ÚLTIMA HORA

Catalunya acollirà 60 migrants de l'Aquarius

Dos tresors

Els al·lucinats. Fa bastants anys, quan era petit —vaja, més petit que ara, vull dir— vaig conèixer no sé com l'existència d'un llibre que al meu entendre —l'entendre d'un infant que tot just començava a apassionar-se per la música i tot el que l'envolta— havia de ser i contenir quelcom de meravellós: Converses amb compositors famosos d'un tal Arthur M. Abell, editat l'any de la Barcelona olímpica per Artur Martí i Gili i distribuït per la Llibreria Gaudí. Exactament, la Llibreria Gaudí de Reus (carrer Galera 12), aquella utopia del barbut Isidre Fonts, selvatà i al·lucinat, com també ho foren en Puig i Ferreter i en Gassol, de l'estirp dels posseïts pel geni d'aquest rodal d'avellaners. 

 

Dit i fet, mon pare baixà a Reus des de la Selva, on també vivíem nosaltres, i me'l va comprar. La lectura d'aquest petit llibre de mida perfecta, no gaire més de dues-centes pàgines i amb portada d'un bell color crema i un ús excessiu però suculent de la llampant tipografia d’Arnold Böcklin, em va esdevenir un goig continuat. Un llibre que era com d'un altre temps i no pas, de ben segur, d'aquells anys 90. Era un recull d'entrevistes d’un violinista americà que va recórrer Europa a finals del segle XIX, un cant al pensament obsolet, espiritualitzat i desfasat d'aquella època que, com és normal en algú propens a meravellar-se fàcilment, no em va decebre gens ni mica. Llegint-lo i rellegint-lo, ara començant per aquí i ara per allà, mirant i remirant obsessivament els fantàstics fotots que l'il·lustraven. Totes aquelles vivències que explicaven al senyor Abell gent com Strauss (el bo, el Richard, no el dels potxim-potxims i pararam-pararams), Wagner (a través del seu deixeble, eixut i ensopit com la seva música, Engelbert Humperdinck), Grieg o Brahms. Aquest últim se'm va revelar riquíssim i apassionant (si bé la seva música sempre m'ha semblat un pèl massa feixuga i intel·lectualitzada), amb una cultura tan vasta que l’adjectiu es queda curt i que no menystenia —ans el contrari, ja que semblava que eren el centre de les seves passions— els més diversos fets; com ara saber-se la Bíblia de memòria (números de versicles inclosos) o la seva adoració per tot quant mèdium, mag, saltimbanqui o xarlatà. 

 

Uns anys i uns llibres després. Aquest llibre dels compositors i L'ocell de foc d’Emili Teixidor a la col·lecció Vaixell de Vapor van ser la meva iniciació al vici de la lectura. Així doncs, durant molt de temps no podia faltar en tota anada a Reus des de La Selva una visita a la llibreria Galatea (carrer Jesús 5-7), al seu sempre atent equip de treballadors, a la seva olor característica —que si tinguéssim un Proust nostrat diria que era una olor com de cambra d'endreços amb bol de llet i galetes i terrina de menjar blanc, ja que lo de les magdalenes, en la seva forma francesa, és cosa massa cosmopolita— i  a la seva distribució en dos pisos, amb aquella escala senyorial i alhora moderna al centre que la convertia per a mi en una sort de biblioteca borgesiana que, ai las, era finita i havia quedat a mig fer. No era infinita però ja feia el fet. Què més volem nosaltres, gent de comarques! Amb això ja en tenim prou per a fer volar la imaginació. Uns tenen la tramuntana, nosaltres ens tenim a nosaltres mateixos. Allí és on durant molts anys vaig adquirir, per a després devorar, els meus primers clàssics (al fons a la dreta). 

 

Un ai al cor. Unes setmanes abans de les passades vacances de Nadal vaig llegir un post al facebook de la llibreria Galatea. Un post que em va estremir i deixar glaçat. Parlava de renovació. És més, aquesta renovació ja estava en marxa i seria realitat en breu. La cosa ja era un fet. Havien abandonat els suaus, nobles i familiars colors beix de la fusta per una mena de paisatge post-nuclear d'un groc rutilant i un negre definitiu, tots dos extrets sense cap mena de dubte del catàleg Pantone® per a usos industrials. I no tot s'acabava aquí! També havien (m'havien!) capgirat les prestatgeries i les seccions i hi havien entaforat pantalles de televisió i d'altres ginys electrònics tot situant les novetats i els best-sellers en primer pla d'atenció. Són els signes del temps, i no seré jo qui jutgi qui a més de vendre llibres també vol fer diners i, a més, com un savi de les verdures ja ens va alliçonar fa uns anys, els petits canvis són poderosos. Però coi! Potser no cal fer-ne un gra massa! Això del groc i el negre ho trobo molt gros!

 

Una mica de calma i reflexió. Això mateix, amics, no cal alarmar-se: no hi ha mal que per bé no vingui, que diuen els capellans i les tietes. Aquesta no massa grata sorpresa nadalenca ha propiciat que tornés a apropar-me i a entrar a la Llibreria Gaudí, de les virtuts de la qual us parlava al principi i que feia temps que tenia oblidada. I a retrobar-hi el gust sempre plaent de remenar les seves piles curulles fins a vessar de llibres, aparentment caòtiques on, a voltes, fins i tot cal estirar el coll de manera sobrehumana per tal de ben albirar-ne els que es troben més amunt (com és el cas dels del nostre Joan Ferraté chez Quaderns Crema, a dalt a la dreta).

 

Ara al anar a Reus el gaudi és doble. Gràcies a Déu i a Sant Pere la Galatea no ha perdut la seva olor de sempre i encara hi ha una bona secció de clàssics (que ja no es troba al fons a la dreta del primer pis, sinó al segon) i ara és a dos llibreries on hi passo el matí, la tarda o el moment que sigui.

 

Reusencs i gent del Camp, gent del llamp, «amics meus tots» que deia aquell, aneu-hi en massa, a la Gaudí i a la Galatea, cadascuna amb la seva personalitat i el seu encant. Són part de les nostres vides. Aneu a una si sou més així o aneu a l'altra si sou més aixà, o a les dues, com jo. Hi ha gent per a tot, què hi farem. Potser no tenen el charme de madame Kerber, sempre repintada en escreix, i de la seva Les Cahiers de Colette (rue Rambuteau 23-25, París), ni, just a l'altre cantó del riu, l'aire bohèmic i la història que atrau masses ingents de turistes iphone en mà de la Shakespeare and Company (rue de la Bûcherie 37, quilòmetre zero de França), ni potser tampoc aquell ambient carregat i tronat, d'ahir, de certes llibreries vieneses on de ben segur encara hi entra de tant en tant a comprar Stefan Zweig, però a Reus hi tenim dos tresors i cal que tinguin feina per molts anys més per tal que nosaltres en puguem gaudir. Aneu-hi, regireu, estireu el coll, demaneu el que no tinguin, encara que ara siguem a l'era d'internet, Amazon i d'altres mandangues i enganyifes. A Reus hi tenim dos tresors.




Comentaris

envia el comentari