ÚLTIMA HORA

Catalunya acollirà 60 migrants de l'Aquarius

Gassol (el poeta, no l'esportista)

Que la realitat no ens espatlli un bon títol. De Gassol a Gasol, del de lletres al del bàsquet (Pau o Marc, com més us plagui), hem perdut una essa. I què? És del primer, el poeta i polític, de qui us vull parlar. Bonaventura Gassol i Rovira, dit Ventura Gassol (que fa lliscar millor la llengua i amorosir més els llavis), vingué al món aquí mateix, a la Selva del Camp, l'any 1893. Tot i que es va fer gran, literalment i ideal, en ple noucentisme, sempre va sentir rere l'orella la música, pomposa i sentimental a l'ensems, de les últimes cuades, com fuets, d'aquell romanticisme ja crepuscular que l'havia vist néixer.

 

Si bé més a petita escala i més rodanxó de cos, Ventura Gassol és un mite com l'avi Macià, aquest sempre esvelt com un militar britànic. El seu retorn a la Selva, de Gassol, va ser en cotxe descapotable i amb riuades (rierades, millor dit) de gent envoltant-lo i aclamant-lo. No sempre va tenir, al seu poble, aquesta bona consideració tardana. Ell, que va organitzar les escoles catalanes des de la Conselleria de Cultura, va escatimar sempre un nou edifici escolar per a la seva vila nadiua: «no fos cas! encara diran que m'ho faig per mi», potser pensava (tal com passa encara ara, d'altra banda). Però sembla ser que en el fons en Gassol era un bon home, o un home bonhomiós almenys, i així ho van comprendre finalment els seus convilatants (cal que visiteu, si passeu per la Selva, al cementiri del poble, la tomba del poeta, amb aquell baix relleu magnífic de l'escultor Jassans. Cada onze de setembre, al matí, s'hi fa un homenatge). Ell, en Gassol, només havia volgut conjurar la poesia i la política portant a ciutat els somnis idealitzats del camp. És això: voler casar el vell i atrotinat romanticisme, polsós, de la terra amb el pragmatisme burocràtic, lluent, de la política diària. No com Puig i Ferreter, l'altre romàntic selvatà, l'altre desubicat, molt més salvatge i passional, xàfec desfermat de follies i al·lucinacions.  

 

Tornant al nostre protagonista. Mireu si n'era de romàntic, o així ho semblava, que un parent seu va explicar a la Montserrat Roig, de visita uns dies a la Selva, que d'ençà del seu retorn el poeta besava cada dia les fulles de les oliveres de davant el mas. Cal imaginar-se'l: tota la vida arrossegant aquella llarga cabellera lliure i anacrònica a parts iguals arengant a les masses al costat de Macià des del balcó del Palau de la Generalitat o a qualsevol plaça major de poble. Quin goig de veure'l i de sentir-lo! Vocació de cabdill, clarament. Quan fou engarjolat pels fets de Prats de Molló un diari de Madrid va publicar una foto seva en portada tot dient, més o menys: «ya le hemos cortado la coleta a Ventura Gassol». Era un mite vivent. I un símbol. Arrossegat pel seu idealisme fins hi tot va ser el creador d'una República d'Infants, a Vilamar, governada pels nens. Aquets votaven lliurement els seus representants, els professors, i La cançó dels mariners, un poema del mateix Gassol, n'era el seu himne: «Catalunya, pàtria nostra,/ vola com una nau,/ tens el cel que et fa de sostre/ massa ample per ser esclau», diu la tornada. Un mite, com us comentava.

 

La seva poesia també és com ell: idealitzada. I fa una gran ferum d'oratòria de predicador i d'abrandament popular (per no dir populista) que fa tombar d'esquena. Una poesia flamígera, deixem-ho així. Uns versos a la manera modernista, de galtes plenes, melena al vent i amb llacet catalanista. Unes rimes per a ser recitades en veu alta i per esclatar tots després en unànimes aplaudiments, no com les dels seus contemporanis, més closes, més íntimes, més hermètiques. «Més difícils», que dirien segons quins lectors de best-sellers i llibres d'autoajuda. «Fou una pàtria. Va morir tan bella,/ que mai ningú no la gosà enterrar:/ damunt de cada tomba un raig d'estrella/ sota de cada estrella un català. Tan a la vora del mar dormia/ aquella son tan dolça de la mort,/ que les sirenes dia i nit oïa/ com li anaven desvetllant el cor.// Un dia es féu una claror d'albada/ i del fons de la tomba més glaçada/ fremí una veu novella el cant dels cants:/ –Foc nou, baixa del cel i torna a prendre./ Ja ha sonat l'hora d'esventar la cendra,/ oh Pàtria de les tombes flamejants». No em digueu que no us heu aixecat de la cadira?

 

És precisament això últim que us explicava el que irritava a gent com Josep Pla. En un dels seus Retrats de passaport hi deix anar unes perles com les següents: «tot i que manejà la ploma amb facilitat, la poesia de Gassol representa en el moviment literari una regressió considerable. És un foc d'encenalls i de trastos vells purament verbals», «una gran quantitat de primaris el consideraven un geni. No era més que un demagog de la primera volada». I segueix, tot comentant el seu pas per la política al costat de Macià i Companys: «considerà que el seu paper en la política era el de comparsa. I així, fent de senyor de companyia, arribà molt endavant. Fou una espècie de Rasputin progressista i avançat», «a pesar de la seva ignorància indescriptible, fabulosa, fou considerat, durant una etapa molt llarga, absolutament indispensable». I acaba ben amunt: «direm que Gassol no ha estat mai un poeta: ha estat un simple versificador, un retòric de seminari, un formulador de combinacions de paraules, darrera les quals no hi ha res», flist-flast. També Joan Fuster en tenia una opinió semblant, si bé més escèptica i elegant: «ell no és un homme de lettres a l'estil de Riba, d'Esclasants o de Manent. Ni tan sols ho fou a la manera més dispersa d'un Pla. Des de la seva joventut es lliurà a la política militant i, d'alguna manera, una part, potser la millor i més perdurable, de la seva poesia, no és més que un subproducte de la política».

 

Però també tenim per donar i per vendre d'altres opinions, del tot favorables, de gent no menys respectable. Diu Josep Carner, un pèl inflamat i fent esclatar tota la pirotècnia que en aquell moment tenia a mà: «aquests versos, doncs, són poesia i són història. Car de l'Atlàntida geològica i geogràfica hem passat a la presa en mans de la nostra responsabilitat política, i era escaient que Gassol reprengués les fortes imatges de les trasmudances naturals, com en una darrera estrebada, a la vetlla del final triomf del nostre Esperit». I  Manent, fent bola: «Gassol és, com Sagarra, un poeta terral i sensual, sense els miraments madrigalescos dels noucentistes. Tots dos tenen el parentiu tel·lúric de l'agre de la terra i tots dos van pouar en el llegendari i en el cançoner populars».

 

I ja que hem d'acabar bé, a mode de colofó, aquí us deixo les reflexions de la Montserrat Roig després d'aquella visita que li féu a la Selva quan els anys del poeta ja tocaven a retirada: «Volia veure el Gentil de 'El Pelegrí apassionat' d'en Puig i Ferreter, l'amic personal d'en Tarradellas, el poeta que cantà més la pàtria que l'amor, l'ombra poètica d'en Macià, l'orador de masses, l'home que salvà tanta gent als inicis de la guerra, el seminarista i el profeta... I no sé ben bé què vaig retrobar. Potser la vella fotografia de la meva infància, on veig el poeta franciscà de la xalina al costat d'en Macià. O potser un dels darrers supervivents del naufragi, l'home que ha pogut sobreviure dins del somni perquè no ha deixat mai de somiar».




Comentaris

envia el comentari