.jpg)
La festa de la democràcia petita (i II)
Un mapa ansiolític per navegar per les eleccions municipals del 28 de maig al Camp de Tarragona. Avui, la capital imperial i la Costa Daurada.
El Dia de la Democràcia ja s'acosta. Penitentiagite! | Laia Solanellas
Després del debat dels candidats a l’alcaldia de Tarragona que va conduir Xavier Graset a la televisió pública i que van poder veure tots els catalans interessats en la micropolítica local, vaig començar a rebre missatges consternats. Bona part des de la metròpolis barcelonina, on els darrers temps he intentat fer proselitisme de la tarragonor.
Com si fos culpa meva, se’m preguntava com una ciutat tan important, capital imperial de província espanyola, podia tenir polítics tan justets. En especial, em destacaven i demanaven explicacions pels problemes severs de dicció i de fluïdesa argumental que van exhibir la majoria d’alcaldables.
Francament, i per trencar una llança per tots ells, no crec que siguin rucs. Són tarragonins i Tarragona és una ciutat per iniciats, amb uns codis peculiars que des de fora costen de llegir. A mi mateix, nascut a escassos quinze quilòmetres, em costa.
A diferència de Reus on, com explicava ahir, tot està preparat per al retorn triomfal del socialisme al poder, el temps polític de Tarragona no està del tot acordat amb la dinàmica general del país. El PSC encara no ha acabat de purgar els pecats d’Inipro, i l’anterior alcalde socialista Josep Fèlix Ballesteros encara està pendent de judici.
Recordem que Ballesteros va guanyar les eleccions de 2019 i només un treballat pacte postelectoral va fer alcalde el republicà Pau Ricomà. Fa tot just poques setmanes, els Mossos van entrar a l’empresa municipal ESPIMSA, investigant pagaments amb diners públics a la Casa d’Andalusia de Tarragona durant l’últim mandat de l’alcalde del PSC.
L’entitat regional està presidida per Charo García, que resulta que és la dona de José María Bonet, ex cap de Gabinet de Ballesteros i que —com comentava ahir— els últims temps s’ha dedicat a tapar amb bastant poca fortuna les vies d’aigua de l’alcalde Klein de Cambrils. La Casa d’Andalusia també va rebre diners de l’empresa municipal de transports i de la de comunicació, on Bonet n’era el gerent.
La fiscalia investiga, doncs, com estava organitzada el que sembla una xarxa clientelar. El fet que tot plegat sigui tan recent és la gran basa de Ricomà per revalidar l’alcaldia, juntament amb l’experiència al poder que ara sí que pot aportar.
Els perdigons a l’ala socialista queden reflectits en la llista. Ballesteros la tanca, però no l’encapçala cap membre del PSC local amb pedigrí sinó un convers. Rubén Viñuales va fugir de Ciutadans no fa ni tres anys, en plena pandèmia. Va ser una aposta decidida de Salvador Illa, que el va promocionar de seguida com a diputat al Parlament i membre de l’executiva.
Podrà Viñuales fer net del passat gris del PSC i arribar a l’alcaldia? És possible, perquè en el pròxim mandat municipal hi ha un elefantot a l’habitació que ho condiciona tot: l’aprovació d’un Pla Urbanístic trufat d’interessos que pot requerir d’un govern d’un color o l'altre. Hi ha molts diners en joc i un model de ciutat la definició del qual no es pot dilatar més.
També es dona la circumstància que Viñuales, mentre va liderar C’s i mentre es feia una reputació de polític competent a la ciutat, va ser especialment bel·ligerant tant contra l’independentisme com contra el PSC de Ballesteros.
Ara Ricomà no les té totes. S’ha passat la campanya denunciant que el socialista ja té el pacte de govern arranjat amb Junts, que hauria demanat a canvi la joia regional de la corona que és la presidència de la Diputació de Tarragona. Jordi Sendra, el cap de llista dels postconvergents no ho ha negat. I si els trets van per aquí l’alcaldia difícilment se li escaparà a Rubén Viñuales.
Els moviments al voltant de Junts també han estat divertits. Dídac Nadal, fill del darrer alcalde convergent de Tarragona, actual conseller de l’Ajuntament i última crossa de Ricomà al govern s’ha retirat de la política. Oficialment per ‘motius personals’ i per tornar a dedicar-se a l’advocacia.
En el fons, una mica tip de tot el merder derivat del trencament de CiU. Junts per Tarragona en realitat ostentava els drets electorals del PDeCAT, no de Junts que ha triat com a cap de llista Sendra. Per la seva banda, el PDeCAT s’ha associat amb ARA-Pacte Local (recordeu que a Reus comanda el regidor Rubio) i presenta a l’alcaldia Mar Giné, una candidata que ha causat sensació per un alt grau d’insolència dialèctica, inusual als debats tarragonins dels últims temps.
Curiosament, el marit de Giné, l’etern regidor salouenc Marc Montagut, també es presenta a l’alcaldia de la capital de la Costa Daurada pel mateix partit mentre que una altra política clàssica, Martina Fourrier, procedent d’Unió Democràtica, és qui ostenta la posició de cap de llista de Junts a Salou. Un veritable guirigall i un monument a la confusió que qualsevol diria que està fet expressament per despistar, si no fos que coneixent-los una mica és altament improbable.
Tornem a Tarragona. Durant la campanya, s’ha detectat certa mimesi amb els debats que es tenen a Barcelona. És a dir, molt de model turístic amb especial divisió quan es parla de l’arribada massiva de creueristes al Port i la preocupació creixent per l’habitatge, l’ocupació i la gentrificació que, com a la capital catalana, ja està expulsant gent fora de la ciutat. Tarragona perd habitants. I si bé les controvèrsies locals són les de sempre això sí que configura una certa novetat.
S’hi han abonat les noies de la CUP, que han estat tot el mandat al govern i que ara presenten la regidora Eva Miguel de primera de la llista. En la seva línia habitual, fan esmena a la totalitat a la deriva turística fins i tot enfrontant-se amb l’alcalde Ricomà en la insidiosa i punxeguda qüestió dels creuers. Així i tot, si el d’ERC torna a ser alcalde serà amb el suport de les anticapitalistes.
També van estar al pacte de govern els Comuns-Podem, en un altre episodi que va acabar com la fira de Falset. Amb l’entrada de Dídac Nadal van sortir de l’equip municipal i van fer fora el regidor Hermán Pinedo, que es va mantenir al poder sense adscripció i com a conseller de Patrimoni. Tot i ser un dels polítics municipals que s’ha deixat veure més i haver —almenys en aparença— treballat molt en un domini molt delicat a Tarragona com són els pedrots romans, ha acabat el mandat ignorat i empestat. Una història lacrimògena. No l’ha volgut ningú i es retira del primer pla polític fent mutis pel fòrum. Ara presenten a Jordi Collado, membre de l’assemblea local de la discòrdia que no va veure mai clar estar amb un govern on hi havia ERC i Junts.
En el camp espanyolista menció especial per la xica de Ciutadans, Lorena de la Fuente, que es va passar el debat de TV3 mirant fixament a càmera com si fos una hostessa de teletenda i va assolir uns quinze minuts de glòria ben merescuts com a pitjor candidata de la contesa —i això que la competència és aferrissada.
I, per la banda contrària, la fabulosa pedrera del PP tarragoní que, després de fruitar el prodigi d’Alejandro Fernández, ens ofereix ara com a cap de llista l’advocada Maria Mercè Martorell, que és una senyora molt molt molt (x3) de dretes però bastant brillant, sap greu de dir-ho. Sort que no he de votar a Tarragona perquè tindria alguna temptació impúdica.
La política local tarragonina, com hem vist, està íntimament connectada entre municipis veïns, però hi ha peculiaritats que criden l’atenció. Ja n’hem dit alguna cosa de l’àmbit juntaire, però qui talla el bacallà a Salou, segona ciutat del Tarragonès, és l’alcalde i emprenedor de la xarcuteria Pere Granados. No hi ha cap perspectiva real que el seu regnat s’acabi. Després de passar pel partit del Pare Fundador Esteve Ferran i pels tinglados convergents, la seva última maniobra de supervivència ha desquadrat els esquemes de tots els seus rivals. Aprofitant-se de la feblesa de la secció local del PSC, s’ha associat amb els socialistes i ara n’és el cap de llista.
Els salouencs amb qui he parlat no donaven crèdit, però si s’analitza fredament la carrera política de l’alcalde tampoc cal estranyar-se tant. Granados és dels últims alcaldes personalistes old school que ens queden i, de fet, cap formació ha estat capaç de fer ombra al seu califat. Amb el seu estil tirant a despòtic i certa obsessió pel control, compta en aconseguir els vots socialistes —això ja ho té— però també amb les restes de la desfeta de Ciutadans que es preveu èpica fins i tot a la ciutat que va veure néixer el moviment.
Tampoc tindrà problemes per obtenir el suport de Marc Montagut —abans esmentat— ni de Mario García del PP, tots dos regidors veterans a qui sap com dominar. Veurem qui queda a l’oposició, on ERC defensa els bons resultats de 2019 amb un nou candidat, Sebastià Domínguez. L’única nota discordant pot ser l’entrada de VOX, que malgrat la llei de silenci mediàtic general —un pèl cínica, val a dir— pot fer molt de mal i Granados encara no controla. Doneu-li temps.
També a Vila-seca es preveu una entrada de la ultradreta distorsionadora, que pot entelar la dinastia de l’alcalde Pere Segura de Junts, el noi que conserva miraculosament l’estructura de poder que va crear Josep Poblet des de CiU. Això sí que és un cas d’èxit que s’escapa als més elementals sil·logismes de la lògica i és immune a les vel·leïtats pseudoindependentistes de la dreta catalana.
Enfront, el PSC també ha anat a gratar als fons de la paella de Ciutadans, i se n’ha endut el frigorista Ramírez, un home absolutament moderat en tot que confia en la dinàmica socialista general. Serà un mà a mà entre tots dos, però sembla difícil que pugui desallotjar Segura d’un poder més que consolidat.
No té importància, perquè guanyi qui guanyi obeiran les directrius que vinguin de Barcelona, però cal no oblidar que els mandats vinents a Vila-seca i Salou —que són al centre de tot al Camp— també estaran marcats per grans projectes urbanístics, com saber com s’acaba la història interminable de Hard Rock —d’això els alcaldes s’estimen més no parlar-ne—, l’estació intermodal i el nus gordià de comunicacions tarragonines i l’ampliació de la ZAL del Port de Tarragona. Tindrà cap influència tot això en el vot ciutadà de diumenge? No és retòrica: la resposta és no.
I per acabar el repàs de les perspectives electorals a les principals ciutats de Tarragona i saber de quin mal hem de morir, passem un moment per Valls. Aquí, com a Reus, també tenim tríada de candidates del morro fort. Dolors Farré de Junts, la successora del grandiós diputat Albert Batet, ha estat l’alcaldessa els últims quatre anys amb el suport d’ERC, que ara presenta Teresa Rull de cap de llista.
Com sempre, tenen com a adversària la combativa socialista Ibarra, que fa anys que diu que hauria de ser alcaldessa però al pas que va se li aferrarà l’arròs. Els temes de discussió a Valls són tristíssims, i les alcaldables són capaces d’enganxar-se per temes tan esotèrics com el Museu Casteller. A mi és que se’m trenca el cor de veure aquestes coses.
Com a nota final, i potser el més important de tot, recordar que Joel Joan —sí, Joel Joan— tanca la llista de Junts a Altafulla. Sí, sé que ho esteu pensant, el millor país del món. Tornarem diumenge per explicar qui l’ha de governar —per dir algo— els pròxims anys.
- El calendari de les eleccions municipals 2023 a Tarragona: Les dates clau del 28M
- NACIÓPOLIS | La base de dades d'informació política de Catalunya
Com si fos culpa meva, se’m preguntava com una ciutat tan important, capital imperial de província espanyola, podia tenir polítics tan justets. En especial, em destacaven i demanaven explicacions pels problemes severs de dicció i de fluïdesa argumental que van exhibir la majoria d’alcaldables.
Francament, i per trencar una llança per tots ells, no crec que siguin rucs. Són tarragonins i Tarragona és una ciutat per iniciats, amb uns codis peculiars que des de fora costen de llegir. A mi mateix, nascut a escassos quinze quilòmetres, em costa.
A diferència de Reus on, com explicava ahir, tot està preparat per al retorn triomfal del socialisme al poder, el temps polític de Tarragona no està del tot acordat amb la dinàmica general del país. El PSC encara no ha acabat de purgar els pecats d’Inipro, i l’anterior alcalde socialista Josep Fèlix Ballesteros encara està pendent de judici.
Recordem que Ballesteros va guanyar les eleccions de 2019 i només un treballat pacte postelectoral va fer alcalde el republicà Pau Ricomà. Fa tot just poques setmanes, els Mossos van entrar a l’empresa municipal ESPIMSA, investigant pagaments amb diners públics a la Casa d’Andalusia de Tarragona durant l’últim mandat de l’alcalde del PSC.
L’entitat regional està presidida per Charo García, que resulta que és la dona de José María Bonet, ex cap de Gabinet de Ballesteros i que —com comentava ahir— els últims temps s’ha dedicat a tapar amb bastant poca fortuna les vies d’aigua de l’alcalde Klein de Cambrils. La Casa d’Andalusia també va rebre diners de l’empresa municipal de transports i de la de comunicació, on Bonet n’era el gerent.
Viñuales, el ciutadà nascut per a la glòria imperial socialista
La fiscalia investiga, doncs, com estava organitzada el que sembla una xarxa clientelar. El fet que tot plegat sigui tan recent és la gran basa de Ricomà per revalidar l’alcaldia, juntament amb l’experiència al poder que ara sí que pot aportar.
Ballesteros va guanyar les eleccions de 2019 i només un treballat pacte postelectoral va fer alcalde el republicà Pau Ricomà
Els perdigons a l’ala socialista queden reflectits en la llista. Ballesteros la tanca, però no l’encapçala cap membre del PSC local amb pedigrí sinó un convers. Rubén Viñuales va fugir de Ciutadans no fa ni tres anys, en plena pandèmia. Va ser una aposta decidida de Salvador Illa, que el va promocionar de seguida com a diputat al Parlament i membre de l’executiva.
Podrà Viñuales fer net del passat gris del PSC i arribar a l’alcaldia? És possible, perquè en el pròxim mandat municipal hi ha un elefantot a l’habitació que ho condiciona tot: l’aprovació d’un Pla Urbanístic trufat d’interessos que pot requerir d’un govern d’un color o l'altre. Hi ha molts diners en joc i un model de ciutat la definició del qual no es pot dilatar més.
També es dona la circumstància que Viñuales, mentre va liderar C’s i mentre es feia una reputació de polític competent a la ciutat, va ser especialment bel·ligerant tant contra l’independentisme com contra el PSC de Ballesteros.
Rubén Viñuales aguantant un fanal. Foto: Jonathan Oca
Ara Ricomà no les té totes. S’ha passat la campanya denunciant que el socialista ja té el pacte de govern arranjat amb Junts, que hauria demanat a canvi la joia regional de la corona que és la presidència de la Diputació de Tarragona. Jordi Sendra, el cap de llista dels postconvergents no ho ha negat. I si els trets van per aquí l’alcaldia difícilment se li escaparà a Rubén Viñuales.
Els moviments al voltant de Junts també han estat divertits. Dídac Nadal, fill del darrer alcalde convergent de Tarragona, actual conseller de l’Ajuntament i última crossa de Ricomà al govern s’ha retirat de la política. Oficialment per ‘motius personals’ i per tornar a dedicar-se a l’advocacia.
En el fons, una mica tip de tot el merder derivat del trencament de CiU. Junts per Tarragona en realitat ostentava els drets electorals del PDeCAT, no de Junts que ha triat com a cap de llista Sendra. Per la seva banda, el PDeCAT s’ha associat amb ARA-Pacte Local (recordeu que a Reus comanda el regidor Rubio) i presenta a l’alcaldia Mar Giné, una candidata que ha causat sensació per un alt grau d’insolència dialèctica, inusual als debats tarragonins dels últims temps.
Pau Ricomà, l'alcalde d'ERC que defensa la plaça, a les escales de la Catedral. Foto: Jonathan Oca
Curiosament, el marit de Giné, l’etern regidor salouenc Marc Montagut, també es presenta a l’alcaldia de la capital de la Costa Daurada pel mateix partit mentre que una altra política clàssica, Martina Fourrier, procedent d’Unió Democràtica, és qui ostenta la posició de cap de llista de Junts a Salou. Un veritable guirigall i un monument a la confusió que qualsevol diria que està fet expressament per despistar, si no fos que coneixent-los una mica és altament improbable.
Tornem a Tarragona. Durant la campanya, s’ha detectat certa mimesi amb els debats que es tenen a Barcelona. És a dir, molt de model turístic amb especial divisió quan es parla de l’arribada massiva de creueristes al Port i la preocupació creixent per l’habitatge, l’ocupació i la gentrificació que, com a la capital catalana, ja està expulsant gent fora de la ciutat. Tarragona perd habitants. I si bé les controvèrsies locals són les de sempre això sí que configura una certa novetat.
S’hi han abonat les noies de la CUP, que han estat tot el mandat al govern i que ara presenten la regidora Eva Miguel de primera de la llista. En la seva línia habitual, fan esmena a la totalitat a la deriva turística fins i tot enfrontant-se amb l’alcalde Ricomà en la insidiosa i punxeguda qüestió dels creuers. Així i tot, si el d’ERC torna a ser alcalde serà amb el suport de les anticapitalistes.
Per primer cop i de manera general, es parla de l'arribada massiva al Port de creueristes i la preocupació creixent per l'habitatge, l'ocupació i la gentrificació.
També van estar al pacte de govern els Comuns-Podem, en un altre episodi que va acabar com la fira de Falset. Amb l’entrada de Dídac Nadal van sortir de l’equip municipal i van fer fora el regidor Hermán Pinedo, que es va mantenir al poder sense adscripció i com a conseller de Patrimoni. Tot i ser un dels polítics municipals que s’ha deixat veure més i haver —almenys en aparença— treballat molt en un domini molt delicat a Tarragona com són els pedrots romans, ha acabat el mandat ignorat i empestat. Una història lacrimògena. No l’ha volgut ningú i es retira del primer pla polític fent mutis pel fòrum. Ara presenten a Jordi Collado, membre de l’assemblea local de la discòrdia que no va veure mai clar estar amb un govern on hi havia ERC i Junts.
En el camp espanyolista menció especial per la xica de Ciutadans, Lorena de la Fuente, que es va passar el debat de TV3 mirant fixament a càmera com si fos una hostessa de teletenda i va assolir uns quinze minuts de glòria ben merescuts com a pitjor candidata de la contesa —i això que la competència és aferrissada.
I, per la banda contrària, la fabulosa pedrera del PP tarragoní que, després de fruitar el prodigi d’Alejandro Fernández, ens ofereix ara com a cap de llista l’advocada Maria Mercè Martorell, que és una senyora molt molt molt (x3) de dretes però bastant brillant, sap greu de dir-ho. Sort que no he de votar a Tarragona perquè tindria alguna temptació impúdica.
Granados, il Gattopardo de Salou
La política local tarragonina, com hem vist, està íntimament connectada entre municipis veïns, però hi ha peculiaritats que criden l’atenció. Ja n’hem dit alguna cosa de l’àmbit juntaire, però qui talla el bacallà a Salou, segona ciutat del Tarragonès, és l’alcalde i emprenedor de la xarcuteria Pere Granados. No hi ha cap perspectiva real que el seu regnat s’acabi. Després de passar pel partit del Pare Fundador Esteve Ferran i pels tinglados convergents, la seva última maniobra de supervivència ha desquadrat els esquemes de tots els seus rivals. Aprofitant-se de la feblesa de la secció local del PSC, s’ha associat amb els socialistes i ara n’és el cap de llista.
Granados és dels últims alcaldes personalistes old school que ens queden
Els salouencs amb qui he parlat no donaven crèdit, però si s’analitza fredament la carrera política de l’alcalde tampoc cal estranyar-se tant. Granados és dels últims alcaldes personalistes old school que ens queden i, de fet, cap formació ha estat capaç de fer ombra al seu califat. Amb el seu estil tirant a despòtic i certa obsessió pel control, compta en aconseguir els vots socialistes —això ja ho té— però també amb les restes de la desfeta de Ciutadans que es preveu èpica fins i tot a la ciutat que va veure néixer el moviment.
L'alcalde de Salou, Pere Granados, fa uns anys. Ara està més grassonet. Foto: Jonathan Oca
Tampoc tindrà problemes per obtenir el suport de Marc Montagut —abans esmentat— ni de Mario García del PP, tots dos regidors veterans a qui sap com dominar. Veurem qui queda a l’oposició, on ERC defensa els bons resultats de 2019 amb un nou candidat, Sebastià Domínguez. L’única nota discordant pot ser l’entrada de VOX, que malgrat la llei de silenci mediàtic general —un pèl cínica, val a dir— pot fer molt de mal i Granados encara no controla. Doneu-li temps.
Vila-seca, feu insubornable de la convergència autèntica
També a Vila-seca es preveu una entrada de la ultradreta distorsionadora, que pot entelar la dinastia de l’alcalde Pere Segura de Junts, el noi que conserva miraculosament l’estructura de poder que va crear Josep Poblet des de CiU. Això sí que és un cas d’èxit que s’escapa als més elementals sil·logismes de la lògica i és immune a les vel·leïtats pseudoindependentistes de la dreta catalana.
Enfront, el PSC també ha anat a gratar als fons de la paella de Ciutadans, i se n’ha endut el frigorista Ramírez, un home absolutament moderat en tot que confia en la dinàmica socialista general. Serà un mà a mà entre tots dos, però sembla difícil que pugui desallotjar Segura d’un poder més que consolidat.
Pere Segura, alcalde de Vila-seca. Foto: Josep M. Llauradó
No té importància, perquè guanyi qui guanyi obeiran les directrius que vinguin de Barcelona, però cal no oblidar que els mandats vinents a Vila-seca i Salou —que són al centre de tot al Camp— també estaran marcats per grans projectes urbanístics, com saber com s’acaba la història interminable de Hard Rock —d’això els alcaldes s’estimen més no parlar-ne—, l’estació intermodal i el nus gordià de comunicacions tarragonines i l’ampliació de la ZAL del Port de Tarragona. Tindrà cap influència tot això en el vot ciutadà de diumenge? No és retòrica: la resposta és no.
Valls, ciutat de la trista figura
I per acabar el repàs de les perspectives electorals a les principals ciutats de Tarragona i saber de quin mal hem de morir, passem un moment per Valls. Aquí, com a Reus, també tenim tríada de candidates del morro fort. Dolors Farré de Junts, la successora del grandiós diputat Albert Batet, ha estat l’alcaldessa els últims quatre anys amb el suport d’ERC, que ara presenta Teresa Rull de cap de llista.
Com sempre, tenen com a adversària la combativa socialista Ibarra, que fa anys que diu que hauria de ser alcaldessa però al pas que va se li aferrarà l’arròs. Els temes de discussió a Valls són tristíssims, i les alcaldables són capaces d’enganxar-se per temes tan esotèrics com el Museu Casteller. A mi és que se’m trenca el cor de veure aquestes coses.
Com a nota final, i potser el més important de tot, recordar que Joel Joan —sí, Joel Joan— tanca la llista de Junts a Altafulla. Sí, sé que ho esteu pensant, el millor país del món. Tornarem diumenge per explicar qui l’ha de governar —per dir algo— els pròxims anys.