Amb l’esclat de la crisi al nostre país, el 2008, es donen a conèixer situacions que fins aleshores eren residuals. Un exemple d’això són els desnonaments, un fenomen que no és nou però que arriba al seu clímax mediàtic aquest 2013. La facilitat de les entitats bancàries per concedir hipoteques «milionàries», la cultura del «compra, que llogar és tirar els diners» i l’esclat de la «bombolla immobiliària» han estat els principals factors a l’hora de convertir un fet anòmal en habitual. La soga de la hipoteca estreny el coll de moltes persones que són conscients de les dificultats que poden tenir si perden la seva feina. Si a això sumem el fet que les perspectives del Govern central són que se segueixin destruint llocs de treball, no és difícil predir que el nombre de desnonats continuarà creixent i convertirà aquesta realitat, que fa cinc anys veiem tan llunyana, en habitual a les nostres ciutats.

 

Quan s’entra al pis de l’Adela Santos, l’Elies Segarra i la seva filla, la Judith, ubicat al barri de Sant Salvador, sembla com si la família s’acabés de mudar o estigués a punt de marxar. El menjador amb paquets a mig fer i els veïns preguntant-los com està la nena, que ja va canviar de col·legi a principi de curs per si el desnonanment es feia efectiu. L’Adela ens explica que «a la tardor vam aturar el primer desnonament gràcies a l’ajuda dels veïns i ara no sabem quan el banc ho tornarà a intentar».
 

«Vius amb una angoixa constant, entenc que d’altres afectats s’acabin suïcidant», explica l’Adela, que admet que «agafes pànic al telèfon mòbil. Et truquen cada tres hores del banc demanant que els tornis les claus del pis. I llavors tenen la barra de dir que som nosaltres, amb els escarnis, els que assetgem als polítics. Fins que no vius el teu propi desnonament, no saps el que és estar assetjat».
 

En aquest sentit, l’Adela valora haver trobat el suport de la Plataforma d’Afectats per les Hipoteques (PAH) perquè «ells han passat o estan passant pel mateix que nosaltres. Som com una família». La veïna de Sant Salvador lamenta que els advocats d’ofici «no serveixin per res en aquests casos. Perquè ells cobren només si s’entreguen les claus mentre que si lluites per mantenir l’habitatge fins que et facin la dació en pagament no guanyen res».
 

Una hipoteca impagable

El pis on viuen l’Adela, l’Elies i la seva filla Judith és de protecció oficial. Per adquirir-lo, primer van haver de demanar un préstec de 40.000€ perquè el pis s’estava edificant. Un deute al qual s’havia de sumar la posterior hipoteca, segons explica l’Adela. «Recordo la signatura a l’Ajuntament de Tarragona amb els mitjans de comunicació, allí els responsables de les entitats es van comprometre a ajuntar el préstec personal i la hipoteca, de manera que el cost mensual rondaria els 600€, però no ho van fer i vam passar a pagar-ne uns 1.200 al mes», aproximadament la meitat de la suma dels dos sous del matrimoni.

Quan l’Adela va perdre la seva feina, la situació es va fer insostenible i «vam haver de decidir entre pagar les necessitats bàsiques o la hipoteca». Temps després, l’Elies també es va quedar sense feina i la situació va esdevenir crítica.
 

«És molt sorprenent com t’atenen de bé els bancs quan els diners van rajant i el canvi que es produeix quan arriben els problemes econòmics», recorda l’Adela. «Quan vam sol·licitar la hipoteca ens insistien que demanéssim més diners per moblar el pis, però quan vam anar a la caixa a buscar solucions perquè no teníem feina i no podíem pagar, ens tenien hores asseguts sense atendre’ns mentre el director de l’oficina se n’anava a esmorzar. A més, no ens van oferir cap solució tret de dir-nos que ens paguessin la hipoteca els familiars. I després vénen amb l’Obra Social, que si la fan és amb els diners bruts dels desnonaments».
 

«Et sents com si fossis una immigrant il·legal»

L’Adela reconeix que la seva filla és massa petita per entendre el que està passant, però quan sigui més gran «no podré dir-li que se senti orgullosa del país on vivim, com feia amb mi el meu pare. Quan vius un desnonament et sents com si fossis un immigrant il·legal al teu país. Ningú no et defensa i si vols treballar per pagar-te el menjar ho has de fer en negre perquè sinó el banc t’ho embarga. Amb aquest panorama, a la meva filla li diré que estudïi idiomes i que marxi a un país més just».