La primera festa major de Coma-ruga va tenir lloc el 5 d’agost de 1917; per tant, enguany commemorem els cent anys d’aquesta efemèride. Atesa la gran concurrència de visitants, les famílies estiuejants i els establiments de banys, els cafès i els restaurants del lloc tingueren la idea de crear una festa a la platja de Coma-ruga amb la finalitat de dinamitzar l’ambient estiuenc, tot considerant que el primer diumenge del mes d’agost era el més adient.

Coma-ruga va pertànyer al municipi de Sant Vicenç de Calders fins al 1946, quan es va agregar al terme del Vendrell. S’escau que el 1917 Sant Vicenç de Calders comptava amb 353 habitants, dels quals 120 aproximadament vivien a la platja; val a dir que la majoria eren treballadors de la companyia ferroviària, que vivien als pavellons de l’estació de Sant Vicenç de Calders, inaugurada el 1887, i procedien de diferents pobles de Catalunya i de l’Estat espanyol, com ara Terol, Castelló, Saragossa, Salamanca, Múrcia i Sòria. Pel que fa a la resta, o bé habitava les masies o bé eren els propietaris dels establiments que, des de finals del segle XIX, s’havien anat aixecant per oferir esbarjo i banys.

El barri de Coma-ruga es va anar formant al voltant dels estanys que hi havia en aquest indret, coneguts per les qualitats mineromedicinals de les seves aigües. Aquests estanys, que des d’època medieval havien estat propietat del monestir de Sant Cugat del Vallès, pertanyien al Comú del Vendrell des de 1847, quan foren adquirits a l’Estat espanyol arran de la desamortització dels béns eclesiàstics.

D’altra banda, la platja de sorra fina i d’aigües poc profundes esdevingué, a l’estiu, un reclam que atreia banyistes i visitants; cal aclarir que hi contribuïren la proximitat de l’estació del ferrocarril, els servei de carruatges i tartanes que unia l’estació i la platja, i  les facilitats que oferia la companyia ferroviària en època estival, amb bitllets reduïts d’anada i tornada. A Coma-ruga es podien trobar cafès i restaurants a preus mòdics, com el Petit Pasqual i el de Joan Esteve, però també instal·lacions confortables i espaioses, com ara l’Hotel-balneari Miramar, de la família Trillas, el qual, a més de posar a disposició dels banyistes dues grans barraques, una per a homes i l’altra per a dones, per tal que es poguessin canviar de roba, comptava amb banys de pila que aprofitaven les aigües mineromedicinals dels estanys.

 Cal dir que ha estat gràcies a la premsa de l’època que tenim notícia d’aquesta primera festa major de Coma-ruga. Així, per exemple, el 28 de juliol de 1917, el setmanari vendrellenc Baix Penedès va incloure el preàmbul del programa, el qual reproduïm a continuació:

“Aquesta barriada, un dels llocs mes famosos i una de les platges mes preuades de nostra terra, en que la soletat i quietut invernal fa contrast amb la joliu alegría i continua festa de l’istiu, posseix una nutrida Colonia estiuenca i un nombre mes que regular de confortables restaurants i Hotels; i, junts ells, a pesar del contínuo xibarri i bullici que en ella regna, han trobat a faltar una festa, una festa senyalada, una d’aquelles festes que sobresurten entre les demés, o sigui aquella festa que no hi ha vila ni poblet que li manqui, aquella festa que amb tan de delit i inquietut ansien els cors joves i miren amb un somriure de goig de vells; diem-ho en una paraula  LA FESTA MAJOR.” 

Una comissió es va encarregar de l’organització dels diferents actes de la festa, els quals van comptar amb una gran afluència de públic; àdhuc és molt probable que els alcaldes de Sant Vicenç de Calders i del Vendrell hi assistissin, atès que consta que almenys el del Vendrell, Francisco Fernández Zorrilla, hi fou convidat. Durant el matí va arribar molta gent amb carruatges, procedent principalment dels pobles de la comarca, en canvi, a la tarda, el públic que hi acudí féu ús majoritàriament del tren.

A fi de garantir un dia ple de diversió, aquell diumenge 5 d’agost de 1917 els establiments, els hotels i els xalets van lluir guarniments i decoracions que van fer més esplendorosa la festa. De bon matí van començar les músiques de despertada. Més tard, a la capella de Sant Salvador, que s’havia obert al culte aquell mateix any amb un ofici setmanal, es va celebrar la missa solemne corresponent. No hi faltaren la traca valenciana, els balls de bastonets i cercolets i els jocs de cucanya. L’entreteniment va continuar amb l’elevació de globus aerostàtics.

A la tarda hi hagué el tradicional ball de coques, la venda de les quals anà a càrrec de les filles dels estiuejants. L’èxit fou tan gran que s’exhauriren les existències. Val a dir que l’únic espectacle que no va reeixir fou el castell de focs artificials, ja que no va lluir com s’esperava.

A la nit, i com a fi de festa, les famílies estiuejants (Carreras, Trillas, Sardà, Torres i  Campllonch, Infiesta, Vives, Jansà, Girona, Trius, Escofet, Mata, Vidal, Ferret, Bordas i  Janllonch) van convidar els forasters a un ball al gran saló de l‘Hotel-balneari Miramar, al qual s’havia d’anar vestit d’etiqueta.

La primera festa major de Coma-ruga fou un èxit d’organització i d’assistència de públic. Així, doncs, quedava assegurada la seva continuïtat.

La recerca documental i l'article han estat elaborats per Nativitat Castejón, directora de l'ACBP i l'investigador Àngel P. Archilla.