Mir desencadenat

El Camp de Tarragona, vist per Joaquim Mir. — Google Art Project

 

El pintor Joaquim Mir podria haver sortit perfectament d'alguna de les novel·les de Joan Puig i Ferreter. Fou un personatge salvatge i excessiu, sòrdidament sentimental (com el seu amic d'infantesa Isidre Nonell, més cosmopolita), tumultuós, de tracte difícil, més bèstia que home (també físicament). Una força desfermada com un oratge mitològic. Per això es trobà com a casa durant la seva estada al Camp de Tarragona, terra aspra i dura sempre fecunda per a temperaments enquimerats i anàrquics.

 

Uns anys abans de fer cap —al perdre justament el cap, l'enteniment— a l'hospital psiquiàtric Pere Mata de Reus, el pintor havia arribat a un dels cims del seu art i de la seva originalitat (pictòrica i pública) al final del temps que passà a Mallorca.

 

La seva estada en la més gran de les Balears fou un vertader mannà d'inspiració. Encara no complerts els trenta anys, com el nostre protagonista, també vagarejava per l'illa Santiago Rusiñol, que tot i veure de les mateixes fonts (l'avantguarda parisenca i, en aquell moment, l'illa mateixa on es trobaven) sempre fou, en comparació a Mir, més equilibrat i contingut.   

 

A l'illa, Mir entrà en un estat d'excitació creativa fora mida. Buscà com un foll, en una illa, l'isolament. No volia que ningú li robés un d'aquells paratges secrets que descobria i que serien el tema d'algun dels seus quadres. El guiava una gelosia manicomial. Era capaç, la tela lligada a l'espatlla, de grimpar parets ben rectes, lluny d'on podia arribar qualsevol altre ésser humà, per tal de tenir només per a ell i davant dels nassos les roques més monstruosament impactants, les resplendors més exuberants.   

 

Arribà a estimbar-se de dalt a baix d'un penya-segat (cosa que afectà de manera definitiva la seva pirotècnia mental, ja més o menys tarada de fàbrica) i no morí mercès a que fou trobat, en plena nit, rebregat com un gos abandonat, pels convilatans del llogaret on s'allotjava.   

 

Tot era a fi de bé. A fi de bé pel seu treball, vull dir. Perquè el paisatge i res més domina la seva pintura. Ja fos aquell hort de cols que li valgué les primeres admiracions, ja fossin les cales de Mallorca que li portaren la fama.   

 

Mir pintà sempre cara a cara amb el paisatge. A ple aire. El taller era per a ell una ignominiosa i castradora gàbia. Davant del paisatge es lliurava a la feina de manera incondicional. Sense ni control, ni mesura, ni reflexió, ni cautela ni res de semblant. Només abandó i deliri. Èxtasi.  

 

Diuen que veure'l pintar era un autèntic espectacle de vistosos escarafalls i altra cridòria gestual. Plantat el cavallet, el pintor es deixava anar tot ell, cos i ànima, a transportar sobre la tela allò que tenia al davant passant-ho pel sedàs de la seva visió esbiaxadíssima de possés, d'irredreçable obsés. Pintava tocat per un frenesí entusiasta i desbordant. Animal. Dionís com a únic Senyor.  

 

Infatigable, acabava les llargues jornades de treball fet un Sant Llàtzer empolainat pels colors de l'arc de Sant Martí, com ara un pantocràtor romànic desfigurat, empastifat de pigment i amarat de suor. La seva era una tècnica rudimentària en extrem, brusca i temerària. Utilitzava tant els pinzells com d'altres extremitats del propi cos. La pluja i el vent, llamps i trons, li eren ben bé igual. Ell pintava.   

 

Joaquim Mir i la seva obra són l'antítesi perfecta del virtuosisme del reusenc Marià Fortuny, amb qui sí que compartí l'afany, la dèria, d'atrapar allò que brilla sobre, entre i en les coses: la llum. Mir fou un intuïtiu. Mai no acabà de saber dibuixar del tot. Emparentat amb un impressionisme que ell no conegué més que superficialment, ja prou ocupat com estava en el seu propi camí, sempre es considerà un realista. "Jo pinto i prou".   

 

Justament, al sortir del Pere Mata tornà a gaudir d'un altre moment d'esplendor creativa. La sèrie d'obres que pintà a L'Aleixar —on s'allotjà al mas de Segimon, propietat de la família de la muller de Marià Manent— són del millor de la seva producció.   

 

Fou una mena de cíclop de potència còsmica. Un eixelebrat d'ànsia pantagruèlica. Reialme de la ganyota tectònica i de la sensibilitat floral més impúdica. Com el seu art: voluminós, informe. Matèria espessa i rugosa (com la barbassa que li arribava, de jove, fins a les parpelles). Magma biològic i pura energia. Un exabrupte de la naturalesa.

 

L'Aleixar, vist per Joaquim Mir — Google Art Project




Comentaris

envia el comentari