El nombre de capellans a Catalunya ha caigut un 16,3% en sis anys, segons dades de la Conferència Episcopal Tarraconense. L’any 2023 constaven 1.313 capellans, davant dels 1.569 del 2017. Pel que fa al total de religiosos, l’any passat hi havia 3.773 mossens, monjos i monges, i altres persones relacionades amb l'Església, davant dels 5.764 registrats del 2017. En la mateixa línia, el nombre de catequistes ha baixat un 47%, de 7.758 a 4.097. El rector del Seminari Conciliar de Barcelona, Salvador Bacardit, admet a l’ACN la davallada del sentiment religiós, i per això creu que Europa ha de rebre religiosos d’altres continents. Alhora, però, creu que hi ha una revifada de l’espiritualitat en general.

En una entrevista amb l’ACN, Bacardit reconeix que a quasi tot Europa, i potser a Catalunya una mica més, s’ha “refredat la religiositat” i les tradicions catòliques s’han anat perdent, excepte algunes manifestacions més culturals, com el Nadal o la Setmana Santa. En canvi, però, creu que l’espiritualitat en general no ha disminuït, sinó que fins i tot ha augmentat, vinculada al benestar emocional, la psicologia, la vida interior i la salut mental. Aquesta disminució de la religiositat s’ha traduït en una reducció de la presència pública del catolicisme, excepte en moments puntuals, com la visita del papa Benet XVI a Barcelona l’any 2010 o les jornades mundials de la joventut en diverses ciutats. Bacardit també vincula aquesta disminució de la visibilitat pública de la religió al caràcter “sobri” dels catalans, allunyat d’expressions religioses més festives com a Andalusia o Amèrica Llatina.

Un altre dels factors que creu que afavoreix el descens de vocacions religioses, i fins i tot dels casaments per l’Església, és que els joves d’ara són més “reticents a una opció per a tota la vida”. “Avui dia tot és més provisional, les feines, les amistats, les inquietuds; tot és molt més inestable, tot està molt més fragmentat”, opina, i afegeix que “aquesta dificultat de triar una opció per sempre fa pensar, i fa que molts no donin aquest pas per una certa inseguretat”.

També creu que la davallada de la natalitat ha perjudicat tant la participació en cerimònies religioses com les vocacions religioses. No obstant, també admet que el catolicisme està creixent a l’Àfrica i sobretot a l’Àsia, a més de l’Amèrica Llatina, i que molts dels seus ciutadans acaben migrant a Europa, tant ciutadans laics com religiosos. “Durant molts anys hem anat nosaltres a evangelitzar com a missioners a aquests continents, i ara Europa és país de missió”, resumeix.

Capellans que s'adapten a Catalunya

Un dels aspectes en els quals s’han d’adaptar més és en la manera de fer les cerimònies, ja que a l’Àfrica o l’Amèrica Llatina són més musicals i festives, i a Catalunya són més “sòbries i serioses”. Al principi als sacerdots els sobta, però s’acaben adaptant i també fan més atractives les celebracions per als migrants dels seus països o fins i tot per a catalans d’origen que potser trobaven “avorrides” les cerimònies més tradicionals.

Un exemple d’aquests capellans vinguts de fora és el cas d’en Jean Marie Vianney, procedent de Ruanda. Des de fa unes setmanes és el nou mossèn de l’església de Sant Esteve, de Vila-seca. Ell considera que és fonamental l’àmbit familiar i educatiu per fomentar les vocacions religioses.

Fa un any, va decidir deixar el seu país per incorporar-se a les diòcesis espanyoles. El capellà explica que va sentir la seva vocació religiosa des de ben petit, quan tal sols tenia cinc anys. El fet que la seva família fos religiosa i que anessin sempre a missa hi va ajudar. “En el genocidi aquesta idea va desaparèixer, però quan vaig començar la secundària vaig entrar al grup vocacional, on parlàvem de la Bíblia, dels sants”, detalla en una entrevista a l’ACN. Finalment, va decidir entrar a formar part de la congregació dels missioners del Sagrat Cor de Jesús i Maria.

El clergue, de 44 anys, assegura al seu país hi ha “molt d’entusiasme” entre els creients. “A Ruanda cantem, fins i tot ballem, hi ha moltes corals, entre cinc o sis, en una mateixa parròquia”, expressa. Lamenta que la situació a les esglésies catalanes és ben diferent i assenyala que la diferència és “gran” perquè aquí les misses són “molt més tranquil·les”. “No hi ha molta gent, almenys no tanta com a Ruanda”, afegeix.

Així mateix, confessa que li agradaria que tenir una església amb cristians “dinàmics”. “El problema no és la quantitat, el problema és els cristians convençuts, si som cinc o set podem canviar tot el barri. Tenim un llenguatge d'amor, de caritat, que podem ajudar una persona malalta, visitar una anciana, resar per un difunt, saludar-nos com a germans, i fer créixer una cultura de l'amor”, assevera.

“Conjugar la ciència i la fe”

Per Vianney, la reducció del nombre de practicants i religiosos es deu al procés de secularització que viu el catolicisme des del segle XVIII. “Això ha impactat molt en la fe catòlica a Europa”, afirma. En aquest sentit, reflexiona que el problema és “conjugar” la ciència amb la de fe. “La gent pensa que la fe és l’enemic del progrés i això ha impactat molt en la manera d’entendre i de practicar”, remarca. Per això, considera que l’àmbit familiar és molt important per fomentar les vocacions religioses entre els més joves.

“El nen va incorporant aquests valors de fe, si no es practica no hi haurà vocacions”, rebla el rector. També apunta que és rellevant l’àmbit educatiu per potenciar-les. “Vaig créixer en una escola on hi havia grups vocacionals, que ajuden a comprendre que hi ha fe. També hi ha ciència, totes dues són ales complementàries. És a dir, quan un resa, també es desenvolupa”, insisteix.