Malgrat les hòsties que s’ha emportat en la vida, aquest cronista sud(orífic) encara creu —potser d’una forma una mica pueril i ingènua— en la bondat de la raça humana, i especialment creu i s’ha convençut que aquest estiu (ara si, aquest si, va de debò) a la fi hem vist les orelles al llop, i ens n’hem adonat tots plegats que anem de pet cap a un infern climàtic de proporcions apocalíptiques on si no hi posem remei morirem tots rostits a la brasa i sense ni una gota d’aigua en el nostre cofoi i menut país de república pastoral, mentre asfaltem alegrement i ampliem autovies i autopistes com si s'hagués d'acabar el món.

Perquè efectivament, malgrat percebre aquesta conscienciació col·lectiva, per contra també percebo que en línies generals continuem vivint com si no passés res en absolut, com si la cosa no anés amb natros, i que si, que a casa separarem i reciclarem la nostra merda o usarem bosses de tela amb missatges motivacionals per a baixar al súper de la cantonada, però també sembla que l'orquestra del Titànic toca amb més força, que ha apujat el volum, i que per si de cas, aquest estiu marxarem a Tailàndia quinze dies, col·lapsarem diàriament l’AP-7 a 50 graus, o ens fotrem un creuer tot inclòs per les illes gregues, i que la cosa ens agafi amb la panxa plena; que hom —és clar— no vol perdre els privilegis adquirits de classe mitjana que consisteixen bàsicament a viatjar a l’altra punta del món perquè ens surt de l’entrecuix pelut, i anar amb el cotxe —elèctric, naturalment— fins per anar a cagar i continuar bàsicament amb el mateix model de mobilitat que ens ha portat fins al desastre.

Però bé, malgrat percebre que en termes generals s’està entenent la gravetat de l’assumpte, i que ens agradi o no els proletaris serem els qui les passarem més putes i els qui pagarem els plats trencats (els rics, bàsicament, continuaran fent el mateix), i hi ha un tema del qual crec que no se’n parla prou, i que també ens afectarà de forma dràstica en totes les nostres activitats diàries: en diria la conciliació climàtica. I és que penso que el canvi climàtic ens portarà també com una conseqüència força greu un canvi en els nostres horaris, en la nostra quotidianitat. I és que caldrà adaptar per la força els nostres horaris a la nova realitat climàtica que ja ha vingut per a quedar-se, i que segur que empitjorarà en els anys vinents.

Penso que, d’aquí a no massa anys, avançarem molt l’hora en què els pobles i ciutats es posen en marxa, que quasi tot s’aturarà en les hores de màxima calor perquè senzillament no es podrà sortir al carrer sense córrer el risc que convertir-te una sopa i fer xup-xup barrejat en asfalt, i que tornarem a emprendre-ho tot a última hora de la tarda o directament al vespre. A Tortosa, per exemple, aquests dies no s’ha pogut trepitjar cap parc infantil entre les 12?h i les 18?h, a risc que la canalla agafés una insolació greu. I ja no parlo de feines al carrer o a l’aire lliure. Parlo d’activitats tan senzilles com per exemple anar a comprar o anar a recollir la canalla a escola a les dotze (o en el nostre cas, a la una) i anar caminant fins a casa, per després portar-les a les tres de la tarda; sense esclar, haver d’agafar el cotxe, que d’això es tractaria, no?

Per què de debò, algú amb dos dits de front creu sincerament que es podran seguir mantenint els mateixos horaris com si no passés res en absolut? El canvi climàtic no va només de reduir consum energètic i de decreixement. El canvi climàtic va també de què l’entorn on habitem també canviarà, dràsticament, i que serà un entorn molt més hostil per a les nostres activitats. Excepte si som capaços d’adaptar-nos-hi, ampliem i millorem la nostra resiliència, i entenem que res del que fèiem i com ho fèiem ho podrem continuar fent de la mateixa manera. La pregunta clau ja no és tant si estem preparats; la pregunta clau seria més aviat si ho farem.