural, perquè no sabíem ben bé si era conseqüència de la bombolla immobiliària o de diferents factors, però ara ja hem vist que ha vingut per quedar-se. El consum ha davallat i no s'ha recuperat pas; la globalització en l'àmbit de les xarxes no ens hi ha ajudat gens, la proliferació de grans centres comercials tampoc, i la prova és visible.

 

Passejant pel centre de la ciutat, els locals que hi ha avui buits són més que fa quatre anys, ja no diem que fa deu anys. És una situació en la qual ens hem d'adaptar a les circumstàncies, perquè acaba sent una qüestió d'oferta i demanda en la qual poc podem fer més que continuar fent allò que fem bé: donar bon tracte al client, intentar generar negoci el millor possible...

 

Però hi ha vegades que la realitat ens supera, fins al punt que hi ha negocis que no tenen successió, que hi ha jubilacions sense relleu, i si no hi és, també és per una qüestió d'oferta i demanda; si amb els marges comercials que tenim, no hi ha prou volum, moltes vegades els resultats no surten, i malauradament la gent es veu obligada a tancar.

 

El comerciant, al final, és un empresari, i de vegades es menysprea dient que 'simplement' és una persona darrere d'un taulell venent productes, però no deixa de ser una empresa, que té treballadors assalariats, que té moltes obligacions fiscals, que ha d'invertir molt a tenir el comerç al dia, amb projectes elèctrics i mediambientals, molta càrrega que suporta i que no ha de suportar el propietari que simplement lloga un local, i això està desequilibrat.

 

L'esforç que has de fer per mantenir un local obert i que funcioni és molt alt, i no hi ha ni ajuts ni rebaixes fiscals ni regulació dels lloguers, i hi ha molts botiguers, molts comerciants que es troben indefensos. No és casual que molts dels que aconsegueixen perdurar són els que tenen local propi.

 

—Heu mencionat els ajuts, les rebaixes fiscals i la limitació del preu del lloguer; són tres àmbits que s'haurien de treballar de manera prioritària?

Si per un Ajuntament com el de Reus és prioritari que la ciutat sigui generadora d'ocupació, perquè sinó també seríem partícips de la crisi estructural, doncs alguna cosa has de fer. No es pot penalitzar sempre l'empresari, al qual sempre se li exigeix molt. Si parlem del comerciant com un petit empresari, no el pots carregar d'obligacions com els preus alts de la brossa, les llicències, les contractacions i pretendre que, a més a més, generi ocupació i que les coses funcionin per si soles.

 

Si és una prioritat que a Reus, el comerç, sigui un dels motors econòmics, algunes accions polítiques hi has de fer, d'aquí ve el nostre reclam. La indústria també ens està caient, i ens podem convertir no en una ciutat dormitori, que són les ciutats properes a Barcelona on hi ha vida, sinó en una ciutat residencial, on el que preval, amb tots els respectes, és gent jubilada, estudiants, gent que treballa pel funcionariat públic... Que sort d'això, si no Reus encara estaria pitjor. Et pots acabar convertint en una ciutat que no genera ocupació; si vols fer-ho, alguna cosa has de fer, hem de decidir quin model de ciutat volem.

 

Els APEU es plantegen com un model de gestió i promoció comercial públic-privada | Laia Solanellas

 

El futur del comerç tradicional

—La futura Llei APEU —Àrees de Promoció Econòmica Urbana— s'ha presentat com la possible salvació per aquest model comercial, ho veieu així?

És un peix que es mossega la cua. Un model APEU és un model públic-privat de promoció del comerç, per resumir-ho. Si vull fer promoció del comerç però no tinc botigues, anem malament, La teoria està molt bé, és fantàstic, tots units i de la mà, com si aconseguíssim una associació comercial potent i, alhora, ben lligada a l'administració pública, amb l'objectiu de fer créixer la ciutat en aquest sentit. Però si tinc les persianes abaixades, és començar la casa per la teulada. Ho veig positiu, però si abans es treballa la base, que serien els ajuts perquè hi hagi comerç.

 

—Creieu que ho veurem posat en pràctica els pròxims cinc anys?

És una qüestió que emana dels polítics i que dependrà de si aquestes lleis s'acaben implementant arreu del territori. El que es vol amb els APEU són agrupacions, que hi hagi diverses botigues en un carrer, i en canvi cada vegada ho tenim més dispers. Haurem de fer un APEU global, aquí a Reus.

 

—Hi ha qui diu que el comerç sempre es troba en una situació delicada, permanentment; creieu que això se superarà, o que és cert i ja s'ha instal·lat aquesta crisi perpètua?

El comerciant sempre té la visió romàntica de defensar el comerç per damunt de tot, de proximitat. Però també toquem de peus a terra, n'hi ha que no agafen relleu i dediquen els diners a embarcar-se en altres projectes, no necessàriament lligats al comerç tradicional. I també hi ha exemples, aquí a Reus, de negocis que tenien el seu nucli de negoci en un sector com el de la llibreria, i que ara es dediquen més als serveis o la restauració. El comerciant defensa allò que ha fet sempre, però toca de peus a terra i mira quin futur li espera.

 

—L'adaptació al comerç per Internet és el capítol que més costarà de superar?

És molt complicat perquè el comerç del núvol és en mans de molt pocs i d'una plataforma molt gran que tothom coneix. Entrar-hi, pel mateix comerciant, és un altre marge afegit a un que ja està retallat. Ens fa una competència deslleial, perquè nosaltres, per obrir una botiga, hem de pagar una llicència a Reus, una a Cambrils, una a Tarragona... En canvi aquests del núvol, sense res són a tot el món; competir amb això és impossible.

 

Només et pots diferenciar en aquelles coses on necessites que el públic entri a casa teva, com els serveis i la restauració. El dia que, per fer una cervesa, et posis en una pantalla, que et diguin que la vagis a buscar a la nevera i et posis davant de la tele per tenir una conversa, potser començarem a perillar. Pots dedicar fins i tot un marge a vendre per Internet, a través de pàgines pròpies si vols, però competir amb aquestes macroplataformes... I tot i això els comerços fan cursos de xarxes socials i de web.

 

—Predomina l'optimisme o el pessimisme?

Som optimistes, perquè a Reus sempre ho hem sigut, i som gent emprenedora, però tocant de peus a terra. Crec que si féssim una consulta al carrer, hi hauria força acord que aquest sector mai tornarà a ser el que era. Igual que hi ha negocis que abans, per la seva raó de ser existien, i ara no existeixen perquè no hi ha comprador. És una realitat que ara hi ha molts menys comerços que als anys 80, per exemple; fa quinze anys hi havia 600 associats a Unió de Botiguers, que vol dir que encara hi havia moltes botigues més, i ara parlem d'unes 200 en el millor dels casos. El model de consum està canviant.

Més notícies de la categoria Reus