ÚLTIMA HORA

🚧 L'autopista AP-7 continua tallada al seu pas per l'Ampolla

Dies de calor i estelades

10 de juliol de 2010. La mani contra la sentència del TC. Amb López Tena i Justo Molinero, entre d'altres. — Òmnium Cultural

 

 

 

A part d’un parell de Diades al Fossar de les Moreres en temps molt i molt pretèrits, podríem dir que el meu primer 11 de setembre va ser un 10 de juliol. El de l’any 2010 concretament. Va ser en aquella manifestació del “Som una nació. Nosaltres decidim” que es va fer per protestar pel recurs d'inconstitucionalitat contra l'Estatut de 2006. Val a dir que jo també havia votat en contra d’aquella proposta d’Estatut en el Referèndum Estatutari que es va fer el 2006 perquè el trobava massa tou i poc ambiciós. O sigui que el meu primer 11 de setembre va ser un 10 de juliol assistint a una manifestació en protesta per una resolució que negava un text que jo també havia negat. Els camins del catalanisme són inescrutables i jo, com a bon patriota, volia contribuir a aquest esdevenir nacional estrambòtic i barroc. D’aquella manifestació recordo la sorpresa per la quantitat de gent que hi havia, el contrast amb aquells dies on exterioritzàvem el nostre independentisme cantant “No volem ser una regió d’Espanya, etc” en festes majors de poble o portant una estelada enganxada a la carpeta de l’institut.

 

Crec que no vaig anar a la diada del 2010 però no ho puc assegurar. Són tantes, ja, que les confonc. A la del 2011 sí que vaig fitxar. Tothom anava una mica al seu aire, hi havia diverses consignes però es confirmava el canvi de tendència, el pas d’un independentisme quasi friqui a un de més mainstream. Estava a punt d’arrencar el bull però el caldo encara no feia xup-xup.

 

L’11S de 2012 va ser una altra cosa. La llavors recentment estrenada Assemblea Nacional Catalana i altres organitzacions va muntar un xou descomunal que va desbordar totes les previsions. Vaig veure gent del meu poble, de famílies de dretes i espanyolistes de tota la vida, manifestar-se per la independència. No donava crèdit. Per primera vegada vaig pensar que hi havia una remota possibilitat que jo mateix acabés assistint a l’alliberament nacional. El més important d’aquell any, però, va ser que vaig cantar tantes vegades els Segadors que en vaig memoritzar per sempre més la lletra.

 

El 2013, va ser el de la Via Catalana, el del sacrifici més gran que he fet mai pel país. Prefereixo ser estomacat per la Policía Nacional a cops de porra que repetir el viacrucis de la Via Catalana. Aquell any, endut per un entusiasme patriòtic que creixia sense aturador i veient que faltava gent al tram de la Via situat al Perelló, a casa ens hi vam apuntar sense pensar-nos-ho dues vegades. Les dues hores que vam estar per arribar al tram que ens tocava, les quatre hores tirats en un tram de carretera remot, agafant-nos les mans amb famílies estranyes, amb una calor inhumana i cap ombra per fer-hi front, l’hora que vam estar per treure el cotxe del lloc on havíem aparcat i les tres hores més que vam estar per tornar a Tarragona ens van fer plantejar seriosament la possibilitat de passar-nos a l’esquerra equidistant. Hi va anar d’un pèl.

 

Tot i aquell trauma, l’11 de setembre de 2014 previ a la consulta del 9 de novembre, la meva personalitat tova i voluble va cedir davant el punt emotiu que representava el fet que feia 300 anys de la capitulació davant les tropes borbòniques. Cap a Barcelona, doncs. Va ser l’any de la V al llarg de la Diagonal i la Gran Via de les Corts Catalanes, una V que, deien, significava “via, voluntat, votar i victòria”. En fi, allò ja era processisme en estat pur. “La consulta del 9N, però, ho canviarà tot”, em vaig dir per no donar-hi més voltes. La consulta no va canviar res i, malgrat tot, l’11S de 2015 vaig tornar a Barcelona. No em pregunteu per què. No m’ho explico, em devia deixar endur pel processisme en el seu moment més àlgid, per aquella fabulosa sublimació de performances, cors i danses que ens havia de fer lliures.

 

El 2016, com que la manifestació es feia a cada capital de província i a mi em quedava sota casa, no m’hi vaig poder negar. Hauria estat de català dolentíssim no baixar els 4 pisos que em separaven del carrer. Vaig baixar, doncs, vaig remuntar la Rambla Nova de Tarragona, vaig anar a tocar ferro com faig molts diumenges a la tarda i vaig tornar cap a casa.

 

L’any següent era la Diada prèvia al Referèndum. “Cal reforçar la mobilització de cara al’1-O” em deia per no acceptar que a aquelles alçades ja era un ionqui del Procés, que necessitava manifa en vena. Tot i que el Referèndum era a tocar, la manifestació em va semblar un pur tràmit. La gent vam ser a lloc a les 17:14h i cap a les 17:18 h la majoria ja tiràvem cap a casa.

 

De Diada en Diada va arribar la de 2018 i....sí amics i amigues, una vegada defensades les escoles, fet el Referèndum, guanyar-lo i després de menjar-nos el resultat amb patates i doble de ketchup vaig tornar a Barcelona. Una veueta interior que no sé si era producte de la meva addicció processista, del meu amor a la pàtria o d’una mala digestió del sopar de la nit anterior, em deia que ho havia de fer pels presos polítics, que era una última oportunitat per demostrar a Madrid que encara érem forts, que faríem la República, potser primer digital, sí, però que després faríem la de veritat. Així doncs, com un zombi del Procés, vaig anar un altre cop al Cap i Casal, a aquella manifestació que a mi em va semblar una crua certificació de la derrota.

 

Enguany, 10 anys després, he superat la síndrome d’abstinència. Mentre a Barcelona se celebrava la manifestació de la Diada, jo, des de la terrassa de casa, des d’on veia la Catedral de Tarragona a llevant i la Mussara a ponent, vaig resar a aquests dos puntals espirituals del Camp, —per si algun dels dos m’escoltava— i els vaig demanar que almenys els meus néts puguin veure la independència que ni jo ni segurament els meus fills veurem. A hores d’ara i tal i com està el panorama, aquesta em va semblar la millor contribució que podia fer per la llibertat del país.