ÚLTIMA HORA

Catalunya acollirà 60 migrants de l'Aquarius

Visca l'alegria

«Per servir-se de l'ànima, / que ha estat subtil el cos!»

(Carles Riba)

 

Per començar, avui vull pintar-vos de nou un retrat. Serà breu i lleuger, però haurà de ser un retrat de grans dimensions, ample, com a mínim, com el llenç de 'La batalla de Tetuan' del nostre pintor Fortuny. Serà un retrat d'un monstre multiforme i protuberant. Un gegant amb desenes de caps, peus, braços i d'altres extremitats que tot ho fan vibrar bufant canyes (simples o dobles) i boquilles, fregant amb l'arquet com tallant pernil ben fi ben fi o percudint i pinçant amb les mans, amb els dits o amb tot tipus de baquetes i estris. Un colós fet de fusta, metall i d'altres materials. Un organisme de proporcions oceàniques —o més aviat mediterrànies— que fa música. Bona música. I és, com no podia ser d'altra forma, de les nostres contrades, d'aquest rodal d'avellaners. D'entre els fums de la refineria, els fums de les patums locals i el fum que ens venen els polítics, en sobresurt, sòlida però orgànica i mal·leable, lliure però decidida i gallarda, l'Orquestra Camera Musicae.

 

Toquen habitualment al Palau de la Música Catalana —que és, d'un temps ençà, el lloc on es pot sentir millor música del país— però també a l'auditori de Vila-seca, al Teatre Fortuny de Reus i al Teatre Tarragona (de Tarragona, clar). També agafen l'Ave de tant en tant per anar a la 'capital del reino' a tocar a l'Auditorio Nacional. L'ha anat construint al llarg dels anys en Tomàs Grau, que ja és del Camp a ple dret, i és ell qui ha tingut el do i l'encert de reunir un grup de músics sensacional que es balanceja a l'uníson, fets un, ara cap aquí i ara cap allà, gaudint i mimant 'comme il faut' el fraseig i la musicalitat. Són, també en aquesta mobilitat musical, tot el contrari del que és una orquestra de rigidesa funcionarial i estan més interessats, els nostres protagonistes, en la comunicació a través de la música que en fer-se cada any una impactant fotografia promocional, com fan les orquestres del segon tipus. L'exemple paradigmàtic n'és el seu concertino, en Joel Bardolet, un violinista —un artista— d'aquells que se'ls defineix com a «inclassificables» simplement pel fet de tenir idees pròpies, curiositat i valentia (la Patricia Kopatchinskaja és un altre exemple, i de gran projecció internacional, d'aquesta mena de rares —ai las!— feres; precisament, aquesta violinista va col·laborar ara fa unes setmanes amb la Camera Musicae oferint una versió del concert de Sibelius encara en període d'experimentació i recerca que sonava a voltes sorprenent i d'altres divagant —però quin luxe per al públic ser testimoni d'un camí encara obert!).

 

Us podria dir moltes més coses d'aquesta orquestra però en realitat us en parlo a propòsit del darrer concert que els hi he sentit precisament a l'Auditori Josep Carreras de Vila-seca (que té, a més, una de les millors acústiques del territori). Amb el mestre Ros Marbà al capdavant i amb Alba Ventura com a solista, van presentar-nos una vetllada mozartiana absolutament deliciosa. Va obrir el programa el concert dit 'Jeunehomme': un diàleg entre piano i petita orquestra que és pura felicitat i gaudi. La tonalitat de mi bemoll major en domina el discurs però és un mi bemoll major viu i lluminós, sense més pretensió, crec jo, i bastant aliè a la seriositat ritual i codificada d'obres posteriors del compositor també amb els mateixos tres bemolls a l'armadura. Fent evident aquell adagi que diu que allò breu és dos vegades bo, després d'un entreacte per agafar una mica d'aire, va tancar el concert una versió clara i diàfana, molt perspicaç i amb un quart moviment elèctric, de la simfonia dita 'Júpiter'. Aquesta és una simfonia sense clarinets. És a dir, la secció del vent-fusta només està composta per una flauta, dos oboès i dos fagots (tal vegada un flabiol, dues gralles —però ben temperades i agradablement moderades, gràcies a Déu— i dos baixons) cosa que, restada la llagoteria melangiosa o —en el millor dels casos— la cantable dolçor, tantes vegades lligades al clarinet, li confereix un caràcter solar (malgrat el déu romà a que va associada per títol). De festa. Un caràcter més propi del sud que del nord, vaja. És evident que a la nostra orquestra li encaixa perfectament l'escriptura del de Salzburg i no descobrim res si diem que adjuntar-hi l'Alba Ventura, refinadíssima, i el mestre Ros-Marbà (que com a deixeble directe d'Eduard Toldrà és mozartià fins al moll de l'os) només fa que perfilar i afinar el resultat més que positiu, excel·lentíssim, de l'equació. Figuradament: l'Orquestra Camera Musicae no és una orquestra de cambra, és una orquestra que fa música de cambra (que és l'estadi més alt en l'art d'interpretar la música). Com a 'bis', el 'presto' final del Divertimento per a orquestra de cordes en re major va servir com a perfecte colofó a una lliçó de civilitat i humanisme, d'alegria. Tres conceptes que haurien de resplendir, siguin gravats en or o en hilarants llums de neó, sens dubte, en un lloc prominent dels drets i deures de les societats i les persones. Total, res, un divertiment.

 

Escoltar Mozart revitalitza, com afirmen amb exòtiques postes de sol com a fons els posts 'paulocoelhistes' del Facebook. I escoltar-lo d'aquesta manera, ben tocat —que vol dir interpretar-lo, com dèiem, des de l'alegria, des de la intel·ligència i també des de la sensualitat (ço és: l'espai, la llum i el tacte)— em reafirma una vegada més en la idea que en Wolfie, malgrat el que diuen les biografies i el certificat de naixença, era dels nostres. Era del Camp de Tarragona, vaja (o d'algun altre punt, negociable, del mar Mediterrani). Té, la seva obra, aquesta unió de l'extern i l'intern, de l'espiritual i el terrenal, alhora ment i inspiració, d'ànima i cos, que és una alquímia rara de trobar i que, fet curiós però ben provat, és al cor del cor de l'esperit mediterrani, que al cap i a la fi és també el nostre esperit. D'igual manera és clàssic i romàntic a l'ensems: les estructures, en Mozart, sempre són cristal·lines i al mateix temps l'expressió hi és profunda, veritable. Reuneix el millor de l'orgànic i ondulant modernisme amb l'ordre, sempre irònic, delicat i viu, del noucentisme. Cal que en Bilbeny, capitost dels 'freaks' de l'Institut Nova Història, s'hi posi i ho estudiï (o s'ho tregui del barret, parlant amb propietat) i en faci un powerpoint o un vídeo de YouTube. Jo ja ho entreveig: Wolfgang Amadeus Mozart, Wolfgang Masdeu Mozart...




Comentaris

envia el comentari