—Au, va, no diguis bestieses! El sopar ja és a taula.
La Quimeta i el Francesc van començar a sopar. Ell va romandre en silenci tota l'estona, amb el cap cop, pensat en la carta que havien rebut aquell matí però que encara no havia llegit; l'havia deixat damunt la tauleta del rebedor, junt amb les claus del pis, quan tornava de comprar el pa. La Quimeta li havia preguntat que què era allò, i ell li havia dit que només era propaganda.
L'endemà, després d'haver passat la nit en blanc, i mentre la seva dona encara dormia, el Francesc va obrir el sobre i amb molta lentitud va extreure el seu contingut. Mentre l'anava llegint, una suor freda li pujava per l'esquena, alhora que les seves mans i cames començaven a tremolar lleugerament. Es va asseure a la taula de la cuina, i un cop llegida la carta la va guardar a la butxaca del batí. Va posar els colzes sobre la taula i va endur-se les mans al cap mentre els seus ulls vagaven desesperats per la paret on hi havia penjades mil i una fotos. Aquesta paret és com un reportatge gràfic de la família, comenten sovint els seus fills quan vénen a veure'ls. Naixements, comunions, aniversaris, casaments, viatges, les noces d'or..., tota la seva vida resplendia en aquella paret.
Quan la Quimeta va entrar a la cuina per preparar l'esmorzar va trobar el Francesc adormit amb el cap damunt la taula. El va despertar amb tendresa i li va preguntar que què hi feia allí, que perquè s'havia llevat tan d'hora.
—Els voltors s'apropen, Quimeta.
—Ja has tornat a tenir malsons, veritat?
El Francesc va dir que sí, que havia tingut un malson. Ella va insistir que potser seria bo d'anar a veure el veí de dalt, que era metge, perquè així li podria donar algunes pastilles per dormir millor.
—Ja no hi viu aquí, el doctor Vigil. Fa anys que és mort.
—Doncs vaig a dir-li a la Pepita del tercer pis que, si passa per la farmàcia, et porti alguna cosa.
—Tampoc hi és la Pepita. Ja no hi viu ningú en aquesta escala, carinyo.
—Doncs...
—Ja no hi viu ningú; estem sols.
La Quimeta es va asseure al costat del seu home i aquest li va allargar la carta, tot sabent que no entendria res del que hi deia. Per sort, pensava el Francesc, per sort la meva Quimeta no entendrà que ens volen fer fora de casa; per sort no entendrà que els nous propietaris de l'edifici han decidit que els hi fem nosa.
I per sort no sap que l'ascensor fa temps que no funciona, i que també fa molt de temps que ningú neteja l'escala, i que ja no poden guaitar al balcó perquè un gran cartell cobreix la façana anunciant la prometedora metamorfosi de la finca. Per sort, hi ha un munt de coses que la Quimeta no sap.
I el Francesc torna a posar els colzes sobre la taula, mentre s'endú les mans al cap i els seus ulls tornen a vagar desesperats per la paret on hi ha penjades mil i una fotos.
