Després del Monzó

Ara entenc que si en comptes de deixar d’escriure l'hagués dinyat —preferiblement d’una llarga i dolorosa malaltia— sí que hauria estat una novetat mereixedora d’obrir els telenotícies
Monzó, somrient, quan va rebre el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. | Enciclopèdia Catalana

La setmana passada vam viure un fet ben estrany al planeta mediàtic català. Algú, de cop i volta, es va adonar que Quim Monzó feia gairebé un mes que no publicava la seva columna a La Vanguardia. Per a més inri, ho havia anunciat. Havia escrit un últim article on ens feia saber que aquest món ja no és el seu i deixava palès un cansament i un fastigueig desmotivadors. Tots els oficis són difícils d’exercir sense la motivació adient però el d’escriure, encara més. Escriure cada dia ja ni t’explico: feia una temporada que Monzó ja havia desistit de l’esclavitud diària i publicava tres columnes a la setmana. El vint-i-tres de maig va dir que prou.

No sé si el món de Monzó —i el de nosaltres els vells en general—  s’ha esfumat. Estic gairebé en condicions d’afirmar que és més o menys el mateix, però el que és clar és que el llenguatge s’està torçant i el que eren relacions ‘normals’ i establertes entre paraules i significats ara són entitats desviades i en divorci. Entre els factors que poden provocar una desmotivació d’aquest calibre en un columnista, un dels més depriments és que et canviïn el llenguatge. Un canvi de codi és com si a mitja regata et fan un forat a la barca o com si et disparen al cavall a mitja cursa: caus a terra, sacrifiques la bèstia i te’n vas cap a casa. Ja s'havia retirat del món editorial, perquè va ser el primer autor visionari en adonar-se de com d'absurd és avui —per diverses raons— escriure llibres. La mateixa lògica havia d'arribar també a l'articulisme, un gènere que està patint un sever desgast i una erosió comunicativa evident.

Un dels temes centrals de l’escriptor barceloní sempre ha estat aquest: el cinisme, la hipocresia i l’escalada eufemística amb què dobleguem les paraules. Ell va ser el primer que ens va fer arribar aquesta obsessió americana, quan va traduir als anys 90 els Contes per a nens i nenes políticament correctes de James Finn Garner, un llibre profètic que anunciava un fenomen que, ara sí, sembla que se’ns ha enganxat al còrtex, també aquí. Llavors rèiem. No ens podíem imaginar que fins i tot els contes clàssics s’haurien de reescriure per adaptar-los a un llenguatge que no molestés i pel qual no se sentís agredit ningú. Era una distopia divertida i satírica, una cosa inconcebible, una altra collonada dels americans.

Monzó va insistir. En els seus contes —quan n’escrivia— també va abordar satíricament les narracions infantils i la paròdia del relativisme de fi de segle, mentre intentava que les paraules no perdessin la seva referència. Inclús un dels seus reculls d’articles, Esplendor i glòria de la Internacional Papanates, se centrava explícitament en aquesta obsessió contra les rucades del progressisme i la revisió permanent dels valors, que en el seu codi particular —que molts hem mamat— era la seva manera de prevenir l'adveniment dels reaccionaris. Ara, trenta anys més tard, la contrareforma ja és aquí, i no l’hem sabut combatre prou. No es pot dir que no va avisar. De fet, tota la seva obra és aquest avís. Tot ha estat picar en ferro fred o pouar aigua amb un cistell, segons el gust de cadascú.

Se’ns dirà que tot és una queixa de senyoros i de jaios que miren obres, i segurament serà veritat. Però què ens queda, ves. Quim Monzó, comptat i debatut, tampoc no s’ha queixat. Ho estic fent jo, interpretant els sentiments i els anhels del poble, perquè no me’n sé avenir. Em costa entendre que un dels millors escriptors catalans en actiu deixi d’escriure i hagi de ser Mercè Ibarz, tres setmanes després en un article a Vilaweb, qui ens ho faci veure. Sé que és un mal moment per als periodistes i els mitjans, tiranitzats i obligats a escriure merdes per quatre duros, però és més que sorprenent que haguem assistit a aquesta retirada amb mesurada indiferència i flegmàtica desídia.

L’últim cop que vaig veure Quim Monzó sortia de Can Vilaró, al barri de Sant Antoni de Barcelona. Recordo que menjàvem unes esplèndides sardines en escabetx amb uns amics i ell acabava de dinar. Duia una sahariana caqui i ell ja era groc. Era un personatge dels Simpson, i no es pot dir que no s’ho hagi guanyat. Llavors, ja era criticat per totes les faccions: per uns era massa catalanista, pels altres un venut al Grup Godó. Per tots un costumista que escrivia cada dia el mateix article —aquest avís pel qual ningú no se sent avisat. Vam especular, fent barrila, si Monzó ja era mort en vida. 

Ara entenc que si en comptes de deixar d’escriure l'hagués dinyat —preferiblement d’una llarga i dolorosa malaltia— sí que hauria estat una novetat mereixedora d’obrir els telenotícies. En això ens hem convertit: en una sala de vetlles, un país de maratons solidàries i de ploramorts. Devia ser el que ens volia explicar, quan encara escrivia i mentre encara tenia esma d’anar-se repetint. Jo sí que t’escoltava, Monzó.

 

"El Bitllet | «El que ens queda», per Laia Solanellas" "El Bitllet | «La ciutat era bonica, però és que ara està preciosa», per Judit Sabaté"