En Pau es mira al mirall i, amb bona dosi de coqueteria, es retalla la barba i s'arrenca amb unes pinces el pèl tossut que li creix entre cella i cella. Un petit gest de dolor, una ganyota involuntària, i ja està, ja té l'entrecella ben neta. Es dirigeix al seu dormitori, obre l'armari i es queda pensatiu, potser dubtant quina camisa es posarà avui. Els pantalons, tant se val, no cal perdre massa temps, quasi tots són si fa no fa. Però la camisa és vital. No és el mateix portar-la de color blau amb butxaqueta i petits botons a les puntes del coll, que la de quadres de coloraines, o la ... I, per descomptat, no es posarà cap camisa que no li agradi a ella. Després de remenar i dubtar, aquesta sí, aquesta no, tria la que té unes ratlles molt fines de color verd poma, que també té botonets al coll. Un darrer cop d'ull al mirall del rebedor i ja està llest per anar a buscar la Rosa.

Surt al carrer i s'adona que es fa tard. Haurà d'accelerar el pas si no la vol fer esperar. No queda bé, això de fer esperar la Rosa. Fa sol i comença a fer calor, però en Pau camina de pressa pels carrers de sempre, cada dia la mateixa ruta, mentre pensa en algun lloc per anar avui, els dos junts.

Ara ja veu l'edifici des de lluny i accelera el pas encara més, i el seu cor batega més fort, en part, potser, perquè ja falta menys per veure-la, i per besar-la. Un lleu somriure endolceix el seu rostre. Es dóna compte que està suat. S'atura un moment per eixugar-se el front amb el mocador. No és massa agradable fer un petó a algú que està amarat de suor, es diu pensant en el seu amor. I es mira de reüll en l'aparador d'una tenda de roba.

Ja està davant la porta. Consulta el rellotge. Formidable! Ha arribat a l'hora. Però abans de trucar al timbre s'asserena uns segons. Tampoc queda bé arribar panteixant. De mica en mica, el seu somriure es fa més ample. Finalment truca i, com cada dia, obre la porta la dona de la bata blanca. I darrere de la dona de la bata blanca, la Rosa. Li fa un petó. Li diu com està de bonica avui mentre li aparta un petit rinxol que li penja per la galta dreta i, amb delicadesa, el torna a posar darrere l'orella, que és on ha de ser. Ella el mira encuriosida i fa un gest com donant-li les gràcies. Comencen a caminar de bracet. "Avui podem arribar fins a la Rambla, que fa bon temps", li proposa en Pau. La Rosa no diu res però se'l mira de nou amb una mitja rialla. En Pau observa la nansa de la bossa de ràfia on ella porta lligat el mocador de seda blau, amb papallones de colors, que li va regalar, fa uns anys, quan van anar a Roma. I recorda el viatge a Roma, aquell viatge sorpresa que els fills els hi van organitzar per les seves noces d'or.