El ballarí Martí Fernàndez Paixà, conegut artísticament com a Martí Paixà, és actualment el primer ballarí del Stuttgart Ballet, però va descobrir la dansa quan només tenia tres anys, al seu poble, Montbrió del Camp (Baix Camp). Amb una funció de fi de curs, el ballet va entrar en la seva vida i va anar, a poc a poc, professionalitzant la seva passió fins que va aconseguir una beca per entrar a l'escola de John Cranko i ja fa més d'una dècada que viu a Alemanya. La de Stuttgart és considerada la primera gran companyia alemanya, ja que els seus inicis es remunten al segle XVIII.

El passat mes de juny, l'Ajuntament de Montbrió va celebrar un acte institucional en què el van distingir com a Fill Predilecte del municipi i, a més, va acollir una gala artística en què la dansa, la música i la pintura van ser protagonistes. L'excel·lència artística i el talent de Paixà l'han dut als escenaris més prestigiosos d'Europa i, al llarg de la seva trajectòria, ja ha interpretat obres tan reconegudes com Romeo i Julieta o El Llac dels Cignes.

Com es va sentir quan li van comunicar que seria distingit com a Fill Predilecte?
Va ser una cosa molt inesperada, no m’ho esperava per a res i encara menys tenint en compte que era un títol que sempre s’havia atorgat pòstumament. Va ser una sorpresa, però a més una alegria molt gran, no només per a mi, sinó per a tota la meva família. És com una manera de reconèixer l’esforç, no només meu, sinó el que implica per a tota la meva família que jo pugui ser on soc i fer el que estic fent. Va ser molt bonic, se’m posa la pell de gallina; ho recordo amb molta emoció.

A més, li van fer una gala d’homenatge, tot i que la pluja no va permetre que actués.
Sí, però tornarem, ho tornarem a fer segur. De fet, tot va començar per aquí perquè l’Ajuntament de Montbrió sempre ha ajudat a tothom en l’àmbit de la cultura i la dansa i ja feia anys que anàvem rumiant alguna cosa, perquè fa bastant de temps que intento venir pel Montbriart, però malauradament sempre estic compromès amb representacions, ja que l’agenda d’estiu la tinc compromesa per dos i tres anys, a vegades quatre, amb contractes per anar a ballar a diferents llocs. Però la idea era venir a Montbrió per tornar a ballar on vaig créixer.

Va començar a l’escola de dansa de Montbrió quan era molt petit.
Sí, era una connexió molt bona perquè volia fer els solos que faig ara i començar a terra per tornar a acabar en la mateixa posició, que per a mi significava que no ens hem d’oblidar mai d’on venim, dels orígens, per molt alt que arribis en la teva carrera. És molt important tocar de peus a terra.

«No ens hem d’oblidar mai d’on venim, dels orígens, per molt alt que arribis en la teva carrera. És molt important tocar de peus a terra»

Sempre va tenir clar que la dansa era el seu camí a seguir?
La història és molt graciosa perquè tot va començar quan tenia tres anys, que vaig anar a la representació de final de curs de l’escola de dansa de Montbrió, que l’esdeveniment de l’any i hi anava tot el poble. Aquell any feien Peter Pan i un dels meus somnis era volar i, clar, quan vaig veure aquest personatge volant amb els seus pols màgics vaig dir als meus pares que volia ser Peter Pan. Ells em van dir que per a fer-ho, havia d’anar a l’escola de dansa i el curs següent, amb gairebé 4 anys, em van apuntar. Des que tinc memòria, les meves primeres imatges són les tardes a l’estudi de dansa, com una part més de la rutina de l’escola. 

Va créixer allà.
Exacte. Al matí, anàvem a l’escola a estudiar i, al vespre, a l’escola de dansa. Per això, sempre dic que la dansa és part del meu ADN, és part de qui soc jo, no seria ningú sense ella i tinc molt clar que quan s’acabi la meva carrera com a ballarí, d’alguna manera o altra, sempre estaré relacionat amb aquest món.

Han passat molts anys i ha arribat a ser primer ballarí del Ballet de Stuttgart, ja fa una dècada que viu a Alemanya... Com ha sigut el procés?
Ja fa 14 o 15 anys que soc aquí, però ha passat molt de pressa. Primer, l’experiència de sortir d’aquí, va ser sobretot deixar de sentir-me atrapat pel sistema, perquè no vaig poder compaginar bé els estudis de dansa amb l’ESO i el Batxillerat, vaig haver de fer les assignatures sí o sí i no em convalidaven moltes coses que havia de tornar a repetir; quan a Alemanya tot s’adapta molt més.

Va accedir a l’escola John Cranko amb una beca internacional.
Volia créixer una mica més i vaig veure l’oportunitat de presentar-me al Tanzolymp, un concurs de dansa a Berlín, i allà em van donar la beca per anar a la John Cranko. Quan vaig arribar, no parlava res d’anglès ni d’alemany, però em vaig sentir a casa des del minut u. Va ser una sensació molt estranya, me'n recordo que els meus pares i jo estàvem bastant nerviosos per veure com aniria, però el primer dia ja em vaig sentir molt integrat i la veritat és que va ser un alleujament. Crec que he estat en el lloc adequat, en el moment adequat, des que vaig començar la meva carrera, però especialment en aquell moment perquè l’escola necessitava un perfil de noi com el meu. Només entrar em van seleccionar per representar l’escola a l’Òpera de París, a Toronto, Venècia… tot era nou per a mi, acabava d’arribar, però em van escollir, entre més de 150 alumnes, en aquell concurs. Cada any, des que estic aquí, tinc un repte nou que se’m posa en el camí i se’m passa tot molt ràpid.

S’havia imaginat que podria desenvolupar una trajectòria professional a un nivell tan alt?
Per res del món. Quan tenia deu anys i encara estava a l’escola de Montbrió, amb la Carme i la Ció Borràs, elles em van dir que hauria de decidir si ho feia com a hobby o professionalment, perquè tenia talent, però havia de triar. Fins que no vaig arribar a Alemanya, als 15-16 anys, no sabia realment què volia dir allò, amb deu anys no ho entenia, però sabia que havia de dedicar-hi més hores i ser més professional, no tan amateur, i vaig dir que sí per millorar el que feia. 

«Ballo perquè m’agrada i sempre ho he fet, i ha sigut una de les claus per mantenir-me motivat i una mica fora de tot el que passa en el món de la dansa, que és molt exigent»

Més enllà del talent i la disciplina, què ho ha fet possible?
Una de les coses que m’ha ajudat ha sigut la innocència, tenia metes dins meu, però no em forçava, tot anava venint. Jo ballo perquè m’agrada i sempre ho he fet, i ha sigut una de les claus per mantenir-me motivat i una mica fora de tot el que passa en el món de la dansa, que és molt exigent. Aconseguir que l’ambició no em superi.

Com és el seu dia a dia actualment?
Nosaltres tenim un dia lliure a la setmana i la resta entrenem de 10.30 a 18.30 hores, amb una hora de pausa, que és l’ideal, però a vegades ve algun coreògraf i em diu que li encantaria fer una coreografia nova amb mi i ho hem de fer en el temps lliure i, llavors, menjo ràpidament en deu minuts i ho provem a l’hora de dinar, o bé em quedo fins a les vuit del vespre. És dedicació plena i completa. També, tenim un equip de fisioteràpia incorporat i hi vaig cada dia o cada dos, per prevenir lesions.

Quin aprenentatge destacaria d’aquests anys entrenant al màxim nivell?
Amb els anys, cada vegada conec millor el meu cos i ara sé el que necessito per no arribar a trencar-me. Els primers anys ho donava tot al 100% durant tota la temporada i l’acabava amb pinces, ara no és que no doni el meu 100%, però quan et vas coneixent, és quan afluixes una mica com a prevenció.

Com hauria estat tot plegat si s’hagués quedat a Espanya, es podria assimilar a les companyies o recursos d’aquí?
Jo crec que el quid de la qüestió no són les ganes dels ballarins ni dels professors o els directors, sinó els recursos, que malauradament l’Estat no doni suport a la dansa. Per exemple, considero que cap companyia pot funcionar bé si és privada; Alemanya és l’estat europeu que més companyies té, una seixantena, n’hi ha de més grans, petites, algunes molt importants com Múnic, Hamburg o Stuttgart, amb gairebé 100 ballarins cada una; però cada ciutat i cada poble té el seu petit teatre, òpera, ballet… I és una de les coses que crec que no funciona a Espanya, perquè hi ha molt de talent, però no hi ha recursos. Si m’hagués quedat allà, potser hauria pogut sobreviure, però ara em seria molt difícil tornar després d’haver tingut les condicions i els privilegis que tinc aquí.

«La dansa és la meva passió, però amb això has de pagar les factures; si en vols fer la teva vida, ha de ser sostenible»

És cabdal tenir les administracions al darrere, fent suport.
Sí, perquè jo sempre dic que la dansa és la meva passió, és molt bonic i tu pots fer-ho com una passió sempre, però, al cap i a la fi, és una feina, amb això has de pagar el lloguer, les factures, el menjar… has de viure. Ho pots fer fins a cert punt, però arribada una edat, si vols fer d’això la teva vida, ha de ser sostenible.

Com a part d’una de les companyies més destacades, ha pogut interpretar peces de renom i molt reconegudes. Què li ha suposat?
Quan vaig començar a ballar, no m’esperava que arribés mai tot això, i ara el fet de ser-hi i fer-ho ho gaudeixo d’una manera molt especial, perquè sé que també estic inspirant noves generacions, de la mateixa manera que a mi em van inspirar les persones que veia quan era petit.

Hi ha alguna peça que no hagi ballat i que voldria fer? És un gran fan de John Cranko i tot el que ell feia… 
Hi ha alguns passos de dos 'sueltos' de Cranko que no he tingut l’ocasió de fer encara, però he ballat tots els seus grans ballets i és un estil de dansa amb el qual em sento molt identificat perquè el Cranko era una persona que no feia passos, sinó que creava una història, ell sempre feia interpretar. Ell no deia “has d’estar aquí i després caminar cap a la dreta”, ell deia “tira cap endavant a l’horitzó i en acabat busca alguna cosa"; podies realment expressar, com faries amb paraules en una obra de teatre, només amb moviments.

Quin record guarda especialment de la seva trajectòria dins la dansa?
No soc una persona que compti a quants llocs he ballat, però quan em van donar el reconeixement de Fill Predilecte, una de les coses que em vaig parar a pensar és a on havia portat el nom de Montbrió, i són més de 25 països i entre 50 i 60 teatres. És magnífic, però quan vinc a casa i puc ballar per a la família és un dels més moments que més m’agraden i m’encantaria poder-ho fer més sovint. Perquè tinc el privilegi, ho porto al cor, d’haver ballat en els grans teatres principals del món, però ballar a casa per als teus és molt diferent. Quan he ballat a Barcelona o a Reus i la família ha pogut venir, la sensació és una altra completament. Faig el que m’apassiona i això comporta portar el nom de Montbrió per tot arreu, poder viatjar i conèixer altres cultures.

«He portat el nom de Montbrió a més de 25 països i entre 50 i 60 teatres; quan vinc a casa i puc ballar per a la família és un dels més moments que més m’agraden»

En quina obra estan treballant ara mateix?
Estem preparant Don Quixot, una obra basada en Don Quijote de la Mancha, i m’està agradant moltíssim perquè és una de les meves obres clàssiques preferides. Al llarg de la temporada, fem unes 100-100 actuacions i sempre estan totes les localitats exhaurides a un 98%, hi ha gent que s’espera a comprar les entrades i després es queda sense venir. Llavors, aquí a Stuttgart, un cop l’any, posen una gran pantalla al carrer perquè la gent ho pugui veure també gratuïtament des de fora del teatre. Mai hi ha cap funció buida, sigui dimarts, dijous o dissabte.

Ha comentat que voldrà continuar vinculat a la dansa quan deixi de ballar, es planteja coreografiar, crear peces pròpies…?
No he provat mai de ser coreògraf, no ho he experimentat perquè he estat molt ocupat amb altres coreògrafs que treballaven amb mi, però potser m’inclino més pel tema de la direcció. Encara ho veig molt lluny.

I més a curt termini, doncs, quines metes es marca per complir?
Tinc diversos objectius, però no acostumo a explicar-los mai, gairebé ni a mi mateix, per por a gafar-los i que no es puguin complir.