Astèrix a Catalunya

«Uderzo ha mort ric i encimbellat en la glòria artística, els francesos ho fan molt bé de no arrossegar pel fang les coses bones que tenen, tal com es fa Pirineus avall»
Uderzo ens ha deixat icones universals | Cedida

Deixeu-me que comenci amb el rival etern: l’immaculat, perfecte i una mica feixista Tintin. Tintin es va saber acabar quan van morir Hergé, que feia de guionista i de dibuixant. Hergé va deixar-ho tot tan lligat que ni l’àlbum que tenia a mitges va poder ser enllestit. Des de llavors tot el que s’havia publicat va passar a ser de culte pagà, i així continua.

 

Astèrix no va tenir aquest recorregut. Quan l’any 77 l’escriptor René Goscinny va anar-se’n a l’altre món, el dibuixant Albert Uderzo va decidir que això no li posaria el coll a terra a la gallina dels ous d’or, i va decidir fer ell mateix els guions. El canvi devia ser força acusat perquè fins i tot un públic poc especialitzat en la bande dessinée com el meu pare, quan era el meu aniversari o sant, bones notes mai, em deixava triar a la llibreria un dels àlbums dels irreductibles gals. La condició que em posava el meu pare és que fos un dels llibres que havien signat els dos autors, i que només compraríem els altres quan ja tinguéssim tots els del cànon Goscinny-Uderzo.

.

Sembla que parli malament d’Uderzo ara que encara el seu cos és calent, no seria això, sinó destacar que Goscinny va tenir, com a mínim, la meitat del geni de la creació d’aquesta parella d’independentistes gals.

 

I Uderzo va fer bé de continuar, sobretot per a ell mateix. Goscinny ja havia entrat a l’Olimp de la literatura amb les aventures del Petit Nicolas, un clàssic que aguanta perfectament el pas del temps. La traducció al català del Petit Nicolas, signada per Núria Vila i Enric Larreula, a casa ens permet aprendre, de manera hilarant, tot de mots quotidians que mai aprendríem amb el Super 3. De fet, ja que parlem del bell catalanesc, als anys 80 el súmmum de la normalització lingüística infantil era tenir tots els Astèrix o tots els Tintin en català, aconseguir-ho era ser com una mena d’almogàver amb quets, i tenir les dues col·leccions senceres en català era un mite, i s’especulava que ningú ho havia aconseguit. Eren èpoques magres, no tant com ara, però el personal les afrontava amb estalvi i seny, i no amb la valentia d’un kamikaze mà-foradat.

 

Amb Astèrix va passar una mica com Star Wars, tothom sap que les bones són les primeres, però això no treu que s’hagin continuat consumint religiosament i de manera àmplia els nous lliuraments. Que ningú s’ofengui, cap dels nous àlbums signats per Uderzo em sembla un cagalló com ho és alguna de les darreres d’Star Wars, però la imatge em sembla que queda prou enquadrada.

 

Uderzo ha mort ric i encimbellat en la glòria artística, els francesos ho fan molt bé de no arrossegar pel fang les coses bones que tenen, tal com es fa Pirineus avall. Uderzo va ser un bon dibuixant, i sobretot va ser llest i va tenir sort com tenia el mateix Astèrix a les seves aventures. Que era llest me’n vaig adonar fa molts anys, i ho recordo gràcies a la meva fantàstica memòria que em permet recordar tot de dades absolutament irrellevants per fer que em guanyi la vida una mica millor. Corria l’any 88 o 89, i l’Àngel Casas, al programa d’arriscat títol d’Àngel Casas Show, va entrevistar a Albert Uderzo i en un moment de l’interviu, com es deia llavors, li va preguntar quan hi hauria un Astèrix a Catalunya. Uderzo, sense dubtar i amb un somriure sorneguer, va dir que el 1992; el públic, llavors encara borratxo d’esperit olímpic i d’esperança vana, va arrencar a aplaudir mentre Uderzo continuava amb el seu somriure burleta.

 

Evidentment l’any 92 tothom estava massa atrafegat amb les cucanyes esportives per recordar les paraules d’Uderzo i imaginar la carlinada que hauria pogut muntar l’Astèrix per aquí. Va enganyar Uderzo? En tot cas va sortir sense despentinar-se d’una pregunta que hauria deixat en evidència les mancances del públic que el va aplaudir, un públic que ha fet de l’autoengany feliç la seva manera de sobreviure. Fa trenta anys aplaudíem a un senyor que ens enganyava descaradament, i ara aplaudim als balcons, mentre uns governants aprofitaran la pesta per tornar-nos a girar les butxaques i que les monedes tornin a caure cap amunt. Que Uderzo descansi en pau, i l’Astèrix i l’Obèlix també.

 

 

Més notícies de la categoria Tribuna Oberta