Digue'm el teu prefix i et diré qui ets

Santa Coloma de Queralt, un poble frontissa que cal conèixer. — Àngel Ullate

 

 

 

Som un país de fets incomprensibles. No fer la DUI proclamant la República el 3 d'octubre del disset, deixar morir a Martí l'Humà sense descendència o permetre que l'any 1913 l'Institut d'Estudis Catalans aprovés les Normes Ortogràfiques que eliminaven el dígraf -ch per escriure l'oclusiva velar sorda a final de paraula. Aquest article, però, no pretén versar sobre el lament de no poder escriure normativament paraules com 'antich', 'llach' o 'amich', sinó sobre l'assumpte possiblement més inexplicable de la nostra benamada terra: que Santa Coloma de Queralt formi part de les comarques de Tarragona.


Per trobar-hi una explicació caldrà que ens posem una mica viquipèdics. Ubicada a l'extrem nord-est de la Conca de Barberà, Santa Coloma de Queralt és una població que ha viscut històricament en una mena permanent esquizofrènia d'identitat, per bé que des de fa més d'un segle i mig els seus habitants saben que formen part de la mateixa província que un senyor de La Sénia o una senyora de Batea. La història ens diu que el primer document que fa referència a la població de Sancta Columba, datat del 976 dC, situa la vila en el territori de la «Marca, davant els confins d'Hispània», és a dir, terra de frontera entre la Catalunya cristiana i la musulmana. Aquesta dada ens permet afirmar que Santa Coloma és, en efecte, un enclavament de la Catalunya Vella que administrativament forma part de la Catalunya Nova. 

 

Potser per això aquesta vila de carrers estrets, places porxades, balcons amb geranis cromàtics i culs-de-sac amb olor de carn d'olla podria tenir la bellesa provençal d'un poblet de l'Empordà però mostra la característica decadència siciliana i deixadesa urbanística dels pobles de Tarragona. Per si això no fos prou, el poble formava part fins al s.XIX del partit judicial d'Igualada (Barcelona) i s'erigeix espiritualment com a capital de la Baixa Segarra, una comarca natural entre l'altiplà de la Segarra, la Conca d'Òdena i el riu Gaià, que l'any 2004 va iniciar el debat sobre la seva fallida creació, hipotèticament ubicada dins de la província de Lleida. I per acabar-ho d'adobar, el poble va rebre la protecció del Rei de França durant la Guerra dels Segadors, passant-se a dir per un breu temps Santa Maria La Reial. Tres segles més tard, durant els anys de la Guerra Civil, va patir un nou bateig municipal per dir-se Segarra de Gaià.


Amb tots aquests referents, el més lògic seria imaginar-se algú nascut a Santa Coloma com una persona absolutament marejada, perduda i desubicada al món, gairebé un apàtrida administrativament parlant, un ciutadà desprotegit i desarrelat més enllà dels confins del mateix terme municipal de l'antiga baronia de Queralt. Per comprovar-ho, vaig decidir anar-hi a fer un tomb, ja que feia uns quants anys que no visitava el poble. El millor de no ser periodista és que quan vaig de periodista m'aboco al cent per cent en el paper, voltant pel món amb el delit de ser una barreja del Josep M. Espinàs dels Viatges a peu i el Luis Buñuel del documental Las Hurdes.

 

Va ser així com vaig arribar a Santa Coloma amb el bloc de notes a la butxaca, la càmera del mòbil a punt de treure fum i unes ganes irrefrenables de conversar amb persones provincialment tarragonines, anímicament lleidatanes, dialectalment barcelonines i moralment gironines. Seduït per un tractor aparcat en doble filera, vaig asseure'm a la terrassa d'un bar de la Plaça del Portal, just a la porta de l'antiga muralla que dóna accés al call jueu; malgrat ser dissabte, el bar era ple de gent amb cara d'haver anat a treballar, sobretot de pagesos que devien venir d'algun dels camps de cereal que envolten el poble. El meu interès no era descobrir quin d'aquells homes era l'heroi de la Catalunya Interior que havia aparcat un John Deere com qui deixa el cotxe amb els quatre intermitents per treure diners del caixer, sinó preguntar-los, sobretot, si se sentien tarragonins. El que no esperava era que aital pregunta aixequés tant rebombori entre els parroquians, ja que davant la resposta d'un d'ells: «Tarragoní? Això és la Baixa Segarra, nen, de tota la vida!», un altre li va etzibar: «Ja pot ser tan Baixa Segarra com vulguis, que el teu telèfon comença per 977!».


¿És Santa Coloma de Queralt un poble amb la societat dividida?, em vaig preguntar. ¿Hi ha una guerra social invisible entre afins al sudisme tarragoní i partidaris de la Santa Coloma que mira cap a Tàrrega o Igualada? ¿Té la Baixa Segarra la mateixa validesa legal que la República Quàntica de Catalunya proclamada el 27 d’octubre de 2017? ¿És l'expressió «Digues-me quin és el prefix del teu telèfon» l'equivalent colomí del castís «Qué pone en tu DNI»? ¿Podem afirmar, doncs, que la vila ubicada en la cruïlla de camins més singular de Catalunya és una analogia en petita escala de la realitat del país?

 

Temptat de preguntar si el poble té un exalcalde a l'exili vivint a Waterloo, vaig seguir la meva investigació pels carrers del centre, caminant com un badoc per la Plaça Major, que té forma de trapezi i un 97% de balcons engalanats amb una estelada, un llaç groc o una pancarta reclamant la llibertat dels presos polítics. La plaça, també anomenada 'de les Eres', manté encara el mercat els dilluns, privilegi que va rebre la població l'any 1222 ni més ni menys que del Rei Jaume I, segons va explicar-me M.B., un noi que no superava els trenta-cinc a qui havia demanat foc mentre em dirigia al castell dels Comtes i amb qui vaig acostar-me, després, fins a l'església i el Carrer Major.

 

La seva història, al capdavall, va ser la que més fàcilment va permetre'm comprendre el cacau mental amb el qual vivien els colomins com ell: era un tractorista autònom que treballava per pagesos de la Segarra, la Conca de Barberà, l'Anoia i el Penedès i, en paraules seves, «baixava a Barcelona dos cops l'any». Aquell personatge que semblava extret dels Records de la darrera carlinada de Marian Vayreda va explicar-me que mai no havia tingut sort amb l'amor, que tots els de la seva edat havien fugit a Barcelona o a Tarragona als divuit anys, que al poble feia temps que demogràficament anava de mal en pitjor i que a casa seva ja temien que es quedés per vestir sants. Resignat, frustrat i desesperat, va confessar-me que «aquí ni el Tinder serveix, ja que si el cercador no busca a més de 30 km al radi no hi trobes mai ningú».


Vaig afirmar, aleshores, el que ja intuïa: que Santa Coloma de Queralt no és una vila ni tarragonina, ni lleidatana, ni barcelonina, sinó un món a part amb coordenades pròpies, com totes les ciutats de frontera. Com tots els territoris de pas, fins i tot aquells on ja fa temps que, per desgràcia, no hi passa gaire gent. 

 



Comentaris

envia el comentari