PREVISIÓ MÉTEO

Diumenge amb núvols i alguns ruixats febles que marxaran ràpidament a la tarda

Una davallada a platea (un Otel·lo a Reus)

Fa unes setmanes, els Amics de l'Òpera de Sabadell ens van portar al Teatre Fortuny el seu muntatge de l'Otel·lo de Verdi. No ve al cas, però cal dir-ho i repetir-ho si cal: la seva va ser una versió sensacional, molt més digna que la que quasi paral·lelament es va poder veure al Gran (sic) Teatre del Liceu. Aquesta última, una versió certament més cara i certament també més carca de la mateixa òpera verdiana (en aquest Any Shakespeare ningú ha perdut l'ocasió de representar-la, i ho celebrem, doncs és una obra gairebé digna fins i tot d'un Wagner, però això ja són altres històries) amb uns divos encarcarats d'afinació força subjectiva —per dir-ho finament— i unes... bé, deixem-ho aquí, quins esgarips! 

 

Així doncs, com que era uns dies per casa, vaig poder acostar-me feliç cap al Fortuny amb una entrada d'última hora de galliner, poca cosa més quedava per vendre, semblava. Ja des del primer acord, magníficament dissonant i espatarrant, com ha de ser, va quedar palesa la qualitat del que veuríem. Com abans ja us deia, té molt de mèrit fer-ho sonar tot com cal amb una orquestra forçosament reduïda en quantitat d'efectius i segurament també en hores d'assajos. Dels solistes i altres cantaires se'n podria dir de més i de menys però el resultat general fou excel·lent. Que en un teatre llunyà de la capital del país es puguin representar tan bé obres d'aquesta categoria ens apropa una mica més a Europa i, de pas, ens allunya una mica més d'Espanya. Jo ja m'entenc. A més, això no és una crítica d'òpera ni tampoc, de moment, un espai on postular una opinió político-geogràfica. Prossegueixo.

 

Tot rutllava fantàsticament bé fins que es va acabar el segon acte. L'Otel·lo verdià es divideix en quatre actes, però els de Sabadell decidiren sàviament partir-ho pel mig tocant de seguit el primer i el segon actes, per després fer el mateix amb el tercer i el quart. Durant la pausa, deia, vaig encaminar-me escales avall —com el Dant cap al fons de l'Infern però a l'inrevés, si tenim en compte el preu, inversament proporcional a la davallada, de les entrades i la seva millor visibilitat— cap a alguna de les llotges del primer pis que des de la visió proletària però privilegiada del galliner havia pogut comprovar que restaven completament buides. Bé, arribo davant de la porta d'una d'aquestes llotges. Acciono el pany. L'acciono més fort. Més fort encara, l'acciono. Res a fer. «És tancat amb clau», s'afanya a anunciar-me una amable acomodadora. Lasciate ogni speranza i bla, bla bla. Es veu que si no n'han venut les respectives localitats ho tanquen amb pany i forrellat, «no fos cas!». Joliu i pensant «quines coses!», vaig prosseguir el meu descens cap a la platea, també visiblement buida, com també havia pogut comprovar des del galliner, amb l'esperança de trobar, allí sí, l'escalf d'una còmoda i ampla cadira a ras de la boca de l'escena. 

 

Efectivament allí m'esperaven uns quants sillons buits. En trio un de ben centrat. «Des d'aquí ho veuré i sentiré tot molt millor!», penso jo, innocent. M'assec. Aprofito per llegir tranquil·lament el programa de mà abans no tanquin de nou les llums que han obert durant l'entreacte, però, pobre de mi, aixeco un moment la vista del llibret i veig dos acomodadores més que xiuxiuegen maquiavèl·liques a prop meu. «Ai!». Dit i fet, se m'acosten i em diuen que m'estan controlant des de la meva primera temptativa d'assaltar les llotges del primer pis i que «sisplau» faci el favor de tornar al meu lloc. «Tros de rata, si ha pagat només per la misèria d'un seient de galliner no embruti la brisa de colònia i altres tufs refinats del distingit parterre!». Bé, tot això no ho van dir, però la mirada de desaprovació i alhora d'espant per comprovar que algú trencava el protocol i que potser tindrien més feina de la que consta que han de fer al seu de ben segur precari contracte, ja feia el fet. Finalment, després d'unes negociacions que no vénen tampoc al cas, vam arribar a l'acord que com que era del tot cert que allí no hi havia ningú ocupant aquell seient (una distingida senyora que voltava per allí així ho va corroborar en una mena d'atac solidari, d'aquells que agafen a voltes a la burgesia) podria quedar-m'hi «de manera excepcional». Servil, els vaig donar les gràcies.

 

Tot això per què us ho explico? Doncs perquè he tingut la sort de voltar pel món i passejar-me per alguns dels seus teatres i he de dir que resituar-se durant els entreactes tot cercant un millor gaudi visual i auditiu de l'espectacle és el pa de cada dia arreu. A la Bastilla, la nova òpera de París (l'altra, on la gent es fa les fotos davant de la façana, és el Palais Garnier), per exemple, fins i tot abans de començar la funció als que han comprat les entrades més barates els fan esperar en grup, i just un minut abans d'alçar el teló, i a cop d'instrucció de walkie-talkie, et col·loquen on han quedat seients buits: «vostès vagin cap allí, vostès vagin cap allà, s'il vous plaît». Els músics i els artistes, ho sé del cert, agraeixen sobre manera no veure forats entre l'espessa negror del forat de la sala de butaques. Els reconforta. Vanitat? Potser també, però això tampoc ve al cas. El que vull dir és que tothom queda content. Els empresaris del ram, que no són pas rucs, saben que és una bona manera d'incentivar tot tipus de públic a anar al seu teatre i fer calaix i, de pas, «fer cultura». Aquí ja se sap, vesteix més dir que això de la dita cultura és només per qui s'ho pot pagar i que hi han coses més importants i que tomba i que gira i qui dia passa any empeny. Amics del Fortuny, ja ho he dit, la representació fou digníssima i vàrem aplaudir, diligents, ben fort, però és una llàstima que per alguns detalls d'aquest tipus acabem fent cert allò que «a províncies, ja se sap!».  




Comentaris

envia el comentari