Paper, tinta i COVID-19 (VI)

Tancat a casa en temps de coronavirus — 18 de març

Retrat de Mary Shelley | Wikimedia Commons

Mary Wollstonecraft va ser una de les més destacades feministes del segle XVIII. Autora de la Vindicació dels drets de les dones, defensava coses tan bàsiques i tan allunyades de l'actualitat del seu moment com que les dones eren i són éssers humans i per tant havien i han de tenir els mateixos drets bàsics que els homes, entre ells el dret a l'educació. El 29 de març de 1797, es va casar amb el filòsof i pensador llibertari William Godwin, un decidit defensor dels drets de les dones, contrari al colonialisme i autor de la Disquisició sobre la justícia política i la seva influència en la virtut i la felicitat, un dels primers textos que des d'Europa defensava alguns dels principis bàsics de l'anarquisme i pel qual és qualificat sovint com a «pare» d'aquesta ideologia. Com a lliurepensador i escriptor que era, aconseguí que una multitud de revolucionaris d'arreu el tinguessin com a referent.

 

Mary i William es van casar perquè esperaven una filla, a qui van posar el nom de Mary quan va néixer, i com a conseqüència del part, la mare va morir. El pare va tornar a casar-se, la noia va rebre una excel·lent educació i, quan tenia 16 anys, inicià una relació sentimental amb el poeta Percy Brysshe Shelley, un home casat amb qui viuria la resta de la seva vida. Els dos i la germanastra d'ella, Claire Clairmont, ho deixaren tot per viatjar durant sis setmanes per Europa i, de forma especial, a França i Suïssa. Tornaren a Londres enmig d'un gran escàndol per la seva marxa i allí, després de discutir-se i trencar relacions amb el pare de Mary, decidiren passar a viure fora de la ciutat. El maig de 1816, tornaren a Suïssa, on conegueren el poeta romàntic Lord Byron, que havia estat amant de Claire. Una tarda, a prop del llac Léman de Ginebra, ells i algun altre convidat decidiren fer un concurs per crear i explicar-se diverses històries de fantasmes i terror. Un dels participants, John Polidori, com a conseqüència d'aquella trobada escrigué El vampir, una història que influí decisivament en Bram Stoker a l'hora d'escriure Dràcula. Mary comença a escriure la seva obra més coneguda, considerada un clàssic: Frankenstein o el Prometeu modern.

 

La transcendència d'aquesta obra, tant a nivell literari com per les seves conseqüències culturals en àmbits ben diversos, ha fet que la resta de la seva obra quedés eclipsada i en molts casos fos desconeguda o no prou valorada. En temps de pandèmia global, però, l'obra que avui ens ocupa no és aquesta sinó una altra de la mateixa autora. I ho fa perquè la novel·la en qüestió utilitza l'expansió d'una epidèmia de pesta com un dels seus temes argumentals, tot i que no n'és central, i jo més aviat diria que és una excusa que alhora li serveix com a metàfora... Es tracta de The Last Man, una novel·la escrita el 1826 i mai no traduïda al català però sí al castellà. En el moment de la seva publicació, la crítica anglesa no fou gens amable amb ella, acusant l'autora de «malaltissa» i «cruel» per fer una novel·la sense esperança sobre la fi del món. Això i les crítiques negatives rebudes des dels mitjans aristòcrates provocà que l'obra fos pràcticament oblidada pels lectors i no tornés a suscitar interès fins als anys 60 del segle XX amb l'auge d'obres sobre la fi del món a partir de la Guerra Freda i la possibilitat d'una guerra nuclear. No és, però, un desastre nuclear el que porta la humanitat a la destrucció sinó una epidèmia de pesta que es va estenent pel món mentre el rei d'Anglaterra abdica, Grècia i Turquia s'enfronten en una guerra oberta i la mort s'estén arreu fent desaparèixer la humanitat sencera. Entre els pocs lectors que van fer bones crítiques de l'extensa novel·la cal destacar H. P. Lovecraft, que lloà aquesta novel·la que situa l'acció en l'any 2073 tot i que no inclou pràcticament cap avenç científic en àmbits com el dels transports, pel que els personatges es desplacen per mar, al segle XXI, tal com feien els coetanis de l'autora.

 

L'últim home explica la història dels darrers dies de la humanitat a partir d'un manuscrit profètic que Mary Shelley suposadament troba a la cova de la Sibil·la de Cumes. En ell, el jove Lionel Verney explica les seves relacions d'amistat, basades en la poesia i en el fet de compartir les idees del Romanticisme anglès, amb Adrian i Lord Raymond. Lionel funciona com l'alter ego de Mary Shelley, Adrian com el seu company i marit Percy B. Shelley i Lord Raymond representa Lord Byron. És, doncs, una història d'amistat i d'amor, de camaraderia literària i estètica, entre tres personatges reals, tan reals que el pare de Percy B. Shelley, un noble anglès que havia prohibit a Mary Shelley que escrivís la biografia del seu marit un cop mort, s'oposà rotundament a la publicació de The Last Man perquè incloïa moltíssims detalls biogràfics del seu fill.

 

I és que l'obra és conseqüència de la mort de bona part de l'entorn de Mary Shelley, de persones a qui s'estimava profundament perquè havien estat amb ella, al seu costat, al llarg de tot el seu desenvolupament com a persona. En vuit anys, tots els participants en la trobada del llac Léman menys Mary i la seva germanastra Claire havien mort; a més, Claire havia vist morir una filla que tingué amb Byron; i Mary, dos fills seus i la seva germana Fanny. La novel·la, a banda d'apocalíptica, és un sentit record per ells i una manera d'expressar el dolor de l'autora davant la mort, sobretot davant de la mort de qui havia estat el seu company de vida, el poeta Shelley.

 

És per això que tota la primera part de la The Last Man és plena d'aquesta relació entre els personatges, entre les persones. A l'argument s'explica com Lionel i la seva germana, orfes però fills d'un pare molt ben relacionat amb la Cort, viuen en la pobresa extrema perquè ignoren el seu passat familiar. A Anglaterra, el rei abdica i arriba una República que és vista com la possibilitat d'aconseguir la igualtat entre la gent, l'eradicació de la pobresa, l'acabament de les malalties, els salaris justos, l'acabament dels treballs perillosos... el que apropa l'obra a un relat utòpic en la línia d'Utopia de Thomas More o La ciutat del sol de Tommaso Campanella. Res d'això serà possible perquè la humanitat continua enfrontant-se entre ella a partir de vells conflictes, de guerres i enveges pròpies del vell món. Mentrestant, el comte de Windsor, el títol atorgat als successors de la família reial, coneix els dos joves germans, que viuen a les seves noves propietats. Junts aprendran a conèixer la força de la poesia i dels ideals romàntics, l'amistat i l'amor.

 

A mitja novel·la, però, aquest món s'acaba i el to de l'obra canvia. Els protagonistes fracassen intentant millorar el seu propi món i Lord Raymond, obsessionat per les seves victòries, fa cap al destí que ja li havien anunciat i acaba accelerant la propagació d'una terrible epidèmia de pesta per Europa que va destruint país rere país. La pesta, la guerra entre Grècia i Turquia, terratrèmols, tempestes i fam acaben destruint el continent americà i l'Europa continental, el que provoca l'emigració massiva cap a Anglaterra de refugiats procedents d'aquests dos indrets. El col·lapse fa que la pesta s'estengui encara més i la gent s'escapi cap a França, però serà inútil perquè ningú se'n salvarà. El darrer supervivent és Lionel, que amb l'única companyia del seu gos, decideix continuar el seu viatge per la vida en direcció a l'oceà i aturar-se en ports de ciutats destruïdes per recuperar llibres d'entre les runes de les biblioteques, uns llibres que li permeten continuar aprenent i millorant per poder derrotar, així, la malaltia que ha assolat Europa i ha destruït la humanitat.

 

Mary Shelley, portada per un fort pessimisme, mostra a The Last Man un món sense esperança i devastat tant per l'estupidesa humana com per la mateixa natura que sempre havia estat refugi dels romàntics. És un món on, enmig de l'apocalipsi provocat per la pesta com a paràbola de la destrucció que s'encomana i mai no cessa, l'únic que pot salvar l'ésser humà, el darrer home, Lionel Verney que és ella mateixa, és la voluntat d'aprendre aprendre i continuar aprenent. Això sí, sense esperança, perquè per a ella la mort és precisament això, un destí sense esperança.

  

 

Referències:

-Mary Shelley (2007). El último hombre. Traducció de Juanjo Estrella. Editorial El Cobre. Barcelona. (En podeu trobar una versió en castellà per descarregar aquí: https://freeditorial.com/es/books/el-ultimo-hombre-volumen-i)

Més notícies de la categoria Tribuna Oberta