El regateig

És el moment d’apostar pels vianants, pel comerç de proximitat, per la bicicleta... tot recuperant part de l’espai públic dominat i monopolitzat el vehicle privat durant els últims 50 anys
El Vendrell restringirà el trànsit al carrer de les Quatre Fonts. | Ajuntament del Vendrell

Fa una mica més de dos mesos que va començar l’estat d’alarma i estem passant per moments només reservats a llibres o pel·lícules de ficció. Fins i tot hem vist com es desenvolupava la síndrome d’acumulació compulsiva amb el paper de vàter, el llevat, la farina i tot de material d’aquell que alguns creuen que l’utilitzaran suficientment com per justificar-ne la compra i més aviat s’autoenganyen.

Tot i així, fruit d’esgotar temàtiques hem anat arribant a certs debats més interessants dels que ens podem creure, com per exemple la convivència amb l’espai públic i si estem fent prou per adaptar-lo a les noves realitats de mobilitat i socialització del segle XXI, accentuades gràcies a la COVID-19.

L’experiència d’aquests dies ha fet replantejar-se a molts com vivim i com interactuem amb la ciutat. Si tenim un espai privat a l’aire lliure (digui’s terrasses o patis) per gaudir del nostre envejat clima. Però també, indirectament o directa a partir de sortir al balcó a badar, guaitar, aplaudir, xerrar amb el veïnat... s’ha generat un procés de doble mirada a l’espai públic, mai tan valorat com fins ara. I com que és bo fer de la necessitat virtut, seria una pena desaprofitar l’avinentesa per repensar les ciutats i per no re-construir des de l’òptica de la vida al carrer i de les persones com a centre d’aquesta mirada.

Al Vendrell no és ara gràcies a la COVID-19 que ens agraden els carrers amb les voreres més àmplies. A qui no li agraden, oi? Si no fos així, les obres del Doctor Robert o del FEDER a Coma-ruga quan comencin no tindrien sentit. Tot i així, no s’entenen decisions del govern autoanomenat optimista. Més que optimista, cal qualificar-lo del govern del regateig. O de quedar-se a mitges, com preferiu.

Del regateig perquè aquest govern viu en un estat permanent d’encantador de serps. Sí, cal aplaudir que es tanqui el trànsit al carrer de les Quatre Fonts. Reivindicació històrica, tot sigui dit. Però... de debò calia reservar per als vianants uns carrers (zona entre l’Esclat i el Club de Tennis, per entendre’ns) on ara mateix no hi viu ningú i que per arribar-hi hem d’utilitzar les mateixes voreres estretes i suportant el mateix trànsit? Regateig, de nou, d’accions i decisions valentes. Una de freda i una de calenta permanent.

És el moment d’apostar pels vianants, pel comerç de proximitat, per la bicicleta... tot recuperant part de l’espai públic dominat i monopolitzat el vehicle privat durant els últims 50 anys. I cal demanar al govern del regateig que deixi de regatejar. Per exemple, tancant el carrer de la Cristina Baixa al trànsit, que s’utilitza principalment com a via a peu entre el centre i els serveis del CAP o la zona escolar. Ampliant voreres i espais de passeig dels carrers Sant Xavier, Flors, Berguedà, avingudes Baix Penedès i Sant Vicenç o carretera de Valls. Vies urbanes centrals, vertebradores del Vendrell i on s’hi concentra un gran gruix del comerç. I no oblidar els barris marítims: repensar els carrers Santiago Rusinyol o Víctor Català, per exemple. I la bicicleta? A voltes només ens en recordem l’últim diumenge de maig quan hauria de ser tema central de la mobilitat en una ciutat com la nostra, de distància curta en molts casos.

El govern del regateig parlava de la transformació urbana a la campanya electoral. Però ens mereixem una ciutat repensada i, com deia, reconstruïda a partir de la mirada de les persones com a punt nuclear. I ara mateix, transformació és una paraula que els hi queda gran per les quatre decisions preses fins ara, sense perspectiva de millora.

Els hi demano que reflexionin si la seva transformació urbana és a partir de pedaços o amb aquesta mirada llarga tan necessària per no caure en allò que parlava Elías Torres al seu famós article “Y el resto, verde”. Un espòiler: La qualitat d’una ciutat també es mesura per com s’ha pensat el seu espai públic. No li faltava raó.

"Geografies del desconfinament, per Jaume Casañas" "Hakima, llibertat no rima amb dogma ni falta que fa"