La vendrellenca Marta Vigo ha publicat el llibre 'Que em portin al circ!' (Editorial Manifest, 2023), en el qual plasma les seves vivències com a dona barbuda i tot el procés que la va portar a prendre aquesta decisió. En aquesta entrevista amb TarragonaDigital, Vigo detalla tots els aspectes d’un canvi vital que l’ha acabat duent a un “alliberament total”.
 
Quan comença aquest procés que t’ha portat a acceptar-te i a mostrar-te com a dona barbuda?
Tot sorgeix de la Marta dels vuit anys. Jo dono molta importància al fet que els subjectes no som neutres, i jo no em sentia malament amb el meu cos perquè hagués volgut, sinó per tots els missatges que rebia, tant del nucli més proper, com del més extern. Uns missatges que des de petita han condicionat la vivència amb el meu cos, que era més pelut del que tocava, segons em deien. Durant l’adolescència van venir tots els processos d’amagar la barba, perquè m’incomodava molt que la gent del meu entorn s’adonés que em sortien pèls en llocs on, en teoria, no me n’havien de sortir. Per això feia les mil-i-una pràctiques depilatòries per eliminar els pèls de la barba i poder interaccionar socialment.
 
De quina manera t’afectava això en el dia a dia?
Per exemple, m’incomodava molt el sol, no volia que hi hagués llum, perquè significava que era més visible aquesta part meva. També m’incomodaven les mirades de prop o, fins i tot, el contacte. No permetia que la gent em toqués les galtes o la barbeta perquè jo notava que rascava.
 
Quan vas fer el canvi?  
Amb el treball de fi de màster en Antropologia i Etnografia. En aquell moment vaig tenir l’oportunitat de poder estar dos anys treballant sobre matemàtica de gènere, que a mi m’interessa molt, a través d’una part vivencial i corporal. Aleshores va ser quan vaig decidir afrontar aquesta gran por meva i vaig començar a experimentar amb el creixement de la barba.
 
Vas buscar referents?
Sí, de fet, abans que jo acceptés aquesta part meva, havia vist per la televisió la Mar i la Cristina, que són les fundadores del col·lectiu Som Barbàrie, dones i dissidències barbudes. En aquell moment jo vaig sentir un rebuig total, perquè encara no ho havia acceptat. Va ser més tard que vaig contactar amb elles i només puc estar molt agraïda de l’acompanyament i l’acolliment que he tingut i que estem fent.
 
Quina és la tasca que fa Som Barbàrie?
Som Barbàrie és un espai segur on podem posar en comú les nostres vivències i fer una mica de teràpia, sabent que allà ens entenem molt bé, perquè ens travessa la mateixa realitat. A partir de contactar amb elles, jo vaig iniciar una tasca de sis mesos en què vaig plasmar en una llibreta totes les vivències passades i presents en relació amb el meu cos pelut i barbut, tant a l’àmbit familiar, com al laboral o el d’amistats. Tot això va generar una auto-etnografia a la qual vaig sumar una entrevista amb les companyes de Som Barbàries, i tot junt ha acabat en un únic itinerari barbut que és el que es plasma en el llibre. Un itinerari barbut que dialoga amb cinc aspectes socials, que són l’estigma, les pràctiques corporals, la socialització, l’àmbit mèdic i l’empoderament.
 
Com va ser el teu primer contacte amb l’exterior un cop acceptada la teva realitat?
Va ser molt curiós perquè vaig estar dos o tres mesos, i de sobte va venir el Covid. Jo estava posant molta energia en deixar-me veure a mi mateixa i a la resta i, de cop i volta, mascareta! Això em va generar certes preguntes i certes pors, perquè el meu dia a dia era la barba. Tot plegat ha estat un procés per arribar al punt de normalitzar-la, i per mi ara és com el dit gros del peu, ho tinc més que integrat.
 
Et vas trobar incomprensió al voltant?
Sí, sí. He sentit que m’havia de justificar constantment davant de la gent que em preguntava per què feia això o si sabia què comportaria. Ho sé, perquè és una elecció personal i política. Però, al final, per mi pesa molt més el benestar que tinc ara amb el meu cos, que el dolor que em generava depilar-me diàriament. És com un alliberament total.
 
Com ha sorgit el llibre?
Inicialment això era un treball de recerca de fi de màster, però em va arribar que l’Institut Català d’Antropologia obria una convocatòria dirigida a investigadores novelles per un premi de recerca. Jo vaig presentar el treball i el premi era que es publiqués l’obra amb l’editorial Manifest. Va ser important perquè jo el treball l’havia fet per mi. Era una manera de despullar-me davant les persones properes i ara m’he acabat despullant davant de molta més gent que no conec. Però m’ho vaig prendre com un premi per mi i per la lluita dels dos anys.
 
Per què aquest títol?
La dona barbuda, a nivell històric i cultural, ha estat tractada com la figura de circ màxima, que encarna l’anormalitat. Això em generava molta por quan estava fent la investigació, perquè no volia ser etiquetada ni llegida així. Però després, des d’un punt de desafiament, des de l’empoderament, vaig decidir fer aquest crit. Jo soc així i estic aquí, i que em portin al circ si volen.