I quan es despertà, Pilar Rahola encara estava allí

Pilar Rahola, un dels rostres més coneguts del procés català Foto: TV3

 

 

Aquest article serà pessimista. Qualsevol que miri la realitat amb uns mínims d’objectivitat i, per tant, realisme, no pot concloure res més que venen mal dades, molt mal dades.

 

El president del govern espanyol, Pedro Sánchez, ha convocat eleccions generals pel pròxim diumenge 28 d’abril. Ho fa obligat després de veure com els independentistes catalans li han tombat el projecte de llei pressupostària, els pressupostos generals de l’Estat. Sense calés és molt difícil jugar, fins i tot per una persona tan aventurera com el president Sánchez.

 

Les esmenes a la totalitat presentades pel PDeCAT i ERC tenen tot el sentit polític del món. Amb el judici pel mig, amb la fotografia del president d’Esquerra, Oriol Junqueras, assegut al banc dels acusats, jugant-se el seu futur, quin sentit té parlar d’inversions? Com pots parlar del corredor del Mediterrani quan al davant et parlen de llibertat?

 

Pedro Sánchez, en un exercici a mig camí del cinisme i de la ingenuïtat, ha pensat que amb la seva sola presència i uns números, els pressupostos, igual de ben plantats que ell mateix, els independentistes caurien rendits als seus encants i podria governar 10 anys o més. El tema català no va de cèntims!

 

Ara, a Sánchez, li agafarà el relleu la fórmula andalusa. La fórmula andalusa, (PP+Ciutadans+Vox), substituirà la teràpia del ibuprofè, citant al ministre Borrell, per la del ball de bastons i tampoc servirà de res. No servirà de res ni per encarar el problema català ni per donar l’estabilitat necessària a Espanya i evitar la següent crisi econòmica que comença a mostrar la poteta negra i peluda rere la porta.

 

Catalunya i el partidisme són els dos grans eixos narratius de la política arreu de l’Estat.  El partidisme, entès com a tacticisme de molt curta volada, veu la llum amb l’infame «no és no» tota una glossa als interessos particulars del seu autor, l’ara president Pedro Sánchez, i una sonora puntada als collons dels interessos generals. El «sorpasso» no nat de Podemos al PSOE també podria comptar com a moment fundacional del partidisme.

 

El partidisme és el fantasma que amenaça el futur tripartit de dretes. D’aquí no gaire, Santiago Abascal, l’home armat de la política espanyola, es veurà temptat de fer un «sorpasso» al PP i au, sant tornem-hi, unes altres eleccions generals.

 

D’altra banda, el problema català, amb les seves dues cares, la cara amable i entusiasta dels milers i milers de catalans i catalanes que creuen fermament que el seu futur serà millor en una república catalana; i l’altra cara, la cara grassoneta, cínica, del color verd de qui té corcada l’ànima, la cara de Pilar Rahola, per entendre’ns,  és el problema majúscul de la política espanyola.

 

La dreta espanyola va encarar malament el problema català creient, en un primer moment, que era una qüestió de negocis, com solia ser  amb CiU. També va tenir la seva «operació diàleg» amb la tètrica Soraya Sáenz de Santamaría al capdavant. I finalment li va passar el problema a la justícia, enfangant-nos a tots per molts i molts anys.

 

L’esquerra espanyola no té alternativa, més enllà del màrqueting, per solucionar el problema català. Al president Sánchez se’l recordaràpel  «relator» i «l’aeroport El Prat-Josep Tarradellas».

 

Ni PSOE ni PP han encarat l’arrel del problema, que són els dos milions de catalans, gent normal i corrent, gent sense odi, en la seva immensa majoria, que no veuen futur dins el projecte de convivència que suposa Espanya.

 

Aquests dos milions de catalans han aparegut en els darrers anys. Paga la pena recordar que fa poc més d’una dècada Esquerra estava  al llindar de la desaparició. Aquests dos milions de catalans necessiten rebre un missatge que els convenci que Espanya és el futur.

 

I mentre aquest missatge no arribi, mentre els partits independentistes no perdin suport electoral, dormi qui dormi al Palau de la Moncloa corre  el seriós risc de, un bon dia, quan es desperti i obri els ulls vegi que, com en el conte de Monterroso, Pilar Rahola, entesa com a metàfora de la pitjor cara del procés, encara estava allí.