Any rere any

El calimotxo tacava lleument el puny de la seva jaqueta fina. La tardor s'acostava humida i aquella llauna de Coca-Cola mig buida, mig plena de vi, augurava l'amagatall perfecte dels pares, els primers glops d'alcohol ennegrit en una Santa Tecla esperada.

 

El tiet gran, en trobar-se'ls pel carrer Major, els aturava burleta, «Coca-Cola, mecagondéu?», reia cofoi, sabedor dels petits secrets comuns, de la joventut compartida i la curiositat imparable, repetitiva, ancestral. No ho sabien llavors, però els adults no neixen ahir, ni ells no eren pas tan únics, ni tan importants.

 

Els primers cigarrets d'amagat, sota les pedres taronges, respiraven negra nit i matinda i un sabor especial que mai més tornaria, tacat d'un esperit rebel, però bondadós, de la festa ràpida i l'horari acordat, de les 'tonteries' a la llum de la lluna.

 

Aquell Ballantine's amb cola del Camp de Mart, saborós i alegre com ell sol, i el primer petó a les grades de la plaça de braus, sentint uns Estopa a la cima, els despertaven ràpidament d'una adolescència pacífica i els impulsaven cap al plaer a flor de pell, el desig i les il·lusions més ocultes.

 

L'esperit de la patrona, les curtes nits de setembre, ho tenyien tot d'un filtre vidriós, entre folklore i gentada, d'un neguit feliç que ho tornava tot intens, sovint patètic, amablement preciós. Ells, suposadament invencibles, esperaven el gran amor, mentre Santa Tecla els abraçava curosa, eterna i especial, tal com abraça el cor valent de tants joves, any rere any.