Com cada matí, el Manel surt al carrer. Pantalons blau marí amb la ratlla ben marcada i americana impecable. Sabates acabades de llustrar i el nus de la corbata ajustat a la perfecció. El maletí de pell, ja veterà, penjant indolentment de la seva mà dreta, mentre al braç esquerre hi porta l'abric -plegat i del revés, deixant a la vista l'etiqueta inconfusible-, per si fa fred quan torni a casa al vespre.

Com sempre, fa la xerradeta matinera amb el porter.
- Bon dia, senyor. A treballar, oi?
- I tant! Cal guanyar-se les garrofes.
- Deuen tenir molta feina a l'oficina, aquests dies, veritat?
- Doncs sí, Ernest, se'ns ha girat molta feina. Però ja va bé, ja. Què faríem, si no?
- Ja ho pot dir, senyor. Doncs que tingui molt bon dia.

El Manel travessa el carrer i enfila cap a la dreta, mentre saluda a la venedora del quiosc.
- Bon dia, senyora Carme.
- Bon dia, senyor. Avui tampoc vol el diari?
- No, no, ja l'agafaré més tard.
- Li guardo, doncs?
- No gràcies, Carme, no cal.
- Doncs que tingui molt bon dia.

I, també com sempre, el cambrer de la cafeteria de la plaça li fa un somriure quan el veu passar. Avui tampoc prendrà el cafè. El Manel camina i camina, observa a la gent que va atrafegada d'aquí cap allà. I passa pel davant de la porta de l'oficina, però no s'hi atura. I continua caminant, i s'atura a saludar a un vell conegut.

- Home, Manel, tu per aquí a aquestes hores?
- Sí, mira, vaig a fer unes gestions i, aprofitant aquest sol tan agradable, he preferit no agafar el cotxe i anar caminant.
- Doncs que tinguis molt bon dia.

El Manel s'asseu en un banc de fusta del parc a veure acabar de passar el matí. Consulta el rellotge. Treu el diari del maletí. És de fa dies, però tant se val, sempre hi ha alguna cosa que potser li ha passat inadvertida; no està de més donar-li una nova repassada, i així sembla que es faci més aviat l'hora de dinar. Torna a consultar el rellotge. Plega el diari i el guarda al maletí. I del maletí, ara hi treu l'entrepà. Ja és l'hora, i se'l menja mentre contempla els coloms que se li apropen. No tinc res per a vosaltres, els hi diu, apa, fugiu d'aquí. I pensa que ell també voldria fugir, però no sap a on. I es queda adormit una estona al banc de fusta del parc, fins que un cop de cap més fort que els altres el desperta.

El Manel ha caminat tota la tarda i ja és hora de tornar a casa. Però avui toca anar al banc. I al banc hi anirà amb el cotxe. El trajecte és molt curt, però millor anar-hi en cotxe perquè ningú n'ha de fer res del que li donin al banc. Quan arriba a la porta hi veu, com ja és habitual, gent fent cua, però ell, com també és habitual, esperarà dintre el cotxe per entrar l'últim.

- Bona tarda, Manel. Posem el de sempre, veritat?
- Doncs sí, més o menys el de sempre. Per a poder passar el mes, ja saps.
- Està la cosa justeta, oi, Manel?
- Són mals temps.

I el Manel arriba a casa i respira tranquil perquè veu que el porter ja no hi és.