L'acció s'ha fet al número 7 del carrer Ferrers

Les ocupacions s’acaben garantint el dret a l’habitatge

Cal crear una borsa pública de lloguer social i la millor manera de fer-ho és mobilitzant el gran parc de pisos buits presents a la ciutat, tant sancionant com incentivant

Des de fa mesos una bona part del focus mediàtic sembla haver pres especial interès al voltant de l’ocupació de pisos, fins al punt que des de la caverna mediàtica s’ha parlat d“okupandèmia”, servint als interessos de l’extrema dreta espanyola. Del que no se’n parla, però, és de la sistemàtica vulneració del dret a l’habitatge. Un dret que la sacrosanta constitució espanyola recull però que als seus acèrrims defensors sembla no importar que s’incompleixi. Només les darreres setmanes s’han produït centenars de desnonaments, molts dels quals han acabat amb dures càrregues policials.

 

Tampoc no s’explica que l’Estat Espanyol és a la cua en habitatge social, doncs només en té 0,9 per cada 100 habitants, una xifra molt menor dels 3,9 de mitjana europea i que és ridícula si la comparem amb els 12,5 corresponents als Països Baixos. Si la comparativa es fa en relació al percentatge respecte el total d’habitatge, el resultat també és vergonyós. A l’Estat espanyol l’habitatge públic representa el 2,5% del total del parc d’habitatges, una xifra que queda molt lluny del 30% que trobem als Països Baixos i molt per sota del 9,5% de mitjana europea.

 

Igualment, s’acostuma a parlar de les ocupacions de pisos obviant que el 90% dels immobles ocupats són propietat de grans tenidors, o que en el 99,8% dels casos els pisos ocupats estaven totalment deshabitats. És més, no només s’oculta aquest tipus d’informació sinó que s’exposen situacions puntuals i aïllades d’ocupacions de pisos que no estaven deshabitats, com si es tractés d’una qüestió generalitzada, promovent una campanya de por i paranoia.

 

A més, se situa l’ocupació de pisos com un problema que apareix per si sol quan en realitat s’ha d’entendre com la conseqüència directa de l’empobriment creixent de la població. I en temps de crisi econòmica l’empobriment de la població augmenta, alhora que es redueixen drets socials i, per tant, malauradament, la gent es veu abocada a autogarantir-se’ls com bonament pot. Per aquest motiu es produeixen la majoria de les ocupacions. O algú pensa que la gent ocupa per gust?

 

Que quedi clar que tot plegat no vol dir que haguem de negar ni minimitzar els conflictes greus de convivència que han tingut lloc en alguns casos a diverses ciutats, com és el cas de Tarragona. Al contrari. Cal tenir-los ben presents perquè precisament són els veïns i les veïnes qui pateixen les conseqüències, mai els grans tenidors, de la problemàtica creixent de la vulneració del dret a l’habitatge juntament amb l’augment de pisos buits als nostres municipis. Un fet pervers doncs l’enfrontament s’acaba produint entre les mateixes classes populars, que és justament el que més interessa als voltors que mercadegen amb el dret a l’habitatge.

 

És per aquests motius que, tenint en compte que som a l’inici d’una nova crisi econòmica, és urgent que les administracions públiques despleguin polítiques d’habitatge reals i tangibles d’una vegada per totes. En el cas de Tarragona, no ens va sorprendre que durant el mandat anterior, el govern del PSC i el PP ignorés totes les nostres reclamacions sobre habitatge, però no ens ho esperàvem d’un govern que es fa dir d’esquerres com l’actual. De fet, recordem que durant la campanya electoral el dret a l’habitatge va ser un dels temes clau defensat per ECP, que són precisament qui se n’encarreguen a l’actualitat. Tanmateix, la realitat és que les polítiques d’habitatge brillen per la seva absència.

 

Cal crear una borsa pública de lloguer social i la millor manera de fer-ho és mobilitzant el gran parc de pisos buits presents a la ciutat, tant sancionant com incentivant. Per això és imprescindible disposar del cens de pisos buits a la ciutat, per saber quants en tenim, on són i de qui són, així com facilitar ajudes per a la rehabilitació de pisos desocupats que posteriorment es destinin a lloguer social. D’aquesta forma podrem sancionar els bancs i grans tenidors o fins i tot expropiar-los, si persisteixen en mantenir els seus pisos permanentment desocupats.

 

Laia Estrada és portaveu del Grup Municipal de la CUP a l’Ajuntament de Tarragona

Laia Estrada i Eva Miguel durant una roda de premsa
Laia Estrada | TarragonaDigital


Comentaris