NOVETATS

L'home de 93 anys desaparegut a Reus hauria marxat en sentit València en tren

Sardana de singulars

L'àngel al penell de la Casa Bofarull, als Pallaresos — Foto: Jujol al Pallaresos

 

 

Salut a la Pàtria, no encara nascuda
com l’hem somiada sos fills.

(El dia revolt, Josep Carner)

 

Potser perquè mai no hem acabat de construir-nos del tot que l'arquitectura ha tingut sempre tant de pes a Catalunya. Literalment amb els polítics/arquitectes (Domènech i Montaner i Puig i Cadafalch al capdavant) i figurada a través de les visions nacionals que significaren el Modernisme i el Noucentisme, la Catalunya-ciutat (i la Barcelona metropolitana i olímpica dels barris empoderats pel magí d'Oriol Bohigas, més recentment).

 

Al nostre país resulta tan creativa la tasca artística com la política (l'artista es veu obligat a fer país imaginant la seva obra i l'obra del polític és el país) i es tendeix a combatre el constant risc d'esfondrament definitiu a cops i foguerades de geni i amb un vital caràcter constructiu. Una obligació de renovar-se en permanència tot contrapesant la presència llunyana i mítica de la tradició amb la imaginació i l'idealisme. Conservadorisme i avantguarda vindrien a fondre's un en l'altre per tal de reinventar el quotidià. Una avantguarda arcaica. Innovació d'arrel.

 

La cosa és meridiana: la jovial antiguitat de Foix. El dodecafonisme lluminós de Gerhard. El ruralisme còsmic de Miró. L'origen original de Gaudí. Som un viver de singulars, de punts i a part, empesos a treballar en associació perquè l'objectiu comú ultrapassa sempre l'ego. Una cultura d'asos ballant una sardana ben agafats de la mà.

 

D'això mateix surt Jujol. El seu domini del detall i la filigrana connectà de seguida amb la visió informal i orgànica, el gòtic magmàtic, gaudinià. Tot just acabats els estudis passà a ser-ne un valuós col·laborador.

 

El Modernisme és l'exemple paradigmàtic d'aquest fer en equip de genis singularíssims i particularíssims. Un mateix i compartit delit d'abraçar-ho tot. De fer de l'edifici pàtria. De desdibuixar la frontera entre les arts i els oficis ignorant aquell teatral mite del jo creador engreixat en el dinou, segle romàntic i individualista, tan i tan llunyà del tarannà mediterrani.

 

En comunió de paradoxes, allò contrari és vist com a inversament semblant i tot agrupat en un sol tronc, coral. L'ornament i la irracionalitat s'anivellen amb l'estructura i el càlcul. Seny i rauxa vessen d'un mateix doll. La llegenda, la nació gloriosa, imperial i medieval, és el fonament dels més rutilants avenços tècnics. El castell esdevé ciutat. La catedral, fàbrica.

 

Amb Gaudí l'arquitectura és més natura que mai. La força de la gravetat s'erigeix de nou en llei suprema. Domina la tècnica i la estètica. Jujol aprofita per filar encara més prim i converteix en edifici la lleugeresa de l'aquarel·la, la delicada línia del llapis. El gòtic i el romànic s'entrellacen, també l'arabesc i els ordres clàssics. La troballa atzarosa d'un objecte val el mateix que la més elevada geometria. El trencadís com a metàfora de tot plegat: lligam. Religió. L'U és fons i forma, a l'ensems.

 

I el territori. El territori és la principal font d'inspiració/recol·lecció: formes i materials. Possessió del territori. Tot edifici és un doble de la muntanya: la cripta de la Colònia Güell, la Sagrada Família, el santuari de Montferri, l'església de Vistabella. Montserrat multiplicada. País de montserrats. Com són Montserrat, o el Montsant, o el Montsec, la poesia de Verdaguer, la prosa de Pujols i la música de Garreta.

 

El més refinat viu a ran de terra i el pagès és elevat a l'altar. Jujol: l'àngel de filferro, el cigne de llauna. Gaudí: el dragó d'acer, l'arbre de basalt. Déu recargolat, hiperbòlic, pura llum pura. Camp llaurat de diamant, modernitat pairal.




Comentaris

envia el comentari