Carme Cárdenas és tècnica superior d'Endesa, s'encarrega de la distribució i com diu treballa a la trinxera. Va ser una de les professionals que va participar en la tercera edició de la iniciativa del Dia Internacional de la Dona i la Nena a la Ciència. La tarragonina va explicar la seva experiència laboral i personal als alumnes de l'Institut de Campclar. La seva empenta i determinació la van convertir en la primera enginyera de la família, quan les expectatives era que fos secretària. En aquesta entrevista, l'enginyera es mostra una ferma defensora que les dones i els homes poden fer les mateixes feines i que s'han de canviar les polítiques socials per poder facilitar la vida laboral.

- Quin és l'objectiu d'aquesta iniciativa en la qual va participar?

- Doncs col·laborar per donar visibilitat al món de l'enginyeria i veure que les ocupacions no estan lligades al gènere. Moltes vegades és un estereotip. Les matriculacions de dones en enginyeria, tot i que han incrementat en els darrers anys, actualment és d'un 24% i el total a la URV és d'un 60% de gènere femení. Tot i que són majoria, a les carreres d'enginyeria ni es nota el creixement.

- Què va explicar als alumnes per fer-los veure que s'ha de trencar que el gènere no s'ha d'associar al lloc de feina?

- A l'Institut Campclar els vaig explicar que segons articles que he anat llegint, quan ets petit, jugant amb els joguets ja determines el que t'agradarà i les habilitats que pots desenvolupar. En un article deia que fa cinquanta anys, només el 2% de les joguines del catàleg de la companyia més gran estaven classificades per gènere, avui, es pot veure com el 100% de les joguines de Disney estan catalogades així. És una estratègia de màrqueting en la qual, ja associen que el rosa és per a les nenes i el blau per als nens. Com a exemple que això es pot trencar, els vaig mostrar una foto en la qual es veia quan jo era petita, que ja sortia amb un cotxe 4x4 i no anava de rosa perquè no m'agradava.

- Ja ens marquen el rumb de petits.

- A vegades ens volen conduir cap a on hem d'anar però nosaltres hem de ser més autèntics i ratificar-nos que si no ens agrada.
 
- Els estereotips que hi ha a la societat els arrosseguem des de fa molts anys.

- I tant, i també des de casa. A casa meva sempre deien que jo havia de ser secretària i el meu germà, que té 13 mesos més que jo, havia d'anar a la universitat. Jo no estava gens d'acord amb això i finalment va ser al revés. Vivíem en un edifici on abans s'estenia la roba a dalt al terrat, i la meva mare em deia que anés a estendre-la jo, i li deia que fins que no ho fes el seu germà que tampoc ho faria. La resposta era que al teu germà el veuran els veïns" i ostres, a mi també, com si ell no ho pogués ser. Ara, el meu germà fa les tasques domèstiques de meravella. Les feines no van en funció del gènere i moltes vegades a les meves amigues els hi dic, que nosaltres som les primeres que ho hem de canviar tot això.

[blockquote]" A casa meva sempre deien que jo havia de ser secretària i el meu germà havia d'anar a la universitat"[/blockquote]
- Ha patit actituds masclistes per part dels seus companys?

- Dels companys mai però recordo que quan vaig entrar fa més de 19 anys va trucar una persona demanant pel tècnic que gestionava el Baix Penedès, i en aquell moment era jo. L'home insistia en el fet que volia parlar amb el tècnic, amb un home, amb el senyor tècnic. Jo li vaig dir que era jo, una senyora, qui li solucionaria el seu problema i que si no li estava bé que pengés. AL final, li vaig solucionar però li va costar d'entendre que una dona podia parlar i solucionar aquests temes. - Què s'ha de fer per canviar el pensament que hi ha feines de dones i altres per homes?

- Una de les claus és canviar-ho des de les cases. Des de petits ja els diem amb què han de jugar i de quin color han d'anar. Això s'ha de trencar, han de jugar amb el que els agradi perquè una noia pot ser pilot de cotxes i un noi infermer. S'han de canviar les mentalitats i pensar que no ens hem de sorprendre quan ens treguin sang i ho faci un noi o que quan truquem a l'electricista ens obri la porta una noia.

-Té alguna anècdota sobre temes de gènere a la feina?

- Recordo que vaig fer una part del canvi de la tensió al Baix Penedès i una de les actuacions era molt gran, amb treballs en tensió, i tenia càrrec molts treballadors. Eren uns 20 homes iv i jo amb el meu asc blanc allà. El propietari del terreny va demanar qui gestionava l'obra i un dels treballadors va dir que era jo. Ell se'm va acostar mirant-me com si fos un àlien. I em deia que si jo realment era la responsable de la feina, no s'ho creia. Aquestes sorpreses, per què? Hem de tractar-nos individualment, no es pot generalitzar perquè cada persona és un món i les dones podem fer perfectament feien que fan els homes però ens ho hem de creure. És evident que fisiològicament som diferents i emotivament també, però això no ha de per què marcar-nos el futur ni la nostra feina.

[blockquote]"Ell se'm va acostar mirant-me com si fos un àlien. I em deia que si jo realment era la responsable de la feina, no s'ho creia"[/blockquote]
- Les coses han canviat força, tot i que encara estem molt lluny de la situació ideal.

- I tant que ha canviat i encara queda molt camí per recórrer. Jo ara vaig a les obres i hi ha tècniques de seguretat i m'he trobat noies que portaven l'obra i que són les responsables de portar a tots els treballadors. Recordo les obres quan es va fer el Mercadona a Altafulla, que va suposar una obra molt important per nosaltres perquè vàrem haver de moure un centre de transformació. En aquella obra, una noia era la responsable d'obres i també hi havia una tècnica de seguretat. La gent ens mirava dient si son tot noies. Això passa ara, fa vint anys em trobava jo sola. Està canviant tot i cap a positiu.

- Per quins motius encara hi ha un cert recel o incomprensió que una dona porti una gran obra?

- Doncs jo ho trobo genial que ho pugui fer perquè ho ha de fer. o ho trobo genial. Si es troba estrany, és perquè si mires l'evolució dels estudis de la dona, ara accedim a la universitat i abans no. Ara, però, també no n'hi ha gaires que apostin pel doctorat perquè per a moltes coincideix amb el moment que ens plantegem ser mares. És veritat que les polítiques socials han de canviar una mica per poder ajudar-nos en aquesta necessitat fisiològica que tenim de ser mares. - També els costa accedir a algunes feines, o empreses, pel fet de ser dones?

- Molta gent no agafa dones perquè pensen que seran mares i que s'agafaran la baixa maternal i com que normalment se l'agafa la dona és un problema. A casa, les responsabilitats dels nens també recauen sobre les dones i nosaltres també ho hem de canviar, els homes són capaços de fer-ho igual de bé que nosaltres, n'estic convençuda i és qüestió que s'ho creguin. Un da recordo que venia un proveïdor molt important i hi havia una reunió que havia plantejat jo. El meu fill, que ara és el gran però en aquell moment només en tenia un, es va posar malalt i s'havia de portar a urgències. El meu marit i jo treballàvem però jo no em podia perdre aquesta reunió tan important i va ser el meu home qui va portar-lo a l'hospital. Quan estava a urgències, una dona li va preguntar al meu marit que si el nen no tenia mare. Quan m'ho va dir vaig al·lucinar. Què volia dir, que tot ho han de fer sempre les mares? No és just però encara, socialment, està mal vist que no ho fem.

[blockquote]"Què volia dir, que tot ho han de fer sempre les mares? No és just però encara, socialment, està mal vist que no ho fem."[/blockquote]
- Reclamava un canvi de polítiques socials. A què es refereix?

- Jo he donat el pit als meus dos fills i no canviaria per res aquesta experiència. Ara bé, per aquelles dones no vulguin fer-ho, donaria l'opció que l'alletament el pogués fer l'home o la dona, que es pugui patir, per exemple. És cert que estem canviant socialment, perquè inclús les parelles de dos homes ara poden adoptar un nen, això està passat i és un gran avenç per la societat perquè quan s'agafin la baixa de paternitat, algun dels dos s'haurà de quedar amb el nadó. Per tant, si cada vegada més homes assumeixen la responsabilitat paterna, no es farà estrany que un home s'agafi hores de la feina per estar amb els seus fills per necessitat, per portar-lo al metge, per reunions a l'escola. Cal remarcar que és una tasca que s'ha de compartir, no només ha de recaure sobre les dones. I amb això, hem de ser les mateixes dones que ens ho hem de creure i voler canviar-ho.

-Considera que la creença que l'home és qui treballa i que la dona s'ha de quedar a casa encara l'arrosseguem?

-I tant, lamentablement. Tinc dos nens però si no fos així, actuaria igual. Crec que tota persona ha de treballar per la seva independència econòmica, i més avui en dia. El concepte de per tota la vida ha canviat. La feina ja no és per tota la vida, les parelles tampoc, evidentment un fill sí. Tu individualment t'has de poder mantenir i això que un tingui la responsabilitat econòmica i l'altre no, no ho veig. És cert que hem evolucionat molt culturalment, els pares volem que els fills tinguin una bona educació i aquesta s'ha de desenvolupar tant si ets noi o noia. En funció de les capacitats i l'esforç, un ha d'arribar on vulgui. El gènere no ha de suposar, ni és,  cap obstacle.