Ferides obertes

No és fàcil veure com el país canvia des de la redacció Foto: Toni Cabanillas

Em confesso trist, molt trist, entre indignat i abatut. Venim de dies frenètics on he vist un allau d’imatges que mai vaig pensar que viuria. Mai. Intentaré ordenar les idees, tot i que he d’avisar que un està ja esgotat físicament, mental i -sobretot- emocional.

 

Al cap i a la fi, el que hem vist aquesta setmana són les cicatrius d’unes ferides obertes que sagnen des de finals del 2017. Unes ferides que seguiran obertes, em temo, durant generacions.

 

No podem perdre de vista que el focus real és una protesta massiva, envejablement pacífica, en contra d’una sentència injusta, agressiva i violenta que engarjolarà durant anys a nou homes i dones de pau.

 

La resposta impecable de milers de ciutadans, sí, s’ha vist empanyada per una espiral de vandalisme nocturn sense precedents que ni representa ni representarà el sentiment independentista; que és i seguirà sent un moviment escrupolosament pacífic.

 

Per primera vegada, però, cal afegir a l’equació un nou ingredient important: la ràbia acumulada de qui se sent insultat. A la revolució dels somriures se li ha esborrat de cop. I què esperàveu, després de condemnar a dos pacifistes a 9 anys de presó per la ridícula ‘violència’ de pujar a un Pàtrol? Riuria, si no fos per la gravetat històrica del cas.

 

Quanta irresponsabilitat! Un segle entre barrots, en total, per escapçar un moviment radicalment pacífic. He vist a una democràcia fràgil retorçar el seu propi ordenament jurídic per tal d’escarmentar presos polítics. Quanta irresponsabilitat.

 

He vist un Partit Socialista a qui se li ha caigut el socialisme, un Partit Popular altament impopular, uns Ciutadans de perifèria i un Podemos que no pot.

 

He vist també policies que atropellen manifestants, agressions a periodistes, un periodisme agressor (i agressiu) i una rectora entre llàgrimes. Per mi, senyora Figueras, va estar a l’altura.

 

He vist també un govern que no governa: quanta irresponsabilitat, senyor Torra! Un discurs infame a mitjanit que hauria de ser una catapulta política ben lluny de Palau. Urgeix la seva dimissió, perquè un president que no entén el seu país mai estarà habilitat per liderar-lo.

 

Serà bo que ens aprenguem a envoltar de gent que pensi diferent a nosaltres, però que certament pensi. I que ens cuidem entre nosaltres, perquè només nosaltres ho podem fer.

 

Deia Salvador Allende que la història l’escriuen els pobles, i està a les nostres mans evitar que signem entre tots una tragèdia col•lectiva. Hi sobra testosterona, i hi falta valentia. Hi falta empatia. És l’hora dels valents.




Comentaris

envia el comentari