ÚLTIMA HORA

Catalunya acollirà 60 migrants de l'Aquarius

Bèsties d'enllà, aquí

Als nostres reis, com en totes les altres corts del món, els plaïa d'estar envoltats d'animals. Eren de la seva predilecció les bèsties més salvatges i exòtiques; feres caçades en terres llunyanes o en el més pregon dels boscos. La meravella, també la meravella animal, formava part de la seva monàrquica quotidianitat. I d'entre tots, és evident, la joia de la col·lecció zoològica reial era el lleó: «la pus nobla bèstia que sia; e és dit senyor de les altres bèsties».

 

Però no tot era simbolisme. Jaume II passava hores, conten, embadalit amb les bestioles del jardí i el rei Martí es feu portar un papagai per entretenir les febres que el turmentaven. Joan I s'envoltà de refilets de cadernera i d’altres ocells «per tal quey puxam trobar plaer ara en nostra necessitat». El gaudi estètic, en aquest cas visual, també el trobà Pere el Cerimoniós en els paons de palau, uns animals que «són en abelliment de grans cases e plaers de senyors».

 

Malgrat que en els nostres dies el poder tendeix a voler emmascarar-se i on es troba més còmode és secretejant, segles enrere aquest es definia a través de l'ostentació i s'afirmava en la fastuositat. Les bèsties, com més «assats rares en estes partides» millor hi contribuïen. No obstant, fins no fa massa encara eren a l'ordre del dia els regals de feres entre els dirigents i representants de la societat. Una visita d'un mandatari d'Indonèsia bé podia comportar l’arribada d'uns quants dragons de Komodo al zoològic de la capital tal com nosaltres donem en obsequi pel món exemplars del Llibre d'Amic e Amat de Ramon Llull. Julio Iglesias, fa unes dècades, feu donació al zoo de Madrid d'un lleó que, naturalment, fou batejat amb el nom de Hey.

 

Els tigres, com no podia ser d'altra manera, també eren molt cobejats i cridaven l'atenció. Els seu exotisme i poderosa força no poden ser posats en dubte, així com la bellesa del pelatge ratllat, zebra felina i sanguinària, d'aquest «jantil animal apellat tigris tan gran e gros com hun lehó» (pocs en devien haver vist si el descriuen com «jantil»...). 

 

Altra cosa eren els óssos. Aquests, més propers, han tingut des de sempre un pes molt important en el nostre imaginari cultural. Fins i tot han arribat a ser sacralitzats i erigits en tòtems de celebracions populars. Per això els lleons, més preciosos i rars, eren  apreciats en major mesura a la cort. Ara bé, també en tenien d’óssos, ja que aquests eren més econòmics (tan d'adquirir com de mantenir; no oblidem que l'ós és omnívor però que el seu règim és principalment vegetarià).

 

Bé, l'esplendor zoològica del Casal de Barcelona, com d'altres tantes nostrades i dissortades esplendors, es pot donar per acabada amb la unió amb la corona castellana. Les capitals reials, centres de poder, ja eren unes altres i la Corona d'Aragó passà a ser només una part perifèrica d'un gran imperi. Dels nobles lleons, els refinats tigres, dels ocells exòtics i d'altra fauna la poca noblesa que quedà a Catalunya, mal els pesés, passà a acontentar-se amb un gat i un gos i gràcies. El rector de Vallfogona ho plasmà en uns versos: 

 

"Dos dotzenes de gallines 

Sota la protecció d'un gall 

Tinc, en lloc de papagall 

I aucells de les Filipines." 

 

I de tota aquesta fam de meravella vivent i salvatge encara n'hem pogut veure les últimes fuetades de la cua també aquí, al Camp: els óssos rònecs del Parc del Pescador a Cambrils, la mona engabiada vora el camp de futbol de Vila-seca o els lleons esprimatxats guardats en un mas pròxim al club de tennis Monterols i els esplendorosos i pudents galls d'indi del Parc Sant Jordi a Reus.

 

Prop de l'estació de tren, a La Selva del Camp, ja fa anys que hi pastura, petri, un petit elefant de ciment que, restaurat ara fa poc temps, segueix servint de primerenca muntura als infants del poble com servien els de veritat als fills dels maharajàs.  

 

Els animals, els de companyia i els salvatges, sempre ens han fascinat i ajudat a fer més passatgera l'existència. En ells hi hem buscat el gaudi estètic, l'afirmació del poder i la identitat, l’entreteniment, la companyia, la calma, el consol i fins i tot el miracle. Com el miracle que buscà, anys i panys, amb devoció i convicció d'il·luminat, Joan I en l'unicorn i la seva banya de virtut, deien, remeiera. 

 

 

Unicorn, segle XVII Foto: Public Domain Review




Comentaris

envia el comentari