Aquell divendres vaig passejar per la Rambla i la vaig trobar més bonica que mai. No era la Rambla que uns fanàtics havien omplert de sang el dia anterior, n'era una altra, però tant se val, perquè estic convençuda que aquell divendres passava el mateix a totes les rambles. La vida. Passava la vida, amb la seva força incontenible davant de qui la vol muda, de qui la vol poruga, de qui no la vol.

Hi vaig passejar al matí, i el sol acabat d'estrenar em deia bon dia, com sempre. Altra gent matinera hi caminava també amunt i avall, ara comprant el diari, ara seient a la terrassa d'un bar a fer el cafetó, ara guaitant a l'aparador d'una tenda de roba per veure a quina hora obren, ara mirant somrients a aquell parell de joves, també matiners, fent-se la foto amb l'avi Virgili. Tot com sempre.

Hi vaig passejar al migdia, quan el sol ja queia a plom i ens aclaparava amb la seva presència, com sempre. Però els arbres continuaven donant ombra i la gent era per tot arreu. Aquí, una família asseguda en un banc assaborint un gelat; allà, un grup d'amics decidint on anar a dinar; i, més enllà, un grup de turistes escoltant el guia que els explicava qui eren els herois del 1811 que estaven immortalitzats en aquella escultura. Tot com sempre.

Hi vaig passejar a la tarda, quan el sol començava a claudicar mentre ens deixava el seu darrer regal, la seva llum daurada, com sempre. Les corredisses dels nens envaïen el centre del passeig. Parelles de la mà, o parelles de bracet, ramblejaven indolents; ara un petó, ara una mirada, ara un somriure còmplice. Grups d'amics, o famílies senceres, parlaven cridanerament asseguts als bancs de fusta, mentre altres contemplaven amb concentració el desfilar de la gent. Un conjunt de joves músics acaparava l'atenció d'un bon grapat de persones que s'aturava a escoltar-los. Una dona en prou feines podia amb la força dels quatre gossos que havia tret a la fresca i que ara semblava que tenien pressa per tornar a casa. I un grup d'adolescents, cavalcant sobre els seus monopatins, sortejaven amb perícia a una colla de senyores grans que pronosticava que algun dia s'obriran el cap, aquesta canalla. Tot com sempre.

I com que aquell divendres tenia necessitat de La Rambla, també hi vaig passejar a la nit. Ara era la lluna qui em saludava i ens oferia a tots els que estàvem per allí, on La Rambla s'acaba per a abalançar-se sobre el mar, el seu reflex platejat sobre les aigües. I sobre l'horitzó, les llums dels vaixells que dormirien bressolats per les suaus onades esperant la seva entrada a port l'endemà, i recordant-nos que la vida continuaria, que només estaven allí aturats momentàniament. Com momentàniament s'havia aturat a l'altra Rambla, el dia abans. Però aquell divendres, tot seguia com sempre, a la meva Rambla i a l'altra. I tot seguirà com sempre. Pesi a qui pesi.