ATENCIÓ

Un detingut a Tarragona en un operatiu contra una xarxa criminal de tràfic de persones i sostracció de menors

URGENT

Un ciclista, ferit greu després d'accidentar-se a Roda de Berà

Els professionals de la política

Alícia Sánchez-Camacho, durant la fotografia per les credencials de diputada a la carrera de San Jerónimo | Foto: Facebook/Alícia Sánchez-Camacho

 

En la línia de la meva «moderació de merda», com em va definir un bon amic, faré un bitllet polit, educat i moderat quan el cos  em demanava una mica de 'heavy metal'. Passo a parlar de dos professionals de la política, l'Alícia Sánchez-Camacho i el seu home de confiança, Eladio Jareño. 

 

L’Alícia Sánchez-Camacho, expresidenta del Partit Popular Català, expresidenta del grup parlamentari del PPC al parlament català,exsenadora del Regne d’Espanya,  secretària primera del congrés dels Diputats i en política des dels 30 anys,(fa més de dues dècades que predica el liberalisme des de la còmoda posició d’una nòmina pública), és una professional de la política.

 

Qui fou el seu cap de premsa, i cap de gabinet, autor intel·lectual d’algunes de les meravelloses idees que van aplanar el camí cap al desastre de l’1 d’octubre de l’any passat, Eladio Jareño, també és un gran professional de la política. Jareño ha sigut notícia aquesta darrera setmana i per això avui em centraré en ell i no en la Camacho. També hi ha influït, en la tria del personatge a analitzar, que de la Camacho poca cosa més es pot dir que no s'hagi dit ja.

 

Un breu repàs pel currículum d'Eladio Jareño et porta a veure que, excepte Vox, té tots els partits constitucionalistes a la seva vida professional. La seva primera gran oportunitat se la donen els socialistes a la delegació del Govern a Catalunya. El Partit Popular l’hereta i el promou, primer a les ordres de la desapareguda Julia García Valdecasas, i després com home de confiança del desastre de Girona, i no parlo de Puigdemont, sinó d’aquella que quan va veure que no tenia ni idea de com aturar el gir independentista d’Artur Mas, Alícia Sánchez-Camacho, se’n va anar a plorar al carrer Gènova perquè li fessin un forat a Madrid i aquí a Catalunya ja s’ho faran, que s’ha de pagar la hipoteca.

 

Com avançava un parell de paràgrafs més amunt, Jareño ha sigut notícia aquesta darrera setmana perquè ha sigut nomenat per Ciutadans com conseller de la corporació catalana de mitjans audiovisuals (CCMA), l’òrgan de govern de TV3 i Catalunya Ràdio. El mandat d’aquest consell és per sis anys i el salari, la retribució, segons informació de la mateixa CCMA era, l’any 2016, de 105.061 euros. Desconec si els consellers de la corpo, com se’ls coneix popularment, tenen paga doble o no però tindria la seva gràcia que fos que sí, sobretot per aquells funcionaris que han anat a la vaga reclamant cobrar les extres endarrerides per les retallades.

 

No dubto de la vàlua professional com a expert en televisió d'Eladio Jareño, el currículum respon per ell. Sí que dubto de les capacitats dins del món de la comunicació política de qui fou cap de gabinet de Sánchez Camacho i els fets parlen per ells mateixos. Tanmateix, sospito que alguna cosa positiva té Jareño que li ha permès sobreviure i fer aquests salts mortals polítics sense perdre en cap moment el somriure. Sospito que es tracta d'un estómac d’acer capaç d’empassar-se qualsevol cosa. A mi, el meu temps en la comunicació política m’ha dotat d’una capacitat infinita de comprensió de les misèries humanes, fregant la vocació sacerdotal, però no m’ha dotat de la seva capacitat de caure dret.

 

Opino que per les responsabilitats que ha tingut l’Eladio Jareño, i perquè a més a més sap fer alguna cosa més que sobreviure als jocs de trons de la política, no hauria d’acceptar el lloc pel qual l’ha proposat Ciutadans. No l’hauria d’acceptar perquè ell va jugar un paper molt important a l’inici del procés i la seva poca habilitat estratègica està darrere de molts dels fets que han encès Catalunya. Catalunya necessita nous lideratges, a tot arreu, capaços de construir nous consensos i no necessita professionals de la política a més de 100.000 euros l’any.

 

El salt d’Eladio a Ciutadans, com el perfil baix de la seva padrina política, la Sánchez Camacho, el trobo un insult als regidors del PP de pobles petits que es trenquen la cara perquè creuen en uns ideals i ho fan per molt pocs euros al mes i una coça als polítics populars amb autèntica vocació de servei. Com deien els argentins, quan l’època del corralito, «que se vayan todos!» i que en vinguin de nous que a esquerra i dreta, independentistes o espanyolistes, no posin en risc la convivència. Si això ho aconsegueixen, per mi com si es passen 50 anys treballant com a polítics!

 

Afegitó a l'article. Un bon amic em comenta que sembla desprendre's un cert ressentiment d'aquesta columna. Ressentiment  personal cap ni un. Les vegades que he coincidit amb els dos han sigut molt correctes amb mi. Ressentiment polític i una certa petició de responsabilitats, total i absoluta. Em fa molta ràbia que molts dels qui van estar a l'inici del procés ara visquin amagats en altres nòmines públiques i mentrestant hi hagi gent, tant d'un cantó com d'un altre, tant independentistes com espanyolistes, que viuen el problema Catalunya-Espanya, el primer problema polític que els professionals de la política no han fet res més que empitjorar, com si fos el més important de les seves vides.