Tarragona Digital

Telegram : +34 639 048 422

E-Mail: info@tarragonadigital.com

Un home que jugava

Traspassa el conegut cronista reusenc Antoni Zaragoza Mercadé.
Foto de família durant l'homentage de l'Ajuntament de Reus a Antoni Zaragoza Mercadé. | Reus.cat

 

Els adults enyorem els jocs de la infantesa. L’edat ens obliga a una versemblança de seriositat i maduresa, però la majoria continuem jugant poc o molt. Un dels jocs infantils més generalment validats pels adults són els esports. Tu pots comportar-te com un marrec aviciat i ser maleducat, taciturn i rampellut sempre que sigui per defensar els colors d’un club. Les altres dèries ja són més suspectes d’infantilisme, ja que surten de la convenció general que diu que els esports són una de les poques activitats no productives que són dignes dels adults.

 

Tanmateix, els que no tenen la flaca des esports també juguen. Als patis de les escoles, i a les festes d’aniversari no tot acaba amb una pilota rodant i una colla de galifardeus corrent al darrera. També hi ha disfresses, joc simbòlic, imitar oficis... Un dels moments on s’entreveu més el nen amagat que hi ha sota les pells d’un adult és el període de Carnaval. Pel Carnestoltes podem traçar la divisòria entre els adults i els nens grans. Per Carnaval la societat dona carta blanca per jugar i molts s’hi aboquen amb la mateixa passió que quan sonava la sirena de l’hora de l’esbarjo i sortien enjogassats al pati de l’escola.

 

Antoni Zaragoza Mercadé era un d’aquests homes que jugaven. El Carnaval era un dels seus moments estelars, a la represa va ser un de tants dels homes fets i drets que de la nit al dia, va sortir a disfressar-se pels carrers de Reus i a fer tot de bromes públiques, allò que fa uns anys se’n deia performances i ara se’n diu accions. També va ser un dels més destacats redactors de la premsa satírica reusenca. I sempre ho feia de cara, sense amagar-se sota pseudònims i dient barrabassades de l’alçada del seu estimat Campanar.

 

Precisament la premsa, tant la satírica com la pretesament seriosa va ser un altre dels seus jocs. Armat amb una càmera de fotos i amb una ploma gruixuda va col·laborar a la majoria de mitjans de comunicació reusencs. Acostumava a signar els seus articles com a Anzame, l’acrònim dels cognoms, i aquests bitllets eren jocosos com ell, festivament provocadors, i tenien una juganera percepció de la gramàtica que feia anar de corcoll als correctors. El tema era invariablement Reus, sobretot el Reus que havia viscut de jove i que li havien explicat a casa. Prenent-s’ho com un joc va fer una enorme tasca de deixar testimoni d’un temps que s’esborra. Moltes vegades el passat recent és el més difícil de resseguir, perquè d’una banda no ha passat prou temps perquè els historiadors l’hagin convertit en matèria del seu volum, i de l’altra banda, perquè les hemeroteques i la memòria són complicades d’acomboiar.

 

Un home tan efervescent com l’Anzame no es quedava massa a casa, sinó que era un assidu de tertúlies o trobades informals com és el sàbat de col·leccionistes a la fira de brocanters. El col·leccionisme relacionat amb Reus era un altre dels seus jocs preferits, un joc perpetu, inabastable, i que s’hi dedicava de manera jovial, sense aquella gravetat d’alguns caçadors d’antiguitats. Potser per aquesta manca de preocupació va aconseguir una col·lecció que, tot i que incompleta, era visitada i consultada per amics, curiosos i fins i tot per historiadors formals.

 

Tanmateix l’hora del pati s’ha acabat per l’Antoni Zaragoza. Si existeix el cel, ara mateix l’Anzame deu estar xerrant despreocupadament amb Sant Pere, fent temps abans que sigui l’hora d’esmorzar.

 

Antoni Zaragoza, en una fotografia d'arxiu. | Cedida

 

 
Comentaris