El disseny de so intervé en qualsevol espai i context per tal de treballar una acústica, sovint de característiques úniques i molt concretes, amb una finalitat determinada. En el joc entre planificar una sonoritat i deixar-se sorprendre per ‘qüestions’ del directe, el reusenc Silvio Álvarez busca la millor simbiosi entre l’espai i la seva música.
El silenci, el soroll i qualsevol efecte, natural o generat a partir de sintetitzadors, permet crear ambients sonors que són inèdits i canviants segons la sala i el nombre d’espectadors. En poques paraules, així és l’experiència d’una sessió d’On-A, el projecte que el músic ha impulsat en diferents espais “singulars” de la ciutat de Reus.
Les bambolines del Teatre Bartrina, el refugi antiaeri de la plaça de la Patacada o, el passat dissabte 6 d’abril, la cambra cuirassada de l'antic Banc d'Espanya, al Museu Salvador Vilaseca, són els ‘escenaris’ on Álvarez ha interpretat i enregistrat alguns dels seus temes.
L'aforament reduït dels espais permet una interpretació de caràcter més intimista (Foto: Sandra Pérez)
Ja estan confirmades la Bòbila del Sugranyes, com a futura ubicació, i la seva actuació a L’Absenta, el dia 19 d’abril, que serà un ‘viatge’ de l’electrònica al format més acústic en el marc del Festival Reus Cultura Contemporània. A més de cloure el cicle, servirà de tastet en primícia del nou àlbum de Silvio Álvarez, que veurà la llum en els pròxims mesos.
La incògnita del so: l’espurna del projecte On-A
“El projecte surt de la idea d’incorporar l’acústica dels espais a la meva música per no avorrir-me de mi mateix i renovar constantment el que faig”, explica el reusenc. Així, justifica que cada concert pugui ser diferent, també per l'espectador, perquè, al final, “l’única variable sempre és l’espai”.
De fet, col·laborar amb una marca local de sintetitzadors de codi obert, Zynthian, permetrà que, a partir d’ara, la proposta sigui encara més variada. La intenció és captar l’acústica d’un espai, enregistrar-la i manipular-la després com a part d’una cançó. “Podem robar el so, la reverberació de les sales, ens ho emportem amb nosaltres”, expressa il·lusionat.
Tot i beure de l'obra de Bon Iver o James Blake, com a inspiració a l’hora de compondre, és sobretot l’exploració sonora el que l’estimula creativament. Fins i tot, el músic convida tothom a reflexionar sobre què troben realment atractiu d’un determinat tema o melodia.
Silvio Álvarez exemplifica que li “agrada escoltar una cosa que no saps quin instrument és, que t’agrada el timbre que té, però no ets capaç d’identificar-ho”. Aquesta incògnita és un denominador comú a totes les sessions d’On-A i, alhora, quan es publiquin en versió d’estudi, les cançons també sonaran diferent.
'Escoltar' una altra versió de la ciutat
Un dels ‘ingredients’ indispensables que han fet que la iniciativa tiri endavant és la singularitat de cada ambient. Tots ells són espais amb un valor patrimonial i/o històric que habitualment estan tancats o restringits al públic. A més, la proposta s’adapta amb un arranjament dissenyat expressament per a cada lloc.
Al Bartrina, van complementar un inici amb sintetitzadors i una part acústica -quan entrava el so ambient-; el refugi tenia una sonoritat molt particular, perquè els túnels generen reverberació amb un “delay” que va i torna; i a la cambra cuirassada, envoltada d’armaris metàl·lics que provoquen un retorn de freqüències agudes, van aprofitar per oferir una doble sessió molt més electrònica.
Un altre espai que Álvarez considera molt atractiu des del vessant sonor és el magatzem de la botiga de Casa Navàs, ja que la predominança de la “fusta genera una acústica càlida”. De fet, vol sorprendre obrint les portes d’espais privats o poc visitats, i, per això, sempre va amb un “sí” per davant.
Procés de creixement professional
Al mateix temps, el músic creu fermament que projectes com On-A han de servir perquè altres artistes de la zona s’emmirallin en la possibilitat de materialitzar una idea, i com a oportunitat per col·laborar i fomentar el talent local. En les sessions realitzades, ja l’han acompanyat els músics Karim Habib El Fakih i Lito Wakame.
El reusenc espera que les col·laboracions continuïn sorgint arribat el moment d'una gira de promoció per aquest segon disc que aviat serà una realitat. “S’ha acabat fer música i que ningú se n’assabenti”, expressa Silvio Álvarez, qui va publicar el seu primer àlbum, “Llops de Mar”, l’any 2016. En el procés, ha crescut personalment i professionalment i, sobretot, ha canviat la seva perspectiva musical.
Relata que, en aquella època, “hi va haver molt d’esforç al darrere, molta gent el va acompanyar infinitament, però ell no creia en allò que interpretava”. “Hi ha una part de mi que ho rebutja i una altra sent molta nostàlgia, perquè era un nen”, accepta, tot i no reconèixer-se en aquelles cançons; doncs tenien una línia sonora i temàtica molt diferent de la que segueixen “Jo també soc això” o “Pots fer-ho tot”.
Trobar la identitat artística
“Em vaig prometre no publicar res fins que no estigués orgullós de què transmetia la meva música”, reconeix l’artista. Aquest punt d’inflexió va arribar amb “Tinc un jardí al cap” (2021), un primer pas endavant cap a la identitat artística amb què realment se sent representat i satisfet.
Abans, però, Silvio Álvarez havia deixat de fer concerts. Fins i tot, havia deixat de tocar. Després d’estudiar al Liceu de Barcelona, on més enllà dels aprenentatges i formacions tècniques, va viure una època complicada, necessitava “tornar-se a enamorar de la música” i ‘recuperar’ la seva identitat com a artista.
Apunta que “va entendre que l’objectiu de tocar un instrument era crear”, tot i que no tothom ho vivia així i, sobretot als conservatoris, es ‘perseguia’ un concepte més interpretatiu, amb una disciplina i unes pautes molt marcades. “És molt fàcil imaginar que tothom crea, és la gent que més ressalta, però el món de la música està ple d’instrumentistes; és una altra perspectiva, però no és la meva”, afirma.
La primera llavor
Venint d’una família artística, era previsible que el reusenc seguís aquest camí. “El meu pare és doctor en Química, no es dedicava professionalment a la música, però és un artista i sobretot el que fa és produir; la meva mare és una artista plàstica d’art conceptual i és l’artista més incompresa que conec; i el meu germà és ballarí, des que era molt petit que ja ballava”, descriu Álvarez.
En el seu cas, tot i que no va ser fins als onze anys quan va demanar al seu pare que li ensenyés a tocar la guitarra, a partir de llavors “ja no va poder parar perquè es va ‘obsessionar’ amb l’aspecte més creatiu de la música”. L’esplai l’Albada de Reus també va jugar un paper molt important en la seva llibertat creativa, gràcies a un aprenentatge més ‘lliure’, entre altres guitarres i recursos musicals.
Ara, treballant perquè la màquina torni a engegar, es pregunta què passarà d’aquí a una dècada. I, amb sinceritat, només demana continuar “existint” -compartir música i crear de cara al públic- i “poder viure del so”, conclou.