ÚLTIMA HORA

Catalunya acollirà 60 migrants de l'Aquarius

Una orquestra nacional

Orquestra:

1 f. [LC] [MU] Conjunt d’intèrprets de diferents instruments necessari per a executar la música teatral, simfònica, especialment composta de quatre grups d’instruments: la corda, la fusta, el metall i la percussió. 

 

Nacional:

—1 adj. [LC] [PO] Que afecta l'àmbit de la nació

 

Bé, aquest començament a mode de contextualització amb dues entrades del diccionari m'haurà costat de ben segur —i sent justos— perdre ja la meitat dels possibles lectors i que els que hagin quedat siguin —sent encara més justos— família i amics. Total: dos. Aprofito l'avinentesa, doncs: «Arnal! hem de quedar per allò, yatúsabes»; «Mama! no m'espereu per dinar, avui». Ben mirat, ara que hi penso, potser són tres els lectors que encara segueixen aquestes lletres en realitat, doncs el Bonet —obligat a corregir incansablement les faltes i mancances dels textos d'un servidor— segur que també volta per aquí: «Miquel! que me’ls podré desgravar a Hacienda tots aquets disbarats?». Dit això, tornem al principi.

 

No sé si ho saben, però a Catalunya hi tenim una orquestra nacional. Per això he volgut començar amb la definició objectiva i consensuada del diccionari (la d'orquestra era només per fer-ho tot més coherent estèticament, ja m'imagino que saben de què parlo). La nació, és evident, no és només Barcelona, ans també —com diuen a les seus de les conselleries— el territori. Els altres. Naltros, vaja. Però malauradament l'OBC —aquest és el nom per la qual és coneguda l'Orquestra Simfònica de Barcelona i (atenció i repic de tambors) Nacional de Catalunya— visita molt poc les nostres contrades del sud. No les visita gens, per ser més precisos. Fa uns anys la vèiem aparèixer als estius— a vessar de reforços, s'ha de dir, per suplir als nombrosos músics titulars que ja es trobaven de vacances— per Tarragona. Allí, a l'acústicament infecte Palau de Congressos de la ciutat (i abans al Camp de Mart, on almenys hi feia fresqueta) l'OBC ens hi interpretava, a més d'obres del cànon més assequible i aplaudible pel públic de comarques —dit sigui això últim de manera irònica i perquè així mateix i de no cap altra manera sigui entès— l'obra guanyadora de l'extint Premi de Composició Ciutat de Tarragona. Obra que es tocaba, per cert, només aquell dia i prou. Au, al calaix! Almenys, amb una mica de sort, el compositor guanyador de torn hauria pogut fer-ne una grabació i així poder martiritzar amb la seva escolta la respectiva família als dinars de Nadal o de Sant Esteve. Doncs ara, ni això. També és ben cert que una orquestra, com els equips de futbol, juga millor a casa i la seu de l'OBC es troba a l'Auditori de Barcelona, i que la ciutat comtal no està tampoc tan lluny i no costa res anar-hi de tant en tant. Però aquí es tracta de buscar com tots hi podríem sortir guanyant.

 

Aprofitant el molt suat símil futbolístic que vinc d'entaforar-vos, faré allò també tan nostrat de creure’m millor que l'entrenador del nostre equip i opinaré una mica tot fent volar coloms també sobre el repertori d'aquesta ideal i nacional orquestra. Com si en fos el director artístic o quelcom de similar, vaja. Una orquestra nacional de Catalunya, que és del que es tracta, hauria de tenir com a pal de paller del repertori de cada temporada els nostres millors compositors. Ço és —la nostra història musical és així— els que van treballar a finals del segle XIX i principis del XX i que ho van fer —a tot estirar— fins a uns anys després de la segona gran guerra. Eduard Toldrà, Juli Garreta, Enric Granados, Joan Manent, Jaume Pahissa i també Cristòfor Taltavull i Robert Gerhard entre bastants d'altres haurien de figurar cada setmana al menú que l'orquestra presenta als ciutadans-escoltadors, evidentment ben amanits i posats en relació sense cap mena de complex ni prejudici amb els compositors alemanys, francesos, italians, russos, anglesos i d'on sigui en completa coherència o (perquè no?) també en total contradicció. O mig mig. Com sigui, vaja. També, potser no programats amb tanta regular assiduidat (posem un cop al mes), però sí en un lloc ben honorable, haurien de figurar-hi els compositors que vingueren després dels ja citats i que són gairebé també clàssics: Joaquim Homs, Joan Guinjoan, Josep Soler i etcètera etcètera i, encara una mica més de tant en tant, però amb el vigor i l'alegria que dóna la naturalitat a la cultura, s'haurien de reposar o encargar noves obres als creadors encara més recents: d'Agustí Charles a Hèctor Parra passant per Ramon Humet, Bernat Vivancos, Albert Guinovart o Josep Maria Guix. Sense oblidar als dits novíssims tampoc (amb pensar en un o dos cada any ja fariem el fet i amb bona nota, a més). Dit sigui el mateix per als intèrprets i directors. A més a més, ja que hi som, la televisió pública del país, la teletrès, hauria de retransmetre'n en directe els concerts, posem, de diumenge al matí tot aprofitant l'emissió radiofònica sonorament sempre excelsa dels de Catalunya Música —veu que clama al desert— i uns dies abans (i en un horari raonable) fer alguna mena d'espai de divulgació sobre el proper repertori ni que sigui només de mitja hora. Tot això és somiar despert però si se suposa que estem fent un nou país cal que a nivell cultural no anem coixos, i ara hi anem molt.

 

Per acabar m'agradaria tornar al tema d'aquesta orquestra nacional que, m'imagino, tocaria arreu del país per portar a col·lació un altre tema que ens toca ben de prop. El nostre Camp de Tarragona és curull de nous auditoris que s'han fet, musicalment parlant, amb les orelles ben tapades i fins hi tot fent servir més allò que ja us podeu imaginar i que no diré que el cap. Alguns no sonen bé, a d'altres hi han fet les portes massa petites perquè hi pugui entrar i sortir un piano i així un llarg continu de misèries que és millor no recordar. Tenim, però, algunes excepcions (més per a música de cambra que orquestral) i alguna joia, com l'Auditori Josep Carreras de Vilaseca, però per encabir-hi una orquestra simfònica cal fer malabars. Arribats aquí, i vist així en prespectiva, poca cosa hi tenim a fer tots plegats en aquest afer. El que deia: somiar despert, fer volar coloms.




Comentaris

envia el comentari